Amb una mà s’agafava amb força d’un tros de fusta arrencat d’una de les cases del poble, amb l’altra mà sostenia pel braç el cadàver de la seva tieta que no havia resistit la força de l’aigua, el fang i el fred que durant hores li van inundar els ossos i la carn. Només el seu cap sobresortia d’entre la runa i el llot. La seva veu s’apagava lentament i la seva mirada ferme i profunda es va gravar a foc entre els reporters i voluntaris que la van acompanyar durant les 72 hores que va estar lluitant per sobreviure entre el fang, els enderrocs i els cadàvers dels seus veïns. Es deia Omaira, tenia 13 anys, el cabell curt i enrinxolat, somiava amb ser ballarina i fins a l’últim moment pregava per a poder sortir amb vida del fangar que havia arrasat el seu poble. Com ella, altres 23.000 persones van morir a Armero, un poble agrícola a tres hores i mitja de Bogotá, Colòmbia, que la nit del dimecres 13 de novembre de 1985 va ser devorat per una allau d’aigua, llot i roques que va caure a més de 300 quilòmetres per hora des del volcà Nevado del Ruíz.
Des de principi d’aquell 1985, un any carregat de tragèdies a Colòmbia, el volcà havia anat advertint del seu despertar. Portava mesos fent petits moviments i expulsant cendra, els veïns estaven preocupats però des del govern els deien que no passaria res. Fins i tot es va arribar a debatre en el Congrés dels diputats la situació del volcà i els pobles al seu voltant, però el ministre responsable insistia que com a molt hi hauria una petita inundació.
“El càlcul del cost polític no pot estar mai per sobre del cost humà; perquè llavors el fang de la política es fa més espès i fa més pudor que el del desastre natural”
El dia de la tragèdia, a les 15.15 h el magma va fer contacte amb el gel que coronava el volcà i va començar a ploure cendra sobre Armero, a uns 90 quilòmetres del cràter. A les 18.00 h a la cendra se li va sumar una forta pudor de sofre i des dels altaveus de l’església es va avisar als pagesos que no es preocupessin per la cendra ni l’olor, que es protegissin els ulls i fessin servir mascaretes i barrets per a passar les molèsties. Alguns van decidir marxar, la gran majoria però va confiar en el que els hi deien les autoritats i es van anar a dormir com de costum. Sobre les 21.15 h una segona explosió de magma va fondre prop del 2% de la corona de gel al cim de la muntanya i en només quinze minuts una llengua mortal d’aigua, fang i roques va arrasar amb tot al seu pas, va arrencar cases des dels fonaments, va destruir edificis i va fer desaparèixer cultius; va sepultar per complet a un poble que dormia confiat en els seus governants.
Els experts van advertir durant mesos que s’acostava una tragèdia, i als polítics els hi ha costat anys reconèixer la seva responsabilitat. Ara, 39 anys després del drama, el govern colombià ha demanat perdó a les víctimes. Han hagut de passar gairebé 40 anys perquè l’Estat complís per fi la seva tasca i assumís les seves responsabilitats amb un poble que ja no existeix. La tomba de l’Omaira és avui un santuari diminut cobert de plaques i pregàries de gent que la considera gairebé una santa miraculosa i el seu poble és en si mateix un monument vergonyós de la mediocritat política que no va fer res per impedir la tragèdia ni per salvar del fang a qui, casualitats de la vida, era conegut com el poble blanc de Colòmbia per la seva important producció de cotó.
La tragèdia d’Armero i la mort de l’Omaira van deixar moltes lliçons, però sobretot van ensenyar-nos que el càlcul del cost polític no pot estar mai per sobre del cost humà; perquè llavors el fang de la política es fa més espès i fa més pudor que el del desastre natural i el judici de la història té molt bon olfacte per detectar als incompetents. Aquests dies he sentit que ningú està preparat per gestionar una tragèdia com la que colpeja València, però, com hem vist, la història va plena d’exemples i casos d’èxit i fracàs que fins i tot li han fet la volta al món i que haurien de servir de mirall pels nostres governants. Temps han tingut de sobres per a preparar-se.
Alex Mendoza és periodista colombià resident a Catalunya i excap de política de RAB Ràdio
El Escudo Catalán
