No és cap sorpresa afirmar que el món empitjora si ens fixem en la violència armada. Les guerres no només continuen, sinó que es multipliquen en intensitat i complexitat. Més enllà dels grans conflictes mediàtics, com la guerra entre Rússia i Ucraïna, el conflicte endèmic Israel-Palestina en totes les seves derivades o, recentment, la guerra a Síria -un conflicte oblidat que ha tornat al focus amb un desenllaç sobtat-, diversos indicadors internacionals ens alerten d’una deriva preocupant.
El nombre de morts relacionades amb conflictes armats ha passat de 153.100 el 2022 a 170.700 el 2023, i ha assolit el nivell més alt des del 2019. Encara que el nombre d’estats en conflicte ha disminuït lleugerament —de 55 a 52—, la intensitat i les conseqüències de les guerres han augmentat de manera alarmant.
Pel que fa al desplaçament forçat, les xifres de l’ACNUR són esfereïdores: en concret, el nombre de persones refugiades al món ha superat els 40 milions, gairebé tres vegades més que a principis del segle XXI. El més preocupant és que més del 75% d’aquestes es troben en països de renda mitjana o baixa, lluny dels països desenvolupats, fet que posa de manifest les desigualtats globals en la gestió de les crisis humanitàries.
Un altre indicador inquietant és l’augment de la despesa militar mundial, que no ha deixat de créixer durant els darrers nou anys. El 2023 s’hi van destinar 2.443 mil milions de dòlars, un 6,8% més que l’any anterior. Aquesta xifra marca un doble record negatiu: l’import més alt de despesa militar de la història i el creixement anual més significatiu des del 2009.
“La humanitat ha de decidir si vol continuar escoltant els tambors de guerra o començar a construir, de debò, els fonaments d’una pau duradora”
Aquest context no passa desapercebut per a la ciutadania catalana A proposta de l’ICIP, el Centre d’Estudis d’Opinió en el seu darrer Òmnibus va preguntar a la població quin creia que seria el principal problema del món d’aquí a deu anys. Les respostes indiquen que el canvi climàtic i la pobresa son les preocupacions més destacades, però la por als conflictes armats ocupa el tercer lloc. Alhora, en el conjunt de l’Estat espanyol, segons l’enquesta CIS sobre Tendències Socials, la preocupació per les guerres en els propers deu anys se situa com a primera inquietud.
Malgrat aquesta creixent preocupació, els discursos polítics van en una altra direcció. Recentment, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha instat els països europeus a “adoptar una mentalitat de guerra” i augmentar encara més la despesa militar. Aquestes declaracions arriben després que, en els darrers deu anys, tots els països membres de l’OTAN han incrementat significativament els seus pressupostos de defensa.
Ens trobem, doncs, davant d’un món que sembla abocat a una espiral militarista. Tot i que els indicadors assenyalen que aquesta estratègia no ens apropa al desitjat objectiu de la pau, les polítiques segueixen prioritzant les armes en comptes del diàleg. És necessari ser un fervent antimilitarista per qüestionar aquesta dinàmica? Potser no. Potser només cal observar les dades i reflexionar sobre si les decisions polítiques preses fins ara han estat encertades i ens porten en la direcció correcta.
El moment actual exigeix un canvi de rumb. Caldria invertir en construir veritables infraestructures de pau: reforçar la diplomàcia, fomentar la formació de persones expertes en mediació i dedicar recursos a entendre i prevenir les causes profundes dels conflictes, entre d’altres.
Aquest canvi de paradigma sembla més alineat amb el sentir de la ciutadania. Un estudi mundial de Gallup revela que el 47% de la ciutadania de la Unió Europea no estaria disposada a lluitar per defensar el seu país en cas de guerra, davant del 32% que sí que ho faria. Alhora, segons la mateixa font, la voluntat de participar en conflictes armats ha disminuït notablement també a escala global: del 61% fa deu anys hem passat a un 52% en l’actualitat.
L’aposta per la pau no és només una qüestió moral, sinó també una necessitat estratègica. La humanitat ha de decidir si vol continuar escoltant els tambors de guerra o començar a construir, de debò, els fonaments d’una pau duradora.
Pablo Aguiar, tècnic de l’Institut Català Internacional per la Pau
Kristian Herbolzheimer: “Volem projectar Catalunya com un hub global de foment de la pau”
