La catalana Anna Fontcuberta [Foto: Nicolas Righetti / EPFL]
La catalana Anna Fontcuberta i Morral (Barcelona, 1975) és la presidenta de l’Escola Politècnica Federal de Lausana (École Polytechnique Fédérale de Lausanne, EPFL), a Suïssa. Llicenciada en Física a la Universitat de Barcelona (UB), posteriorment es va doctorar a l’Escola Politècnica de Palaiseau (França). També ha estat investigadora visitant a l’Institut Tecnològic de Califòrnia a Pasadena (Estats Units) i a la Universitat Tècnica de Munic (Alemanya), on va obtenir la seva acreditació en Física Experimental. A l’EFPL ha fet del seu laboratori de semiconductors el líder mundial en nanotecnologies sostenibles. És, també, cofundadora de l’start-up Aonex Technologies. Anteriorment, es va implicar molt en la Fundació Nacional Suïssa per a la Ciència, de la qual va ser membre del comitè de gestió (2020-2024). A més, ha treballat activament en diversos consells, comitès i organitzacions científiques. A 50 anys, Fontcuberta és investigadora i fins al nou càrrec exercia de professora titular de Ciència i Enginyeria de Materials de la mateixa institució. Nomenada pel Govern suís, aquest gener passat va rellevar Martin Vetterli. A Exterior, Fontcuberta posa en valor la ciència i el coneixement com a motors de la societat.
De Caldes de Montbui a presidir l’Escola Politècnica Federal de Lausana, una de les universitats més prestigioses del món. Com ha estat el seu camí vital?
Ha estat marcat per la curiositat i, al mateix temps, per la necessitat de voler entendre el món a través de la física. Sempre vaig ser molt curiosa per descobrir allò que es coïa fora del nostre país, he estat molt viatgera, i he tingut la sort de conèixer món i aprendre molt.
A vostè sempre li ha fascinat la física, tot i que el que realment li interessava era l’enginyeria de materials.
Així és. Aleshores no existia l’enginyeria de materials ni l’enginyeria física, tot i que em van prometre que l’acabarien tirant endavant, però no va ser fins al cap de 15 o 20 anys. Per això vaig recórrer a l’àmbit de la física, i més endavant vaig especialitzar‐me en física experimental i la part de materials.
Ser presidenta de l’Escola Politècnica Federal de Lausana equivaldria a ser rectora en una universitat catalana. Què creu que va ser determinant perquè el Govern de Suïssa apostés per vostè per liderar una nova etapa en la institució?
Presidir una universitat no formava part dels meus plans professionals, però les circumstàncies m’han dut fins aquí. En cada concurs públic, tot depèn de la resta de candidats. En aquest, jo he estat la guanyadora.
Més enllà dels mèrits, que són rellevants, el seu nomenament ha trencat un sostre de vidre: és la primera dona que presideix l’EPFL, una institució que té 170 anys d’història.
[Somriu] Ja era hora! Sempre he treballat de la millor manera possible i prioritzant sempre la comunitat. Ara presideixo la institució, però he tingut la sort de créixer a l’entorn de l’EPFL, la conec molt bé. Això és el que m’ha portat fins aquí i potser més endavant em portarà a un altre lloc.
Què vindria després, més enllà? Un premi Nobel?
[Riu] No, aquesta fita ni me la plantejo! Com a dona, com s’ha anat adaptant al llarg de la seva carrera en un àmbit masculinitzat com el de la ciència? Tots arribem on arribem gràcies a la comunitat que ens dona suport i ens inspira. He tingut la sort de poder treballar amb gent increïble que m’ha fet créixer i de qui n’he après molt. I quan he patit mobbing, he pogut comptar amb el suport i l’ajuda de col·legues i professionals. No estem mai soles.
“Suïssa sempre ha estat un país eficient perquè no estira més el braç que la màniga”
És imprescindible comptar amb un mentor en el camí professional?
Vostè ho és també per a altres? Sí, però més enllà d’un mentor, també pot ser determinant un col·lega que en un moment puntual et dona un consell i que et serveix com a empenta per tirar endavant. En aquest sentit, a mi també em diuen “aquell dia em vas dir això!”, i que els he donat llum en algun moment. Més que mentora, gairebé puc dir que tinc vocació de mare! [riu].
