I tu, on vas de vacances? Aquesta és probablement una de les preguntes més sentides aquestes setmanes. Durant aquests mesos de bon temps, llum i esdeveniments a dojo, a molts ens ve de gust sortir, arriscar-nos a fer activitats que no ens plantegem durant l’any o també viatjar. Ja sigui per retornar al poble dels nostres avis o per anar a l’altra punta del món a fer submarinisme, viatjar és sinònim d’aprenentatge i creixement. És una oportunitat per descobrir nous indrets, conèixer persones amb mentalitats diverses i maneres de veure el món que, sovint són molt diferents del que estem acostumats. També implica noves experiències i situacions que mai ens hauríem imaginat en el nostre dia a dia. Però, què passa quan hem de viatjar a l’estranger no perquè podem i volem, sinó perquè ens hi veiem obligats, ja que, si no ho fem, se’ns tanquen totes les possibles portes a tenir un futur laboral al lloc d’on som o volem viure?
Aquesta és la realitat que enfrontem cada any milers de científics i, en el cas que ens toca més de prop, investigadors en ciències de l’espai, astrònoms i astrofísics que treballem en l’àmbit acadèmic a l’estat espanyol. Per aquells que no estiguin tan familiaritzats amb aquest món, els professionals que decidim enfocar la carrera cap a l’acadèmia, després de realitzar el grau i el màster, ens endinsem en el món professional mitjançant el doctorat. Però, què succeeix quan s’acaba el doctorat? Quines opcions tenim de cara al futur en un context d’inestabilitat i precarietat abans d’aconseguir una plaça fixa i estable dins del sector? Dintre de la varietat de camins, la tendència general consisteix a realitzar una sèrie de postdoctorats, sovint tres, quatre o cinc, la majoria a l’estranger, fins que, en algun moment, s’aconsegueix una plaça fixa amb 40 anys després de més de 10 anys voltant pel món, sigui per retornar a la península o bé quedar-se a l’estranger. És un camí llarg i embrollat, pel qual moltes persones decideixen renunciar per a seguir el seu curs cap a l’àmbit privat o trobar oportunitats en altres sectors.
“Marxar a treballar a l’estranger hauria de ser una opció voluntària, no un requisit indispensable sota el qual hem de passar pràcticament tots els investigadors per poder seguir aspirant a posicions futures”
Un dels punts clau en aquesta cursa de fons es troba després del doctorat. Si fem un cop d’ull a algunes de les beques postdoctorals oferides per institucions públiques i privades a Catalunya, Espanya i Europa (MSCA, Beatriz Galindo, Beatriu de Pinós, Ramón y Cajal, etc.), veurem que existeixen una varietat de requisits que dificulten fer una carrera professional estable, tranquil·la i sense la pressió constant de buscar finançament i canviar de posició cada dos o tres anys, una situació que hauria de ser innecessària per a qualsevol treballador. En primer lloc, algunes de les beques requereixen tenir, com a mínim, dos anys d’experiència postdoctoral, excloent així aquells doctors que acaben de finalitzar la seva tesi. En altres casos, els doctors recentment titulats han de competir amb persones que tenen més de set o vuit anys d’experiència postdoctoral, fet que dificulta enormement als més novells l’obtenció de les beques. A més, d’altres beques només són accessibles si no s’ha residit més de 12 mesos en els últims tres anys a l’estat, o, de manera similar, requereixen tenir un mínim de dos anys d’experiència a l’estranger després del doctorat. Davant d’aquest panorama, molts joves ens veiem obligats, indirectament o directament per alguns dels requisits esmentats, a marxar a l’estranger per poder tenir opcions laborals en el sector.
En la recerca del segle XXI, la internacionalització i les col·laboracions són claus per a poder estar al dia i fer recerca de qualitat. Però, realment cal haver de renunciar a la vida que tenim, dir adeu, encara que sigui temporalment, a la família, amics, llar, rutina, entorn, etc., per a poder tenir opcions de treballar en el que realment ens agrada? És possible que dècades enrere tingués un cert sentit. Tanmateix, avui dia, gràcies a la tecnologia, podem estar instantàniament i permanentment connectats amb qualsevol investigador que tingui accés a internet a qualsevol part del món i, amb la multitud de pàgines web científiques, mantenir-nos al dia de qualsevol novetat. A més, ja existeixen punts de trobada físics on es pot coincidir amb els col·legues del sector, intercanviar idees i establir noves col·laboracions: els congressos. Aquests esdeveniments proporcionen una plataforma única per al debat científic i l’establiment de xarxes de contacte que poden donar lloc a projectes col·laboratius sense necessitat de canviar de residència. A més, gràcies a la facilitat de desplaçament actual, podem inclús visitar altres centres de recerca durant uns dies o setmanes sense haver de canviar la nostra llar.
“Som conscients de la fuga forçada i la falta de retenció de talent que patim en aquest país, tot i la inversió que suposa la formació necessària?”
Marxar a treballar a l’estranger hauria de ser una opció voluntària, una eina extra, un complement que tenim per estar al dia i fer recerca de qualitat, no una criba o un requisit indispensable sota el qual hem de passar pràcticament tots els investigadors per poder seguir aspirant a posicions futures. Si les circumstàncies personals són favorables per marxar i tenim voluntat de fer-ho, endavant. Però la vida és una cerca constant d’equilibri entre molts factors i si, per motius familiars, personals, socials, de salut, etc., no podem o no volem marxar, no hauríem de renunciar a la nostra carrera professional en el sector.
Som conscients de la fuga forçada i la falta de retenció de talent que patim en aquest país, tot i la inversió que suposa la formació necessària? És imprescindible que les institucions i els organismes finançadors prenguin consciència d’aquesta realitat i actualitzin les normes del joc al mateix ritme que ho fa la societat a la nova realitat del segle XXI adoptant mesures que ens permetin als investigadors desenvolupar la nostra carrera sense la pressió de l’exili forçat. Promoure la creació de beques i oportunitats laborals que valorin tant l’experiència internacional com la contribució local pot ser una manera d’assegurar que els talents no es perdin per la necessitat de desplaçar-se.
Aquest estiu, mentre molts de nosaltres aprofitem per desconnectar i explorar nous horitzons, no perdem de vista la importància d’equilibrar la nostra vida personal amb les nostres aspiracions professionals. Gaudim del bon temps i les aventures que ens esperen, però també reflexionem sobre com podem fer que les nostres carreres siguin enriquidores sense haver de renunciar al que ens és més preuat. Bon estiu i bones vacances!
Claudia Soriano és investigadora predoctoral a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE -CSIC)
