És poc encertat analitzar alguna situació sense tenir present el context global que ens emmarca i també marca tothom. Estem submergits en cops de cua de la postmodernitat, on la postveritat ens segella a foc, en la qual cosa tot és res, i una cosa insignificant pot ser tot a l’instant, i tot seguit, minimitzar-ho per fer-ho desaparèixer. Dins aquest context, el President Milei viatja a l’estranger sense tenir una agenda nacional, sense desplegar el rol del país internacionalment, demostrant que no existeix política internacional al seu govern. A causa d’això, ha dut a terme fins a cinc viatges lluny de l’Argentina sense buscar cap contacte amb els governants dels països que ha visitat. La seva motivació personal és la seva suposada agenda de política ideològica o afectiva (com ara visitar la tomba d’un rabí a Nova York).
En els viatges que va fer tan als Estats Units com a Madrid, la motivació de Milei va ser participar en mítings polítics d’extrema dreta, on el més rellevant és ser present per fer una proclamació discursiva en to disruptiu, ja que l’única cosa important és mostrar-se ell mateix. En els seus discursos utilitza frases contundents, dogmàtiques, breus, insignificants i buides, així cada oient li posa el contingut que interpreta, aconseguint l’efecte en què tots estan en la mateixa sintonia. Per això, no és estrany, sentir repetir les mateixes frases, moltes d’elles, sense fonament amb la realitat històrica (“l’Argentina va arrencar el segle XX sent el país més ric del món…”), que només busquen exaltar els ànims o aconseguir un somni amb una realitat desitjada.
“Al ciutadà argentí de carrer, li importa ben poc el què hagi dit el seu president a Espanya perquè és un fet habitual i malauradament quotidià”
Molt s’escriurà sobre l’anàlisi de la personalitat del President Milei, ja podem afirmar que en parlar en públic s’automotiva, que s’emmascara la seva necessitat de mostrar-se i sobresortir per sobre de tot. I en aquest context, no mesura les seves expressions, perquè el que importa és la seva posada en escena per això no dubto a dir: “quina calanya de gent cargolada al poder. Tot i que tingui la dona corrupta, s’embruta i es pren cinc dies per pensar-ho” o no dubto a afirmar del president de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, “… l’únic que faig és exposar-li que les coses que ell proposa no estan a favor dels espanyols… li mostro la incoherència i la inconsistència dels seus plantejaments…”. El President Milei, sens dubte, és arribar a un país, obviar el mínim protocol de política internacional i opinar a casa aliena de manera poc correcta. Com era de preveure, el govern d’Espanya es van prendre amb seriositat les manifestacions fetes a la seva pròpia terra, i, ara com ara, sembla que no les deixarà passar com si res. És clar, que, en aquesta postveritat, les situacions greus poden durar només dies… viure quotidià, les amansa i queden oblidades.
El President Milei, juga amb l’oblit fàcil, amb les declaracions desmesurades que motiven la xarxa X, però encara no sap quin pes pot tenir a la societat internacional les baralles amb el president de Colòmbia, de Mèxic, de Xile, no parlar amb Lula, i ara a Espanya. No registra si el món polític internacional tindrà l’oblit fàcil, i quin pes tenen els governs amb certs empresaris que podrien invertir a Argentina. El seu discurs és fragmentat, mostrant una parcialitat (la inflació i la despesa pública) sense pensar com repercuteix en la pèrdua de feines, en la recessió, o si els argentins mengen o poden viatjar per anar a treballar.
“Abaixar o no els decibels dependrà del govern de Pedro Sánchez, ja que Milei sempre redobla l’aposta”
La cruïlla per al President Milei és gran. Demanar disculpes implicaria mostrar debilitat i poca solidesa (encara que més no sigui discursiva) amb l’extrema dreta. No demanar disculpes és mostrar que es genera problemes en l’àmbit internacional de situacions irrellevants (un discurs en un míting de Vox). Així, el govern argentí es troba sense cap èxit al Congrés Argentí, juga a la fragmentació com a manera de fer política (propi de l’actual societat i d’aquesta mena de personalitats que sostenen societat líquides). Amb una oposició que també és filla de les esmentades societats, on no cohesiona res i no pot mostrar res alternatiu. Al ciutadà argentí de carrer, li importa ben poc el què hagi dit el seu president a Espanya perquè és un fet habitual i malauradament quotidià. Els augments indiscriminats, l’angoixa per arribar a final de mes o la possible pèrdua de feina és el que avui se centra el ciutadà a l’Argentina.
Només fa 5 mesos que Milei presideix l’Argentina. És la bombolla de les novetats mundials, les seves declaracions el motiven a inflar el seu egocentrisme. Però, d’aquí a uns mesos, la societat argentina li demanarà “contingut” (viure millor, arribar amb un sou digne a final de mes), i veurem si només la satisfà amb discursos divagants. Amb les eleccions europees a la cantonada, el president Sánchez ha sortit beneficiat d’aquest exabrupte que obliga el PP a prendre partit -i donar suport al PSOE- en aquesta croada nacional o deixar els populars com aliats i en sintonia amb Vox. Abaixar o no els decibels dependrà del govern de Pedro Sánchez, ja que Milei sempre redobla l’aposta.
Josep Puig Bóo és articulista i català resident a Buenos Aires
