Ara que a Roma som en període de Seu Apostòlica Vacant i que després del traspàs de papa Francesc, tots els focus de l’actualitat política internacional estan concentrats en la Ciutat Eterna, és escaient analitzar quina és la potència de la Santa Seu i les bases del seu poder. A les portes del darrer jubileu del segon mil·lenni, Nino Lo Bello, corresponsal a Roma del New York Herald Tribune publicava un llibre sobre la dimensió econòmica de l’Església i els tresors del papa, amb un títol revelador: The Vatican Empire.
En concomitància amb el jubileu del tercer mil·lenni, Limes, la principal revista de geopolítica italiana, publicava un volum monogràfic sobre l’Església i la Santa Seu, el primer de l’any 2000, amb un títol inequívoc: L’Impero del Papa. És sabut que l’Església té una missió universal, que va més enllà de les seves fronteres físiques romanes, però ¿podem parlar de la Santa Seu en termes d’Imperi? Per saber-ho cal analitzar primer quina és la seva força.
La potència de la Santa Seu
El poder de l’Església i de la seva organització política sobirana i de govern, la Santa Seu, es basa en 4 pilars fonamentals: Disposar d’una organització secular i mil·lenària; el poder espiritual de la religió catòlica i la seva dimensió ecumènica; la seva riquesa en termes econòmics i el lideratge moral i (geo)polític d’una figura històrica i única al món, el Sant Pare.
L’Església Catòlica Apostòlica i Romana és una de les organitzacions més antigues del món. És una organització de tipus vertical, amb un vèrtex: la Cúria Romana, el seu govern, i un monarca absolut: cap d’Estat i de l’Ésglesia, el Sant Pare. Però també té una dimensió horitzontal, totes els ordres, congregacions, prelatures, famílies i organitzacions catòliques vàries que s’estenen arreu del planeta. Totes elles acostumen a tenir també les seves cases generalícies a la ciutat de Roma. D’aquí l’idea de Roma com a geocèntre del catolicisme.
La Sacra Romana Chiesa és una organització que compta, segons la revista l’Expresso, i l’agència Fides amb aproximadament quatre-cents set mil sacerdots, set-centes cinquanta mil monges, i setanta-cinc mil monjos. En l’organització, a banda de les parròquies, diòcesis, monestirs i convents, cal afegir-hi tota la xarxa assistencial. Escoles, instituts, universitats catòliques i pontificies, hospitals, i centres d’acollida, assistència i refugi pels més necessitats. Operen en uns 162 països del món i assisteixen a més de setanta milions de persones. Pel que respecta al seu braç polític, com a Estat membre de la Nacions Unides amb l’estatus d’observador, la Sant Seu disposa d’una les xarxes diplomàtiques més atingues i de més ofici i tradició del planeta. Manté relacions i té representació diplomàtica a 177 països del món a través del seus nuncis, que equivaldrien a la figura d’ambaixador, i dels delegats apostòlics.
“Del resultat del proper conclave i del futur Papa de Roma dependrà quin rol tindrà la Santa Seu en el seu proper pontificat”
L’Església ha construït el seu poder espiritual a través d’un sòlid edifici teleològic, intel·lectual i cultural. Compta amb uns mil quatre-cents milions de fidels que segueixen els seu preceptes i participen de les seves activitats. Un exèrcit d’ànimes i de creients que és un poder intangible i que està repartit per tots els continents de la terra i països del món. Aquest és l’autèntic poder intangible en termes de softpower, una riquesa espiritual de creients que li permet tenir una enorme capacitat d’influència i persuasió. Aquest fet i ser un focus de cultura i coneixement al llarg dels segles li ha donat una hegemonia cultural, a l’espai occidental eurocèntric i una enorme projecció a les Amèriques i a països i regions de l’Orient Mitjà i l’Àfrica. De moment, l’Àsia queda com el repte pendent del tercer mil·lenni.
Si el softpower és la fe, l’evangeli i el cristianisme, en el hardpower, a banda de l’organització, hi ha també la riquesa material.
Des d’una visió geopolítica i pragmàtica, un bé necessari per qualsevol organització que vulgui tenir un paper rellevant en qualsevol àmbit o dimensió social. “Sine pecunia nihil fit, etiam in caritate”. Sense diners no hi ha res, ni tant sols caritat. La potència econòmica real de la Santa Seu no està en el famós i repetit mantra de “l’or de les esglésies”, ni tampoc en les obres d’art dels Museus Vaticans. Tampoc està en els dipòsits de la banca vaticana, l’Istituto per le Opere di Religione (IOR). Un banc, en termes monetaris d’una dimensió provincial.
