Durant els darrers anys, la Unió Europea se’ns ha fet més present en les nostres vides. Podríem dir que ens ha entrat més sovint al menjador de casa. Per exemple, per donar resposta a daltabaixos com la pandèmia de la Covid-19. En aquells moments crítics vàrem veure com allò que sovint anomenem “Brussel·les” es mobilitzava per accelerar el desenvolupament i la compra de vacunes, posava un cert ordre a la primera resposta caòtica i descoordinada dels estats, o injectava a les administracions i a l’economia una pluja inèdita de milions d’euros anomenada NextGeneration per sortir l’abans possible del forat social i econòmic on ens havien deixat el virus i els confinaments.
També hi ha debats que sens dubte s’han europeïtzat en els darrers anys, com el debat sobre la transició verda i la lluita contra el canvi climàtic o sobre les migracions i com abordar-les tenint en compte múltiples factors i no només el populisme més simplista. Qui més qui menys entén que aquests fenòmens traspassen fronteres estatals i que la dimensió europea (entengui’s de la UE) juga un paper creixent a l’hora d’abordar solucions que per força han de ser conjuntes. El fet que la UE s’hagi bolcat a ajudar Ucraïna davant l’agressió de la Rússia de Putin, i la reactivació del vell debat sobre l’Europa de la defensa, també ens ha fet adonar de la rellevància de la dimensió geopolítica d’això que anomenem Europa.
Tot això ve a tomb perquè he donat una ullada al darrer Eurobaròmetre, les enquestes que prenen el pols a la ciutadania de la Unió, dedicat a les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny. I una de les coses que detecta l’enquesta és que la confiança cap a la UE i les seves institucions creix, tot i que lentament. Per una clara majoria de ciutadans, concretament un 67%, ser membre de la UE és quelcom important i positiu (74% en el cas de l’estat espanyol). 7 de cada 10 ciutadans de la UE creuen que el seu país s’ha beneficiat de ser-ne membre. El 42% tenen una imatge positiva o molt positiva d’una de les seves principals institucions, el Parlament Europeu, la xifra més alta mai registrada per a aquest indicador. Crec que aquests resultats reflecteixen el que deia a l’inici: una consciència major de l’impacte de les decisions que es prenen a la UE i una europeïtzació creixent dels debats clau.
“Una de les assignatures pendents de Brussel·les és demostrar que la UE també pot ser útil per als més joves afavorint les oportunitats d’inserció laboral o facilitant l’accés a un habitatge digne”
L’Eurobaròmetre també pregunta sobre què va motivar els europeus a anar a votar al juny, si és que van votar (en l’àmbit de tota la UE ho vàrem fer la meitat dels que teníem dret a vot). Disculpes per recórrer al tòpic clintonià “It’s the economy, stupid”, però sembla que els enquestats haguessin respost exactament això a l’enquestador: l’augment dels preus i el cost de la vida (42%), així com la situació econòmica (41%) van ser els dos principals temes que van motivar els ciutadans a anar a les urnes. La qüestió de la migració i l’asil ocupa el cinquè lloc en aquest rànquing, amb un 28% d’electors que l’esmenten com un dels dos motius principals per votar (només un 14% en el cas de l’Estat espanyol). Malgrat la insistència de la dreta extrema i l’extrema dreta (els autèntics guanyadors de les darreres eleccions europees) de fer d’aquesta qüestió el punt central del debat, el que més continua mobilitzant a la gent és la necessitat de millorar les condicions econòmiques, que per la immensa majoria de la gent vol dir poder arribar amb certa tranquil·litat a final de mes. I aquí, pel que sembla, la percepció de la ciutadania és que la UE, amb les seves polítiques econòmiques, monetàries i comercials, hi té molt a dir.
La notícia dolenta de l’Eurobaròmetre és que, tal i com informava aquest digital fa pocs dies, els ciutadans que voten menys, de llarg, són els joves. Com més joves són els europeus, menys voten, almenys pel Parlament Europeu. Així, el 58% dels ciutadans de més de 55 anys va votar, seguit pel 51% dels que tenien entre 40 i 54 anys, pel 46% dels que es situen entre els 25 i els 39 anys i només pel 36% dels menors de 24 anys. En el cas de l’Estat espanyol la cosa és encara més dramàtica, perquè entre els més joves només el 21% van anar a votar. A més, a nivell UE la taxa de participació dels votants joves ha disminuït en 6 punts en comparació al 2019.
“Una de les millors maneres d’evitar la temptació radical-populista és aportar solucions i resultats als problemes reals”
La desafecció i desvinculació dels més joves vers la política està agafant proporcions preocupants. I encara més si tenim en compte que, entre els pocs que van a votar, una proporció elevada opta per fer-ho a favor d’opcions d’extrema dreta populista, per exemple d’aquells que prefereixen sortejar un sou abans d’anar-se’l a guanyar treballant des de l’escó que han obtingut (gràcies, pel que sembla, a negocis fallits de criptomonedes).
Una de les assignatures pendents de Brussel·les és demostrar que la UE també pot ser útil per als més joves. I no només amb Erasmus i bitllets de tren gratuïts. També, per exemple, afavorint les oportunitats d’inserció laboral o facilitant l’accés a un habitatge digne a través de polítiques europees com la de cohesió. Una de les millors maneres d’evitar la temptació radical-populista (també hi podem afegir, simplista i relativista) és aportar solucions i resultats als problemes reals. Però compte que no és l’única. Perquè aquesta temptació també beu d’explotar negativament la dimensió identitària i simbòlica. I això, no veig cap altra solució que combatre-ho decididament des dels valors radicalment democràtics i europeistes, i des de l’educació cívica a tots els nivells.
Jordi Solé i Ferrando va ser europarlamentari per Esquerra Republicana de 2017-2024
Un nou Parlament per una Europa que resisteix
