Fa just 55 anys, la comunitat internacional de països de parla francesa van impulsar el precedent de l’actual Organització Internacional de la Francofonia, dirigida de fa un temps per la senegalesa Mushiki Wabo. Coincidint amb aquesta data fundacional, el 20 de març se celebra a tot el món el Dia Internacional de la Francofonia, que enguany ha portat com a lema «jo m’educo, per tant, actuo», per posar l’accent en l’aprenentatge dels nous coneixements digitals en aquesta llengua i el seu ús. Com a tot element commemoratiu, una jornada com aquesta esdevé una bona excusa per mobilitzar energies en favor del tema o causa que simbolitza aquella data. El 8 de març en seria segurament el millor exemple per esmentar.
Els objectius d’aquest organisme internacionals són o haurien de ser compartit per la major part dels idiomes al món que es parlen en diversos territoris -llevat de l’anglès i pocs més- i que tenen, amb major o menor grau, una projecció internacional més enllà del seu domini lingüístic, sigui en estudis universitaris, comunitats a l’exterior, presència exterior de les seves indústries culturals i d’altres. En destaco tres: prestigiar la seva llengua a tots els nivells, amb especial interès per aquells alineats en els canvis socials i culturals que viu la humanitat; reforçar els vincles entre els territoris i comunitats que de forma plena o parcial la utilitzen; i, finalment, promoure l’ús continu i permanent de la llengua, en qualsevol activitat personal o col·lectiva, pensant especialment en les noves generacions.
¿En una altra escala demogràfica, territorial i de poder polític que la llengua francesa -això és més que obvi!- a la llengua catalana li caldria un element catalitzador com aquesta diada de la francofonia? Em penso que sí. És més, crec que tocaria pensar-hi ara, aprofitant el justificat clima de preocupació pel futur del català existent i els preparatius del nou Congrés de Cultura Catalana.
Molt millor un mes que un dia
Hi afegeixo un apunt que no és pas menor. Qui ha bastit una millor estratègia amb relació a aquest dia internacional de la francofonia, amb una situació lingüística que pateix algunes problemàtiques similars a les nostres, és el Quebec.
Allà, van decidir passar de les activitats a l’entorn d’un únic dia a bastir tot un mes -el març- dedicat a la promoció de la llengua francesa: els «Rendez-vous de la Francophonie», que es van concebre a la fi del segle passat. Una celebració de la llengua francesa en clau decididament positiva i fins i tot divertida. Una llengua que no engresqui en el seu ús quotidià, no té futur si viu sota la pressió d’altres. Això, acompanyat d’una legislació que la defensi eficaçment i uns poders públics que l’apliquin convençudament cada dia, és clar.
“Aquesta proposta ja la vaig expressar per primer cop a Prada de Conflent, a la passada edició de l’UCE”
No parlo pas d’organitzar una diada o un mes -seguint el model quebequès- d’autocomplaença, que no seria més que un gest per poder dir que s’ha fet alguna cosa i, després, seguir en la dinàmica poruga en què estem instal·lats, de fa més d’una dècada, en tot el que fa referència a la normalitat del català al seu territori nacional. Ni parlo tampoc d’una proposta orientada cap a un resistencialisme a la defensiva, que només serviria per consolidar la percepció del català com una llengua en retirada al seu propi territori i, per tant, sense cap atractiu per als qui no l’han incorporada encara com a pròpia o, si més no, emprada amb una certa assiduïtat en la seva vida quotidiana.
I on la posem al calendari? De dates n’hi ha diverses de possibles, però abans de parlar de preferències, crec més important pensar en un mes que fos especialment compatible amb el curs escolar (evitar períodes vacacionals i d’exàmens) si del que es tracta, com fan els quebequesos, és d’articular un ambiciós programa d’activitats i projectes que siguin realment efectius per a infants i joves, a més de la resta de la ciutadania. I, per tant, diametralment allunyats del que seria una bonica jornada de focs artificials mediàtics, però sense cap impacte real en el futur de la llengua.
Aquesta proposta ja la vaig expressar per primer cop a Prada de Conflent, a la passada edició de l’UCE. Concretament a la taula rodona sobre «L’espai comunicacional comú» moderada per l’escriptor i referent de la defensa de la llengua catalana a la Franja, Joaquim Montclús; en la qual el gran periodista Kilian Sebrià i jo vàrem compartir reflexions sobre algunes de les fortaleses i les moltes febleses de l’espai comunicacional en català. Ara la hi poso per escrit.
Finalitzo amb un petit relat que comença amb una anècdota menor, però que al final exemplifica com en saben els francesos de promocionar la seva llengua. Enguany, a Catalunya, l’únic acte vinculat oficialment a la celebració de la francofonia va ser un espectacle d’homenatge a la mítica cantant Edith Piaf a Manresa. Precisament, una de les seves més conegudes cançons, l’himne de l’amor, va ser interpretat per la quebequesa Céline Dion, dalt de la Torre Eiffel, a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París 2024. Va ser un dels millors missatges audiovisuals, en favor d’una llengua i de la ciutat que la simbolitza, que seria possible de concebre amb tan gran impacte internacional. Cap dels ingredients del seu èxit va ser-hi per atzar. Espot promocional a tot món amb la pròpia llengua com a protagonista… Ens entenem? Especialment, quan pensem que el món comença al nostre entorn més immediat.
PS. No caldria, però ho dic per si de cas: el fet de prendre com a model inspirador el de la Francofonia, no suposa en cap cas que m’oblidi de la històrica política uniformitzadora de l’Estat francès -amb limitats gestos majoritàriament «folklòrics», que ha estat i és tan negativa envers la resta de llengües que són pròpies dins de les seves fronteres, començant pel català.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
MWC: quan la projecció exterior la fas des de casa