Vostè és investigadora i professora. Com es pot incentivar des de les escoles, especialment a les nenes, perquè tinguin curiositat per la ciència?
Ensenyant‐les a creure en elles mateixes. Hi ha professors que són molt constructius, que ajuden i donen les eines perquè els alumnes creguin en si mateixos, però no sempre és així. S’ha d’anar molt amb compte. L’ofici de professor s’hauria de posar molt més en valor, perquè té molt impacte i molta influència en el futur de la societat.
Foto: Nicolas Righetti
Ha passat de ser professora de Ciència i Enginyeria de Materials a les aules del centre a dirigir-lo. Com ha assumit aquest pas més vinculat a la gestió?
Ser presidenta m’ha obligat a deixar momentàniament la docència. És impossible combinar‐ho tot. Ara bé, dirigeixo un petit equip de recerca que em permet mantenir el contacte amb el terreny. Així ho van fer els meus predecessors i jo he volgut fer el mateix. Dirigir l’Escola és un estímul reconfortant per aconseguir que tingui un impacte positiu en la nostra comunitat.
Així i tot, no és el mateix liderar un grup de recerca com a investigadora que tirar endavant tota una universitat.
Sí, però jo considero que l’EPFL és com una start‐up, una institució molt dinàmica en la qual tenim l’oportunitat de deixar petjada i d’impulsar projectes rellevants.
Quins són les prioritats que té com a presidenta de l’EPFL?
Bàsicament seran les limitacions pressupostàries i l’augment del nombre d’estudiants, hem de treballar més junts. Per això, tots aquests reptes ens han de fer ser encara més eficients que mai, és una evolució cultural. També veiem que hi ha temes estratègics que impliquen la col·laboració amb altres institucions. És el cas en qüestions com la intel·ligència artificial, la tecnologia aplicada a la salut i la sostenibilitat i la transició energètica. Per aquest motiu, hem creat una vicepresidència per al suport a les iniciatives estratègiques amb la missió de coordinar aquests temes i donar‐los més impuls.
“Quan he patit ‘mobbing’, he pogut comptar amb el suport i l’ajuda de col·legues i professionals. No estem mai soles”
A què es deuen les limitacions pressupostàries previstes durant el seu mandat?
Suïssa sempre ha estat un país eficient perquè no estira més el braç que la màniga. Així i tot, durant la covid‐19 el país es va endeutar una mica més del que és habitual i ara en paguem les conseqüències. Per això, hem d’assumir limitacions pressupostàries. Amb l’esforç de tothom, ho superarem.
Suïssa és un país on la innovació forma part del seu ADN. L’Escola Politècnica Federal de Lausana és un centre molt innovador, també, a escala humana.
Sí, a la universitat tots ens coneixem, cosa que la fa tan especial. Més enllà d’aquest factor humà, comptem amb ments molt brillants, ja que mirem de donar mitjans i infraestructura òptima per permetre les investigacions punteres. També incentivem la innovació amb diferents programes.
Les universitats juguen un paper rellevant en la transferència de coneixements, de tecnologia i d’innovació en la societat. Quin és el vincle que han de tenir amb el món empresarial i quin és l’impacte que han tenir per al país?
Des de l’EPFL facilitem que els nostres estudiants investigadors tinguin un contacte permanent amb el món empresarial, perquè són les empreses que necessiten el seu talent. Fins ara, majoritàriament els doctorats i postdoctorats són els qui impulsen les start‐ups, però volem que ho facin els mateixos estudiants de carrera obrint‐los els horitzons i mostrant l’aventura que és la innovació. En tot aquest temps, s’ha demostrat que, donant oportunitats als estudiants, l’impacte en la societat és més gran. Per això, aquest vincle el reforçarem molt més, perquè som aquí per servir a Suïssa.
Foto: Kiré Ivanov
La covid-19 va posar de relleu la importància de la ciència per superar una pandèmia, però paral·lelament va aparèixer amb força en l’opinió pública un corrent contrari a través de les fake news. Com es pot combatre aquesta desinformació?
És un aspecte rellevant i a tenir en compte. Una manera de combatre la desinformació seria assegurar diferents diàlegs amb la societat. Una manera de retornar a la població la inversió que rebem del Govern suís a través dels impostos és assegurar la transmissió de la informació científica i el diàleg. Ho retornem a través de diverses accions: amb missatges a través de les xarxes socials, interactuant amb els museus i la cultura, i anant a les escoles. A més, també oferim un programa adreçat a professors per aprendre i entendre el mètode científic, que permet comprovar si una cosa és veritat o no ho és. Són accions que fem per refermar el paper de la ciència en la societat.
