Marc Costa: “L’aposta que està fent el Govern en la indústria aeroespacial és cabdal per Catalunya”

Marc Costa Sitjà (Vic, 1986) és enginyer aeronàutic i actualment treballa al Jet Propulsion Laboratory, un centre de la NASA situat a Pasadena (Califòrnia, Estats Units). Aquest laboratori gestiona naus espacials robòtiques en l’exploració de la Terra, el sistema solar i l’univers. Titulat en Enginyeria Aeronàutica a la Universidad Politécnica de Madrid, va treballar durant una dècada al Centre Europeu d’Astronomia Espacial de l’Agència Espacial Europea abans de fer el salt a les Amèriques, ara fa gairebé un any. A Exterior.cat, Costa reivindica l’aposta dels governs en la indústria aeroespacial i posa en dubte que els viatges dels humans a Mart tinguin prou garanties.

De petit ja volies dedicar-te al món aeroespacial?
Sí, de petit volia ser moltes coses! El que em motivava més era l’exploració del sistema solar i l’enginyeria. Quan va arribar el moment de canalitzar els dos somnis en una professió, l’Enginyeria Aeroespacial semblava que era el camí correcte. Però a diferència dels Estats Units i d’altres països anglosaxons, a Espanya no hi havia la possibilitat de fer aquests estudis. Així que vaig triar Enginyeria Aeronàutica.

Per què no et vas quedar a Catalunya?
Aleshores només es podia estudiar a Madrid. Precisament l’any que vaig acabar el Batxillerat, Sevilla i Terrassa -a través de la UPC- van començar a oferir aquests estudis. Em vaig matricular als dos llocs, i m’hi van acceptar. Però la trajectòria de més de 70 anys d’història a Madrid i pensant en els consells que em van donar els professors al Batxillerat em vaig decantar per traslladar-me a Madrid.

I de la universitat a l’Agència Espacial Europea, d’una tacada.
A Madrid em vaig especialitzar en sistemes espacials després d’uns mesos d’Erasmus a França. Quan vaig començar el projecte de final de carrera ja vaig entrar de becari a l’Agència Espacial Europea, que té un centre a Madrid, formant part d’un projecte a la divisió de ciències planetàries. A Madrid vaig arribar-hi amb 17 anys i 17 anys després vaig marxar-hi, tot i que mai havia tingut la intenció de quedar-m’hi. El que també tinc clar és que si vull dedicar-me professional en el meu àmbit, no podré tornar mai a Catalunya, i això no m’agrada.

Quin és el paper que juga l’Estat espanyol en el sector aeroespacial?
Espanya compta amb poques empreses i que estan molt concentrades. Hi ha dos focus principals, un a Vitòria i l’altre a Madrid. En canvi, la presència d’empreses del sector a Catalunya és residual. A Madrid hi ha grans empreses de les quals es nodreixen d’altres més petites, però si reduïm l’àmbit de l’espai a la finestra de ciències de l’espai, que és al que em dedico jo, encara és més reduït. Aleshores, són molt poques empreses, tot i que a Espanya hi ha el centre de l’Agència Espacial Europea on vaig treballar.

“Viatjar a Mart? És un repte per al qual no estem preparats tecnològicament, i no coneixem els efectes a llarg termini sobre els éssers humans”

Una dècada a l’Agència Espacial Europea. Va ser la millor escola en el teu aprenentatge?
L’experiència va ser bona. Aquesta agència està disseminada a tota Europa, però no és l’agència de la Unió Europea, és l’agència dels països que en són membres, d’entre els quals hi ha Canadà. Al mes de maig passat es va crear l’Agència Espacial de la Comissió Europea, que agafa línies de negoci com els sistemes de posicionament global i altres sectors i en gestiona part. Té la seu a Praga.

Quin paper juga l’Agència Espacial Europea?
Implementa les ciències de l’espai a Europa, forma els astronautes, s’encarrega de mantenir l’autonomia europea quant a llançadors, entre altres tasques. Jo com a enginyer treballava en l’àmbit científic a Madrid. A més del centre que té a Madrid, l’agència té altres centres d’igual o més importància: a Holanda, on es cuinen els projectes; a Alemanya on s’operen els satèl·lits i s’entrena als astronautes; a Italia i al Regne Unit.

Després de 10 anys a Madrid fas el salt als Estats Units. Què t’hi empeny?
La decisió té una mica d’intencionalitat, era una destinació desitjada després de molts anys picant pedra a Madrid. El Jet Propulsion Laboratory de Califòrnia és Disneyland per als enginyers aeroespacials, és un luxe treballar-hi. Des que vaig entrar de becari i de manera intermitent a l’Agència Espacial Europea, vaig treballar en un projecte del JPL que implementava a Madrid per a les missions europees, era com l’enllaç entre els dos centres. Sempre mirava de reüll les ofertes laborals i estava pendent si hi havia una plaça vacant. Ara soc als Estats Units amb la meva parella, qui treballa per a l’Agència Espacial Europea.

Marxes perquè Madrid se’t fa petit?
Les perspectives professionals de creixement a Madrid eren molt limitades, perquè està havent una reformulació amb els subcontractats de l’agència i el salt per esdevenir personal de l’agència esdevé una barrera insalvable. Després de sis anys en el mateix projecte em vaig sentir una mica atrapat i estancat, amb 32 anys no em permetia acceptar que havia tocat sostre. A més, hi havia una qüestió de paritat i gènere. Hi ha molt poques dones en el sector -entre un 20 i un 25%-, i els alts càrrecs estan formats exclusivament per homes. Això farà que la tendència sigui cap a escollir homes a l’hora d’escollir càrrecs. Per mi és molt trist que això passi.