El gran tresor en termes materials de la Santa Seu, i de la totalitat de l’Església Catòlica, no són els diners, sinó el patrimoni immobiliari. Està valorat en dos bilions d’euros, segons estimacions d’Il Sole 24 Ore, el principal diari econòmic italià. L’equivalent a tots els fons que tenen els bancs suïssos, tal com han assenyalat alguns vaticanistes. Un patrimoni gestionat, en petita part, per una altra mena de banca: l’APSA (Amministrazione del Patrimonio della Sede Apostolica). En bona part, aquest patrimoni és gestionat per cada ordre i congregació religiosa de manera autònoma i pel seu compte. Aquesta gestió autàrquica del patrimoni total de bens pertanyents a l’Església, seria -a banda de l’avarícia, pecat capital, no respectar el setè manament, i la incompetència, pecat venial- l’origen i la causa dels escàndols financers de l’Església que van portar a l’abdicació de Ratzinger.
“Si el softpower és la fe, l’evangeli i el cristianisme, en el hardpower, a banda de l’organització, hi ha també la riquesa material. Des d’una visió geopolítica i pragmàtica, un bé necessari”
En aquest punt i des d’una estricte anàlisi i visió geopolítica cal dir i remarcar que el fet que l’Església tingui diners i patrimoni és fonamental i imprescindible, i malgrat certes crítiques, poc fonamentades al meu entendre, no és cap contradicció. De fet, la pròpia Bíblia ens diu que “així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta” (Jaume 2:26). I per fer obres en calen recursos i diners. Cosa que ens recorden també els clàssics com Ciceró: El diner és el nervi de les coses (Pecunia est nervus rerum).
Com a darrer pilar, el quart, hi ha la figura del papa. Una figura d’una dimensió i complexitat que és mereix i tindrà un article propi a banda, per fer-ne una anatomia detallada i precisa. Només destacar que en la seva llista de títols hi ha el de pontífex, herència de l’Imperi Romà, de la imitatio imperii del bisbe de Roma, de la qual el Constitutum Constantini constitueix la justificació i sanció jurídica. Aquesta herència és simbolitzada amb la mozzeta, la capa curta vermella que els papes vesteixen a la llotja de la plaça Sant Pere el dia l’inici del seu pontificat. Un fil roig, mai millor dit, que lliga els emperadors romans amb els papes, en quant hereus de l’Imperi. Tots ho han lluït menys Francesc, que amb aquest gest és va despullar i, simbòlicament renunciar, de la seva condició “d’emperador romà”. Gest geopolítcament molts significatiu i al que caldrà para atenció després de la propera fumata bianca.
Què és un Imperi?
Dels nombrosos autors que ha teoritzat i escrit sobres les característiques d’un imperi- la llista podria ser llarga- en podríem destacar Shmuel Eisenstadt i especialment Immanuel Wallerstein. Tots coincideixen en que, a banda de la capacitat econòmica, en els imperis moderns, s’hi ha d’unir la influència global. També és imprescindible la influència cultural, declinada en religió o valors, i la capacitat d’hegemonia en algun àmbit determinat. Tot el que és coneix com a soft power. Una altra característica indispensable és una estructura organitzativa que tingui la capacitat de concentració del poder polític en una metròpoli o nucli de govern, des de la qual administrar territoris que en depenguin. Totes aquestes característiques formen part, com hem vist, de la potència de la Sant Seu.
La Santa Seu és avui, juntament amb els Estats Units, l’única entitat sobirana del món capaç de captivar l’atenció de mig món en les eleccions per escollir el seu líder. La Santa Seu també és l’única capaç de convocar 166 delegacions per el funeral del seu cap d’Estat. Una ocasió, única i irrepetible, de cimera informal que pot ser aprofitada a nivell multilateral. Un dels moments que passaran a la història de les exèquies de Bergoglio fou la torbada entre Trump i Zelensky. Un poder de convocatòria que és demostració de potencia de facto.
“La Santa Seu també és l’única capaç de convocar 166 delegacions per el funeral del seu cap d’Estat. Una ocasió, única i irrepetible, de cimera informal que pot ser aprofitada a nivell multilateral”
La Santa Seu és doncs, des del punt de vista de la geopolítica una potencia imperial que és projecta de manera universal i, paradoxalment, des del país amb el territori més petit del món. La Ciutat- Estat del Vaticà, un eclavament de 0,4 km quadrats, al cor de la Ciutat Eterna. Un extensió suficient per que la Santa Seu segui a la taula de les grans potències i sigui un actor del sistema internacional tingut en consideració i respectat per tots els grans.
Una potència que es comença a forjar en l’edat antiga i que ha tingut un paper rellevant al llarg del segles. Un protagonista que ha forjat la història des de l’alta edat mitjana i un actor sui generis de màxima importància de la política internacional. Per la seva influència en els altres actors i per les seves capacitats diplomàtiques i d’arbitratge en conflictes i guerres entre països, nacions, ciutats imperis i pobles.
Del resultat del proper conclave i del futur Papa de Roma dependrà quin rol tindrà la Santa Seu en el seu proper pontificat. Una decisió que en podria determinar el seu paper en l’avenir d’aquest segle, caracteritzat pel desordre global i la configuració d’un nou ordre geopolític mundial.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma
Geopolítica vaticana (II): estratègia i llegat de papa Francesc