Un dels grans altaveus dins el corrent negacionista i que no escolta prou la ciència és l’administració Trump. Quina mirada hi posa des de Suïssa?
Hem de posar‐hi distància, reforçar més que mai els nostres valors i no deixar‐nos influir. Sortosament, a Europa la societat està més informada i no tan polaritzada com en altres llocs del món, però hem d’anar amb compte que no ens polaritzem també.
Quins són els principals reptes en el camp de la investigació i la recerca científica pels propers anys?
La intel·ligència artificial ho revolucionarà tot: la predicció de nous materials, com fem els experiments, i al mateix temps contribuirà a analitzar els resultats. Sense l’ús de la intel·ligència artificial, tots aquests avenços haurien estat molts més anys de recerca. Per tant, som davant d’un avenç científic que ho canviarà tot.
Més enllà dels centres de recerca, la població és conscient dels canvis que pot generar la intel∙ligència artificial quant als avenços científics?
L’ús i l’aplicació de la intel·ligència artificial està anant molt ràpid i, fins i tot, hi ha científics a qui els genera incertesa. Però és normal que això passi. Com que encara no acabem d’entendre del tot la intel·ligència artificial, la mateixa societat hi posa una certa distància i li genera por.
“Vaig compartir escola i institut amb Jordi Cuixart i Raül Romeva. Aleshores ja tenien un perfil molt determinat i amb molta maduresa”
Vostè s’ha format en diverses universitats d’arreu del món: de Catalunya als Estats Units passant per altres centres europeus. Què haurien d’aprendre les universitats catalanes respecte a allò que ha adquirit en altres universitats d’arreu?
En un moment donat es van separar l’ensenyament a les universitats i la recerca, i això va ser necessari per fer evolucionar la ciència i la innovació i permetre nivells molt alts. Jo diria que, en la pròxima fase, la imbricació de la recerca d’alt nivell i l’ensenyament universitari serà clau per continuar avançant cap a l’excel·lència. Perquè tenir els millors investigadors donant classe és una inspiració per als estudiants, i l’ensenyament dona suport a la recerca. Cal tenir un equilibri. Entenc per què es va fer aquesta separació en el seu moment, però penso que actualment es podria reflexionar en la manera com apropar‐los.
Foto: Kiré Ivanov
Com a investigadora catalana i presidenta d’un centre suís, té previst impulsar algun projecte compartit amb alguna universitat de Catalunya?
De moment no ho tenim previst, tot i que ens coneixem. Formem part de xarxes d’universitats en l’àmbit europeu, som a EuroTech, però no n’hi ha cap de catalana.
Com viu la catalanitat des de Suïssa en un entorn més familiar?
La visc amb naturalitat. La meva filla ha nascut a Lausana i ella se sent suïssa. Ara bé, se sent orgullosa de les seves arrels catalanes, ja que cada estiu hem passat les vacances a Catalunya. El meu marit és alemany, per tant, la meva filla també se sent orgullosa de les seves arrels alemanyes. A Suïssa, aquesta multiculturalitat es viu amb normalitat, gairebé tothom té un entorn semblant.
Sent molt joveneta, vostè va compartir aula amb Jordi Cuixart i Raül Romeva. Tots tres han tingut un gran impacte en la societat.
De tots dos en guardo un gran record. Amb Cuixart vam compartir l’escola fins als 14 anys i amb Romeva vam coincidir a l’institut. Sent joves ja els veies que tenien un perfil molt determinat i amb molta maduresa. Recordo Romeva impulsant iniciatives per ajudar el Tercer Món, em semblava fascinant. La determinació que hem tingut és fruit de la responsabilitat personal, uns valors que ens van transmetre a l’escola.
Fa molts anys que viu a l’estranger i forma part de la Catalunya Exterior. Creu que els catalans i catalanes residents a l’exterior estan prou reconeguts des del propi país?
És normal que, amb mesura, es reconeguin les persones que fan avançar la societat tant a dins com a fora. No sé com quantificar si es fa prou o no.
Entrevista publicada a la revista en paper d’Exterior