“El Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Califòrnia és Disneyland per als enginyers aeroespacials, és un luxe treballar-hi”

T’has especialitzat en la ciència en l’espai. En què es basa?
Es pot englobar en l’astrofísica, però és una definició molt àmplia. Aquí s’inclouen també les ciències planetàries, i es diferencia de l’astronomia. Pots estudiar els planetes o un asteroide, i de l’altra, estudiar galàxies o estrelles. Jo estic especialitzat en les ciències planetàries, però en si mateixes són molt interdisciplinaris, és un camp que està molt interconnectat.

En quin projecte t’especialitzes quan arribes als Estats Units?
Formo part de l’equip de disseny de missió i navegació del JPL i el meu grup es dedica a desenvolupar uns programes de software que s’utilitzen per determinar la geometria de les observacions científiques, de planificació i d’anàlisi de dades resultants de les observacions científiques. Bàsicament, el que fem serveix per a contextualitzar les dades que recullen les missions d’exploracions del sistema solar de la NASA. És un projecte que usen totes les missions científiques de la NASA, i jo treballo per a moltes d’aquestes missions.

El viatges suborbitals de Jeff Bezos i de Richard Branson han obert un precedent perquè l’home tingui més oportunitats d’anar-hi?
Tinc sentiments contraris. L’exploració robòtica està molt consolidada, i les missions de la NASA així ho testifiquen. Però el vol tripulat és una altra història. Des de l’última missió Apol·lo, l’home no ha sortit de l’òrbita terrestre. És un repte per al qual no estem preparats tecnològicament, i no coneixem els efectes a llarg termini sobre els éssers humans. Abans d’enviar un humà has d’enviar un robot, i encara no hi ha cap robot que hagi tornat de Mart. Tot i que s’està desenvolupant la tecnologia, arribar a Mart sí, però tornar-hi és complicat, abans hi ha d’haver molts més passos.

Quins?
Hem tornat mostres d’asteroides i de pols de cometa a la Terra, primer ha de venir això; el retorn de mostres marcianes i el marc temporal on l’ubiquem és a partir del 2025. S’han fet grans avenços en el terreny de la miniaturització, però el gran problema és el cost de transportar a Mart tot el que necessitem, es tracta de vèncer a la gravetat. Si no hi ha una nova tecnologia de propulsió d’alt impuls, és difícil que es puguin vèncer aquestes barreres, sempre que no s’hi inverteixin molts diners a construir grans coets. Ara mateix seria més fàcil tornar a la Lluna, que de fet és l’objectiu de la NASA. Potser ara, si els xinesos s’hi posen, el camí s’aplanarà més aviat del previst.

Si es garantís la tornada, t’agradaria viatjar a Mart?
[Riu] Sí, i tant! De fet, recentment hi ha hagut l’inici de procés de selecció d’astronautes a l’ESA on no hi vaig participar perquè tinc un índex de massa corporal per sobre del límit, però la meva parella sí que hi ha aplicat i segueix el seu curs. És un procés molt sacrificat, perquè has de renunciar a la teva carrera professional. Jo vull continuar aprenent en l’àmbit de la investigació.

La indústria aeroespacial, que es troba en un moment emergent, pot arribar a desbancar el sector tecnològic?
Som en un moment transcendental perquè la comercialització de l’espai està caminant a pas ferm. Que hi hagi determinades empreses a tenir activitats sobre la descoberta de l’espai és molt rellevant. L’exploració espacial té la necessitat de desenvolupar tecnologies punteres, perquè si no hi ha aplicacions que no les pots dur a terme, i molts dels aparells que fem servir deriven d’aquestes aplicacions, com el sistema GPS. Però alhora, el sector espacial té particularitats.

Quines?
L’una és que gairebé la major part de les plataformes que construïes eren úniques, i això fa que a escala de producció sigui difícil que una empresa obtingui benefici. Ara bé, gràcies a la miniaturització de la tecnologia està permetent que hi hagi plataformes que es puguin reutilitzar per a diferents funcionalitats. L’altra particularitat és que tots els sistemes que van a l’espai han d’estar molt provats, i això fa que de vegades alguns components siguin obsolets. A més, molts d’aquests projectes són a llarg termini.

“La indústria aeronàutica és un sector que et col·loca en el mapa i et dona projecció a escala mundial”

El mes de març passat, el Govern català va llançar l’Enxaneta, el primer nanosatèl·lit a l’espai en el marc de l’estratègia New Space de Catalunya. Com veus aquesta aposta que lidera el vicepresident Puigneró?
El suport de les institucions és fonamental, perquè en el sector de la ciència es necessita injecció pública i estímuls per a les empreses. Si no és així, les empreses tenen moltes dificultats per trobar fons d’inversió, un fet que en altres països no passa. L’aposta que està fent el Govern en la indústria aeroespacial és cabdal per Catalunya, perquè donarà molt rèdit sobre el territori. La indústria aeronàutica és un sector que et col·loca en el mapa i et dona projecció a escala mundial.

Els governs haurien d’apostar molt més en la indústria aeroespacial?
Sí, per a molts motius. En primer lloc, per retenir talent. Després, per disposar d’empreses tecnològiques, d’innovació i de qualitat que tenen sinergies amb les universitats i els centres de recerca; i per estimular la investigació i la recerca. I només així és com un país obté rèdits. Cada euro que s’hi inverteix retribueix en el territori en forma de llocs de treball, en la projecció internacional i en el teixit d’empreses que s’hi dediquen. Fent autocrítica és possible que el mateix sector no hagi sabut explicar-se prou bé per justificar les inversions econòmiques necessàries per seguir avançant en el coneixement i la descoberta.