Ha acabat una legislatura més i seguim sense tenir aprovada la ja mítica llei electoral catalana. Fa anys que ni tan sols surt del calaix on va acumulant pols. És aquell meló que només volen obrir els qui cerquen canviar el repartiment d’escons al Parlament perquè voldrien fer guanyar pes a l’àrea metropolitana en detriment del mal anomenat “territori”, tot allò més enllà del cinturó barceloní. S’ha anat dilatant des de la darrera dècada per manca de consens necessari entre els grups parlamentaris catalans. Assolir l’acord de dos terços del ple, tal com indica l’Estatut, per posar fil a l’agulla i acordar una llei electoral per al país és una missió difícil en temps com l’actual d’empat entre partits, temps en els que governar ja és prou difícil. No obstant això, teixir aquest instrument tan necessari en tota democràcia és crucial. I ja no pot esperar més.
Catalunya fa més de 40 anys que està encallada en aquesta qüestió. La darrera dècada, hem estat capaços de proposar-nos fites democràtiques i polítiques impensables avui, a veure on del món trobeu 2 referèndums d’autodeterminació en cinc anys. Però, en canvi, Catalunya segueix essent l’única comunitat autònoma de l’Estat que sense llei electoral pròpia. Fem riure, per no dir plorar. En això, preferim seguir depenent d’una llei espanyola. Van passant les generacions i, ni quan hi ha hagut majories àmplies, no s’ha sabut aprofitar per fer la feina pendent i fugir de tuteles de Madrid.
“La Catalunya Exterior ha de poder convertir-se en circumscripció electoral, com ja fan els veïns França i Itàlia”
Mentrestant, la reivindicació de la Catalunya Exterior de la darrera dècada ha estat poder recuperar els drets democràtics eliminant el vot pregat que els obstaculitzava sistemàticament elecció rere elecció. Superat aquest repte enorme, és un bon moment per plantejar el pròxim, que tampoc serà fàcil, però que lògicament caldrà abordar en una societat com la catalana on la diàspora és tan important. No em canso de repetir-ho, i m’alegra que per fi, al cap dels anys, l’expressió fins i tot faci fortuna entre l’equip de Comunicació del Departament d’Exteriors (benvinguts!): som la segona ciutat de Catalunya. Si ens reuníssim totes les catalanes i catalans a l’exterior, formaríem ni més ni menys que la segona ciutat del país!
Aquestes eleccions, a més, com a diàspora batem un nou rècord que també cal celebrar: per primer cop, una destacada personalitat de la Catalunya Exterior (descartant exiliats, és clar, que són Catalunya Exterior, però per circumstàncies alienes a la seva voluntat), Anna Navarro Schlegel, és a les llistes. I ho fa ni més ni menys que com a número 2 d’un dels candidats principals d’aquestes eleccions, el president Puigdemont. És un fet inèdit important. Catalunya recuperarà per fi un destacat talent perdut a fora, dels milers que hauria d’atraure per tal de fer créixer el país com pertocaria.
Quan s’obri el meló, la carta als reis és clara: que les vegueries substitueixin les províncies com a marc de circumscripció, una Autoritat Electoral catalana que substitueixi la Junta Electoral Espanyola, i la introducció del vot electrònic com a opció complementària dels clàssics vot en urna i per correu per tal que es pugui desenvolupar en una futura llei específica… Vaja, cal avocar per una llei electoral catalana que modernitzi el sistema espanyol actual que encara avui s’aplica a Catalunya. I per posar-hi la cirereta, una petició que poso sobre la taula ara que els partits sí que estan atents: la Catalunya Exterior ha de poder convertir-se en circumscripció electoral, com ja fan els veïns França i Itàlia.
“Catalunya segueix essent l’única comunitat autònoma de l’Estat que sense llei electoral pròpia”
El motiu? Lògic i senzill: no té absolutament cap sentit que, al cap d’anys de viure fora d’un poble del Moianès, el meu vot es recompti a la província de Barcelona, quan els diputats que en sortiran no tenen a l’agenda política la ciutadania exterior, ni en visualitzen el potencial ni necessitats concretes. Cal una circumscripció de la Catalunya Exterior perquè, quan un país té prop de mig milió de ciutadanes i ciutadans amb una visió i unes necessitats diferents pel fet de viure a fora, han de ser tinguts en compte. I difícilment diputats locals que desconeixen la seva realitat s’hi identificaran per defensar-ne els interessos directament.
Tot el valor afegit que pot aportar l’experiència d’haver viscut, treballat i vist com es fan les coses a fora, per què es desaprofita? Quina lògica té, quin sentit? Tants cops es vol inventar la sopa d’all des de Barcelona, quan a fora hi ha mil experiències enriquidores que poden adaptar-se culturalment per fer avançar molt més el país. De debò que les institucions catalanes desaprofitaran aquesta oportunitat quan s’obri el meló de la llei electoral catalana?
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
El talent català exterior que el país necessita
