Foto: Freepik
Els animals de companyia formen part de la vida quotidiana de molts catalans i catalanes d’arreu del món. Tot i que a cada país hi ha diferents costums i normatives, la relació entre humans i mascotes és cada cop més acceptada arreu. A Exterior.cat hem reunit cinc catalanes residents a l’estranger propietàries d’animals de companyia que ens expliquen la seva realitat quant a l’adaptació, la normativa i la convivència. Es tracta de Raquel Micola (Estats Units), Berta Blanch (Austràlia), Aurora Campo (Israel), Àngels Grau (Estats Units) i Estibaliz Yebras (Regne Unit). Anem cap a una societat més ‘petfriendly’?
En la majoria de països tenir animals de companyia és molt comú. Els gossos i els gats són les mascotes més habituals. Gràcies a la globalització i a una consciència creixent sobre el benestar animal, cada cop més persones a tot el món decideixen adoptar i cuidar mascotes com a part important de la seva vida. Les cinc catalanes coincideixen amb una realitat: l’adopció. Totes cinc han adoptat els seus respectius animals de companyia.
Aurora Campo, una catalana resident a Tel-Aviv (Israel), tot i que també passa temps a Grècia té la Katya (una gateta) com a animal de companyia, que també va adoptar. L’Aurora té una història peculiar amb la Katya. “A Israel els ajuntaments s’ocupen d’esterilitzar els gats de carrer i els deixen vivint als jardins de les cases. La Katya va venir a viure al meu jardí i li vaig donar a menjar durant un temps fins a adoptar-la”. Ara bé, “quan va esclatar la guerra, vaig haver de marxar en evacuació”. Després d’uns mesos fora, es va trobar amb la Katya: “li he posat vacunes i xip, i tinc els tests necessaris per endur-me-la quan acabi el projecte professional a Israel”, reconeix.
Cinc catalanes residents a l’estranger i propietàries d’animals de companyia desgranen els avantatges i desavantatges en el seus països d’acollida
Berta Blanch viu a Geelong (Austràlia) i conviu amb el Jasper, un llebrer anglès (greyhound) que va adoptar en el seu país d’acollida. “El vaig rescatar de la indústria cruel de curses de greyhound”. Àngels Grau i la seva família (de quatre fills) viuen a Connecticut (Estats Units) amb el Hermendez, un gos labrador que van adoptar durant la pandèmia quan vivien a Texas.
Raquel Micola viu a Nova York (Estats Units) i té un gos -un teckel de pèl dur- que es diu Josete, qui ja va venir del país d’origen. “Quan vam traslladar-nos a Nova York teníem clar que Josete havia de venir amb nosaltres, és un més de la família”, assegura Micola.
Estíbaliz Yebras, de Torres de Segre (Segrià) viu a Manchester (Regne Unit) des de fa més d’una dècada. Quan va aterrar al nord d’Anglaterra ho va fer amb dos gossets que va adoptar a Catalunya: la Lua i la Gaia. “Per marxar a Anglaterra vaig treure’ls el passaport i els requisits que la normativa exigia i… cap a Great Britain!”, recorda. Ara bé, van fer via amb el cotxe travessant França. “Aleshores era l’opció més assequible (llavors) i la menys estressant per les peludes”. Actualment, amb la seva parella, conviuen amb dos gats: el Minino i la Blue. “Si haguéssim de canviar de país, tornaríem a fer el mateix: vindrien amb nosaltres”, subratlla.
Procés d’adaptació
L’adaptació de l’animal de companyia amb la resta de la família és el primer pas. Després hi intervenen altres factors. Blanch reconeix que la ciutat on viu -Geelong- “és molt tranquil i perfecte per tenir gos”. I afegeix que “el més gratificant és que ha estat una forma de conèixer gent amb interessos i mentalitats similars. He conegut amics gràcies al Jesper”. Fins i tot, subratlla que “m’ajuda a mantenir-me activa i passejar, però a més és gratificant saber que estic ajudant a salvar una vida, ja que Greyhound Racing (la competició de curses) mata molts gossos cada any”.
“Durant la guerra hi havia nits que no podia dormir perquè tenia por dels bombardejos i la meva gateta em donava molt de suport”, confessa Aurora Campo des de Tel-Aviv
Aurora Campo, una catalana resident a Tel-Aviv amb la seva gata, la Katya [Foto: cedida]
A Nova York, Micola explica que “la gent és molt oberta a gossos i gats. Passejant pel carrer, gent desconeguda ens demana si poden acariciar-lo. I ens diuen, després, ‘you made my day, thank you’ (m’has alegrat el dia, gràcies). Micola afegeix que “per a ells, viure en una nova ciutat també és una aventura”.
Veterinaris i assegurances
Cada cop hi ha més serveis adreçats a les mascotes: veterinaris especialitzats, assegurances mèdiques, parcs per a gossos i serveis com guarderies o perruqueries canines. Això sí, cal apretar la butxaca. Blanch explica que “a Austràlia el veterinari és molt més car que a Catalunya” i afegeix que “vam contractar assegurança que ens ha permès estalviar molts diners”.
