Darrerament he llegit força comentaris i columnes sobre la suposada decadència d’Europa. Els qui sostenen que Europa està en decadència fan aquesta afirmació contundent basant-se principalment en arguments econòmics i demogràfics. Econòmicament, Europa estaria en decadència perquè la distància amb els Estats Units principalment, però també en determinats aspectes amb la Xina, s’està eixamplant. Quedem molt enrere en la cursa tecnològica i som menys competitius perquè som menys productius, invertim menys en recerca i desenvolupament, innovem menys i paguem l’energia més cara. Tenim fuga de talents, i darrerament també, fuga d’inversions. Demogràficament, amb una de les taxes de fertilitat més baixes del planeta, estem abocats a reduir dràsticament la població en poques generacions a menys que la davallada la revertim amb immigració.
Hi ha un munt de dades que il·lustrarien la tesi de la decadència econòmica d’Europa. La bretxa del producte interior brut entre la Unió Europea i els Estats Units, ajustada per la inflació, va passar de poc més del 15% el 2002 al 30% el 2023. De les 50 empreses més grans del món, 32 són nord-americanes i només 7 europees (cal baixar fins a la posició 23 per trobar la primera companyia europea, la farmacèutica danesa Novo Nordisk). Tots els gegants tecnològics -excepte la taiwanesa TSMC, el fabricant més gran de xips del món- són dels EUA. Hem perdut moltes curses tecnològiques -la darrera, la de la intel·ligència artificial- i en l’àmbit digital hem acabat generant dependències molt fortes, com per exemple en allotjament i gestió de dades. L’hegemonia d’Airbus sobre Boeing, una veritable història d’èxit de política industrial europea, és realment l’excepció.
“No és només la manca de competitivitat i el fet de quedar despenjats del lideratge tecnològic el que ens pot portar a la decadència a Europa”
L’informe Draghi sobre el futur de la competitivitat europea és un crit d’alerta davant d’aquesta situació. El document de l’ex-primer ministre italià, presentat a la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen el passat mes de setembre, ha volgut sacsejar el debat i ajudar a prendre consciència d’on som i on serem si no es prenen les decisions oportunes.
Certament, tots aquests senyals d’alerta sobre l’economia europea existeixen i els qui han de prendre decisions a la Unió Europea se’ls haurien de prendre seriosament. Al capdavall, és aquí on tenim els estats del benestar més potents i aquest és un tresor que només podrem cuidar si som capaços de seguir generant prosperitat. De fet, si el concepte que va marcar la primera Comissió Von der Leyen va ser el “pacte verd europeu”, tot indica que el de la segona serà el de “competitivitat europea”.
Tanmateix, parlar en aquests moments de decadència europea em sembla anar massa enllà. Tot i les febleses i les oportunitats perdudes l’economia europea, en el context global, continua essent una economia rellevant amb fortaleses apreciables. Tenim encara oportunitats per destacar en àmbits importants, com el de les tecnologies netes. Una altra cosa és que, sense les polítiques i les inversions pertinents (Draghi parla d’una necessitat d’inversió addicional d’entre 750.000 i 800.000 milions d’euros anuals a la UE, diners que avui ningú sap d’on treure), aquesta economia podria entrar en un declivi sostingut. I el declivi sostingut en el temps sí que ens acabarà portant a la decadència.
Però vull pensar que som a temps d’evitar-ho i que en els darrers anys hem anat prenent consciència que Europa necessita tenir més cura de les seves indústries clau i reduir dependències que limiten el marge de maniobra. Però cal passar de la presa de consciència a la presa de decisions, i la UE no és precisament àgil en això darrer.
I cal no oblidar que el que segur que accelerarà el camí cap a la decadència no serà només no fer res davant dels problemes de competitivitat, sinó també no fer res per aturar la caiguda del nivell educatiu en determinats països com el nostre o continuar alimentant amb vots frívols opcions populistes que van erosionant els fonaments de la democràcia, amb l’ajuda de la desinformació i altres poders del segle XXI. No és només la manca de competitivitat i el fet de quedar despenjats del lideratge tecnològic el que ens pot portar a la decadència.
Jordi Solé i Ferrando va ser europarlamentari per Esquerra Republicana de 2017-2024
Una Europa útil
