Un carrer normalment molt concorregut de Jerusalem, buit després dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre. [Foto: Ignasi Vallès]
Un cotxe els va dur fins a la ciutat santa i es van trobar un panorama fantasmagòric. “Tot estava tancat”, relata. Jerusalem era un desert on el silenci només quedava interromput pel soroll dels avions “anant a 80 kilòmetres de distància per llençar bombes”. Aquestes mateixes bombes, fins al dia que escrivim aquest reportatge i quan l’exercit d’Israel encara no ha entrat per terra a la franja de Gaza, ja han deixat al voltant de 3.000 palestins morts, desenes de milers de ferits i més d’un milió de persones desplaçades.
A més dels avions, l’Ignasi i la seva parella també van sentir les sirenes d’alarma que hi ha a Israel per alertar quan es produeix un llançament de coets des de Gaza. “Jo mai havia vist el sistema de defensa interceptant un coet; mai havia vist de tan a prop la guerra”, explica. Malgrat això, potser el que més va impactar aquest badaloní va ser el canvi que l’atac de Hamàs va produir en els seus coneguts israelians. “Gent amb la qual tenia bona relació em deien que calia eliminar Gaza del mapa o desplaçar els dos milions de persones que hi viuen”, lamenta.
A més dels avions, l’Ignasi i la seva parella també van sentir les sirenes d’alarma que hi ha a Israel per alertar quan es produeix un llançament de coets des de Gaza
Alguns dels seus amics, que eren activistes a favor de la pau i que havien rebutjat anar a l’exèrcit, quan a Israel és obligatori, perquè estaven en contra de l’ocupació, ara li deien que “per moments havien pensat que no hi havia solució i que calia envair Gaza”. “Jo no tenia la potestat de debatre-hi quan els havien matat 1.400 persones i quan tenien coneguts a qui havien segrestat amics o familiars”, recorda. En aquells dies veia molt odi i tristesa.
Per altra banda, segons explica l’Ignasi, quan l’atac d’Israel sobre Gaza amenaça de convertir-se en un desastre humanitari de mides incommensurables, a Cisjordània hi ha molta incertesa. “Un amic de Jerusalem Est em diu que està tranquil i que té esperança perquè la pressió internacional tingui efecte”, relata. Aquesta tranquil·litat fa fredor, i per a aquest badaloní és el resultat de dècades de guerra; el resultat d’immunitzar-se davant la guerra. “A Cisjordània, abans que esclatés aquest nou conflicte cada dia hi havia merder, perquè els colons, encara que no tots, són radicals”, denuncia.
El dilluns i el dimarts després de l’atac de Hamàs, els carrers de Jerusalem estaven buits. [Foto: Ignasi Vallès]
La decisió de marxar
Des de l’inici del conflicte, els familiars de l’Ignasi i de la seva parella els van dir que marxessin d’Israel. Finalment, van acabar prenent la decisió de marxar. “Ens va costar molt, però ho vam fer per seguretat, però també perquè és impossible ser aliè a la situació”, diu l’Ignasi.
El problema era com aconseguir marxar, ja que, segons relata, a principis de setmana l’aeroport era ple de turistes que volien fugir d’Israel. La parella va decidir deixar passar els dies fins que tot es va calmar. Així, divendres van anar directament a l’aeroport per comprar el primer vol que marxés cap a Europa. Van aconseguir dos bitllets que anaven a Grècia, d’on és ella. Els van costar 1.000 euros.
Ara, des de França, on l’Ignasi és en un congrés universitari, es pregunta si podrà tornar a la que des de fa més d’un any és casa seva. Diu que li agradaria, però no sap quan podrà fer-ho ni com serà la Jerusalem a la qual tornarà. “He deixat un món complicat que no tornaré a veure; un món en el qual ha desaparegut l’últim bri d’esperança”, lamenta.
Conèixer les parts
A milers de kilòmetres de distància i a les xarxes són freqüents els comentaris taxatius sobre un conflicte que tradicionalment ha generat discòrdia. Quan l’Ignasi va arribar a Israel el 2022, però, va voler entendre de primera mà la realitat. És per això que va anar a viure en un suburbi palestí situat a Jerusalem Est, a la banda de Cisjordània que està separada d’Israel pel mur. Trigava una hora i quaranta minuts a arribar a la universitat, i el mateix temps a tornar a casa. De vegades, fins i tot es passava dues hores de camí si hi havia molts controls.
“És un trajecte que per distància es podria fer en menys de 30 minuts si no hi hagués el mur, i hi ha molts palestins que estan emprenyats perquè viuen a una banda i treballen a l’altra, i cada dia han de fer aquest camí”, explica. Passat un temps, va decidir moure’s a Jerusalem Oest. “Va ser per un tema pràctic i perquè després de pensar-hi vaig veure que jo no pertanyia al conflicte”, assenyala.
Els seus amics israelians, des del front, i els seus amics palestins, des de Cisjordània, li diuen el mateix en missatges de mòbil: “Esperem veure’t aviat a Jerusalem”
Sigui com sigui, el mur separa dos mons que “no tenen relació”. “En una banda hi ha els àrabs i a l’altra els jueus i els barris ultraortodoxos”, detalla. Amb la nova guerra, el mur s’ha fet més gran, però l’Ignasi fa apologia de la humanitat i de l’esperança, encara que sigui de l’esperança més utòpica. “Es parla molt de fer dos estats, però gent que conec a Israel i Palestina, amb el cap ben moblat, considera que el millor seria que jueus i palestins visquessin junts en un país secular on no hi hagués ni extremistes musulmans ni extremistes jueus”, diu. “Malauradament, és complicat, ja que els palestins haurien de tenir els mateixos drets que els jueus i caldria acabar amb el racisme que hi ha”, afegeix.
Al cap i a la fi, tal com explica, els seus amics israelians, des del front, i els seus amics palestins, des de Cisjordània, li diuen el mateix en missatges de mòbil: “Esperem veure’t aviat a Jerusalem”.