També ho admet Micola. “Vivim en una de les ciutats més cares del món, i els veterinaris no en són una excepció”. I subratlla que “a Nova York hi ha una ràtio de famílies amb gos i no fills (com la nostra) més alt que les famílies amb fills. Per tant, hi ha negoci amb els animals de companyia!”.
Al Regne Unit, també. “Els veterinaris són un luxe, encara estic en xoc! Són tan cars que moltíssima gent paga una assegurança mensual, per poder fer-se càrrec de la despesa en cas d’accident o malaltia”, explica Yebras.
En canvi, Campo troba més facilitats a Tel-Aviv. “Sempre puc comptar amb algun veterinari de forma immediata. Tinc el seu número de mòbil, quan tinc un dubte hi contacto per WhatsApp. Després, si fa falta poden venir a casa a visitar-los, cosa que és molt convenient”.
Raquel Micola, una catalana resident als EUA que conviu amb el Josete [Foto: cedida]
Viatjar amb mascotes: desplaçament i guarderia
Un aspecte rellevant per als catalans i catalanes a l’estranger que disposen d’animal de companyia és el trasllat d’un país a l’altre, ja sigui per visitar Catalunya durant les vacances o per viure en un altre país. També cal tenir en compte que viatjar amb mascotes o traslladar-se a un altre país amb elles pot requerir vacunes, microxips, passaport animal i quarantenes.
Micola subratlla que “el viatge amb animals és molt complicat. Hi ha moltíssima restricció i ens limita a poder voler només amb una aerolínia”. Així i tot, explica el trasllat en avió. “Nosaltres no volíem portar el Josete a la bodega de l’avió, si no haguéssim vingut a viure als Estats Units”. Així, Yebras reconeix que “hi ha diferents opcions de viatjar, tria la menys traumàtica per l’animal”.
“Hi ha diferents opcions de viatjar, tria la menys traumàtica per l’animal”, aconsella Estíbaliz Yebras
La paperassa és un altre maldecap. Campo, des de Tel Aviv, explica que “hi ha molta paperassa quant a les vacunes, i calen tres mesos d’espera fins a rebre el test per poder viatjar”. Així, lamenta que a causa del conflicte bèl·lic “encara no he pogut endur-me la gateta”.
Una altra opció a l’hora de viatjar és deixar el gos o el gat en una guarderia. És el cas de la família Grau. “A l’hora de viatjar, el deixem amb una cuidadora”. Yebras explica que al Regne Unit “la majoria tenen un tracte exquisit, ofereixen un bon servei i el tracta cap als animals és excel·lent. “És molt habitual els “dog walkers”, els gossets s’ho passen pipa!”, afegeix.
Un altre aspecte important quan es parla d’animals de companyia a l’estranger és la legislació. Hi ha països amb normes molt estrictes sobre la tinença responsable d’animals, i d’altres on encara falta regulació. Per això, Yebras considera que “és molt important llegir bé la normativa sobre mascotes en el país on aniràs a viure”.
El Jasper, un llebrer anglès, conviu amb la Berta Blanch a Geelong (Austràlia) [Foto: cedida]
Diferències respecte Catalunya
Per als catalans i catalanes a l’estranger és inevitable la comparació entre el país d’origen i el d’acollida. Quant a la convivència amb els animals de companyia, Campo assegura que “a Barcelona els animals de carrer no poden viure bé, no hi ha espais verds i molta gent els tracta malament o amb indiferència”. En canvi, segons Campo, “a Israel hi ha una comunitat de persones que al vespre surten a donar de menjar els gats al carrer, cosa que els permet viure desenes d’anys i molt feliços entre els veïns. Em fa molta pena que no passi a Barcelona”, confessa.
Blanch reconeix que “a Austràlia hi ha hotels/motels i airbnbs que accepten mascotes i ho fa relativament senzill viatjar”. Ara bé, per contra, “les mascotes no poden accedir en comerços, restaurants ni a centres comercials”. Tot el contrari que al Regne Unit. Yebras explica que a Manchester “pots anar a botigues, exhibicions, pubs i restaurants, amb els teus gossos. Hi ha un gran nombre d’establiments ‘pet friendly’ això com també, són permesos en els transports públics”.
“Per la meva salut mental necessitava un animal de companyia després de la mort del meu gat a Barcelona. Així és com vaig adoptar el Jasper”, explica Berta Blanch
Així i tot, Yebras assegura que “el més positiu de tenir gossos al Regne Unit és que tenen molts més drets que a Catalunya. Els pots portar deslligats en la gran majoria de parcs del país, de fet gairebé tothom deixa els seus gossos lliures”.
Cadascuna amb la seva realitat tot i les diferències entre països, totes coincideixen amb un fet: la recompensa de conviure amb un animal de companyia. Blanch assegura que “per la meva salut mental necessitava un animal de companyia després de la mort del meu gat a Barcelona. Així és com vaig adoptar el Jasper”. Finalment, Campo subratlla que “tenir un animal de companyia és una opció molt gratificant i completa l’experiència vital, poder donar amor i rebre’n quan ho necessites”. Mentrestant, totes elles continuaran compartint experiències i recomanacions en el grup de WhatsApp ‘Bestioles al món’, de la plataforma Catalansalmon.
Catalansalmon obre un portal digital dedicat al món casteller de l’exterior
