Apuntem-nos aquesta data. Al CCIB de Barcelona s’iniciarà aquell dia la tercera reunió mundial de ministres de cultura organitzada per la UNESCO, la MUNDIACULT 2025. Una reunió que té intenció d’esdevenir definitivament periòdica, com a gran fòrum de debat mundial de les polítiques culturals. Cal recordar que la primera reunió es va celebrar a Mèxic el segle passat, el 1982, i la següent, també al mateix país nord-americà, va trigar 40 anys a convocar-se! Amb la lògica prevenció que cal agafar-se sempre les declaracions de la UNESCO pel que fa a la seva posterior implementació efectiva, és important destacar que a la darrera MUNDIACULT es va acordar declarar la cultura un bé públic essencial, tant pel seu valor intrínsec com per ser un garant dels drets fonamentals.
Parlem, per tant, d’una nova dimensió dels drets culturals o de la cultura entesa com a dret bàsic. Aquesta nova visió compta, al nostre país, amb un avantprojecte de llei elaborat fa uns mesos. Però, com ha passat amb la nova llei catalana de l’audiovisual, haurà d’esperar que el nou Govern decideixi quins canvis vol introduir al seu text abans no arribi al Parlament.
Que se celebri aquest fòrum internacional a la capital del país, hauria de ser, ha de ser, una raó de pes per a poder incidir, ni que sigui modestament, en el seu resultat final en favor de la nostra llengua i cultura. Però, què podem fer des de Catalunya? I des del conjunt dels Països Catalans?
“Que la MUNDIACULT 2025 se celebri a Barcelona, hauria de ser, ha de ser, una raó de pes per a poder incidir, ni que sigui modestament, en el seu resultat final en favor de la nostra llengua i cultura”
De la seva gens casual coincidència amb el proper vintè aniversari de la Declaració de la UNESCO sobre diversitat cultural, ja vaig escriure un article just abans de les vacances d’estiu. En ell apuntava la importància d’aprofitar el procés de reflexió que està fent aquesta institució sobre la seva declaració del 2005 per a influir en les seves conclusions; com han estat treballant de fa temps organismes culturals i universitaris quebequesos, per exemple. Influir-hi, a partir d’un treball previ d’anàlisi i d’elaboració de propostes, des del contacte directe amb el comitè d’experts. I que, des del Govern, s’espremi al màxim les potencialitats -reconeguem-ho ben escasses- del conveni de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i la UNESCO, tot aprofitant que s’haurà de renovar l’any vinent, amb els consegüents contactes institucionals previs.
En paral·lel, caldria poder tenir veu directa als mateixos treballs del fòrum de ministres. Aquí s’obren dues línies d’actuació complementàries: la que faci la consellera de Cultura, Sònia Hernández, amb el ministre Urtasun pel que fa al seu capteniment allí; i la que pugui realitzar directament la ministra de Cultura, Joventut i Esports d’Andorra, Mònica Bonell. Sovint ens oblidem amb massa facilitat que Andorra, amb tota la modèstia de la seva dimensió i demografia, és un Estat amb representació als grans organismes internacionals, com seria el cas que ens ocupa.
És tot un repte ple de dificultats, sí, entre elles les de calendari. Perquè un any és molt poc temps quan es comença de zero. Però, fonamentalment, és una oportunitat que no podem deixar escapar.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Una iniciativa quebequesa que caldria saber importar
