Un país que no pot garantir el vot de la seva ciutadania no es pot dir democràcia. Aquesta frase és del meu pare, el Dr. Domènech. Des que me la va dir un vespre d’estiu, mirant els estels des del terrat de Ceret mentre parlàvem de la vida, que em ressona al cap cada cop que es veuen a venir eleccions. La legislatura espanyola penja d’un fil i, més d’hora que tard, més de 300.000 catalans a l’exterior serem cridats a votar de nou. La llei es va reformar, sí. Però, malgrat això, continuem essent ciutadans de segona, perquè l’administració encara no ens garanteix aquest dret fonamental. Només cal veure que només va arribar un 7% dels vots. I, de nou, haurem de repetir la gimcana del vot exterior perquè arribin pocs vots a l’urna. La resta, “chi lo sa”: sembla cosa del Mago Pop.
L’any 2023 semblava que la derogació del vot pregat i altres petites millores a la nova llei ho arreglarien. Però a la pràctica, a les eleccions generals del juliol, es va fer evident que eren canvis insuficients. Diverses persones vam alertar el Departament d’Exteriors aquell estiu mateix, amb dades en mà i en reunions absurdes que no van servir de res. L’equip de la consellera, en lloc de portar a Madrid un llistat d’incidències persistents per demanar la implicació del MAEC i garantir un vot exterior més efectiu de cara a les eleccions europees, va anar a remolc dels esdeveniments. No van actuar ni a l’agost, ni al setembre, ni a l’octubre, ni al novembre, ni al desembre.
“La legislatura espanyola penja d’un fil i, més d’hora que tard, haurem de repetir la gimcana del vot exterior perquè arribin pocs vots a l’urna. La resta, “chi lo sa”: sembla cosa del Mago Pop”
Fins que, el 18 de gener de 2024, van despertar-se amb una campanya improvisada i de darrer minut. Una campanya amb les mateixes infografies de sempre urgint els ciutadans a inscriure’s al cens CERA abans de l’1 de febrer, amb només 10 dies hàbils per fer-ho. Tard i malament. El resultat? Comparant dades oficials d’inscripcions catalanes al CERA entre gener i febrer: 1.153 el 2024 (amb campanya del Departament), enfront de 1.743 el 2023 (sense cap campanya). No serveix de res plorar durant una campanya electoral per intentar esgarrapar quatre vots desesperats. Quan es podia, no es va actuar per solucionar els problemes previsibles.
Els qui seguim el vot exterior no ens vam sorprendre de la baixa participació a les europees ni a les catalanes. No es van tocar les tecles necessàries, ni es va innovar en comunicació. L’administració hauria de ser molt més proactiva i adaptada el 2025. A més dels PDFs amb les infografies de sempre, cal fer vídeos curts i útils —com els de TikTok— per resoldre dubtes i guiar el votant, cal anar-lo a buscar per tots els canals. I des dels consolats, cal contactar-lo sistemàticament per correu electrònic amb els horaris de votació, recordar els enllaços per descarregar paperetes i oferir informació clara i pràctica. En definitiva, una campanya moderna, directa i pensada per al votant, com ho faria qualsevol empresa que es juga la confiança dels seus clients.
Ni tan sols es van publicar dades detallades de la participació exterior fins mesos després, amb el nou Govern. La FIEC —la societat civil— va publicar els resultats del vot exterior molt abans que la Generalitat. És gros, quan hi penses.
El normal seria que, com es fa amb els resultats poble a poble a Catalunya, per a la ciutadania exterior es publiquessin també: quants vots catalans s’han recollit per país i per consolat; quants han arribat per correu i quants en urna; quants sobres s’han enviat a cada junta electoral provincial; quants han estat descartats i per quin motiu; i quants finalment han estat recomptats.
“En les últimes eleccions ni tan sols es van publicar dades detallades de la participació exterior fins mesos després, amb el nou Govern. La FIEC —la societat civil— va publicar els resultats del vot exterior molt abans que la Generalitat. És gros, quan hi penses”
Números, negre sobre blanc. Fer un exercici de transparència hauria de ser la norma en una democràcia. I que el MAEC faci públiques en línia aquestes dades i les faci arribar amb claredat a la ciutadania és qüestió de voluntat política i cooperació institucional, no cal cap nova llei. En plena era de la informació —i de les fake news— aquesta transparència no només és desitjable: és imprescindible per la bona salut de la democràcia.
A cada elecció, la lentitud dels serveis postals arreu del món —sobretot fora d’Europa— fa que molts sobres es perdin pel camí i desincentiva la participació. Alguns consolats/ambaixades ni tant sols fan els enviaments per valisa diplomàtica sinó que posen els vots en mans d’empreses privades de missatgeria, en contra del que dicta la llei. Si a això hi sumem la manca de dades clares sobre el recompte i la impossibilitat de seguir el teu vot fins a l’urna, el dubte sempre hi plana.
Anys enrere, es podia seguir el recorregut del vot amb el codi del certificat censal, com quan avui envies un paquet i en segueixes el tracking via web des de casa. El sistema permetia saber quan sortia amb Correos, quan arribava al domicili, quan el consolat llegia amb el lector de barres el certificat, i quan ho feia el de la junta electoral provincial per entrar el sobre a l’urna de recompte. Recuperar aquest nivell de traçabilitat no hauria de ser tan complicat. Mentre no es faci, sempre queda el dubte: quants vots es perden pel camí i quants simplement no s’han arribat a emetre?
Cal recordar que fa un any, durant l’observació del recompte a Catalunya, es va detectar la invalidació de 446 sobres del total de 1.952 rebuts a Girona (un 23%). I a Lleida, la junta electoral va declarar “no escrutables” el 20% dels sobres, segons denunciava l’advocada Jeannine Abella. Xifres mai vistes per l’aplicació de criteris discrecionals i no unificats entre juntes provincials.
En aquests casos alarmants detectats a la meitat de les quatre províncies, clarament un de cada quatre o cinc vots arribats van quedar a fora de l’urna. Per què? Algunes invalidacions van ser per errors com ara l’oblit de segell consular en tot un grup de sobres, per exemple, un tipus d’errada que no és en cap cas responsabilitat del votant. O perquè alguns sobres arribaven a temps al consolat per viatjar amb la valisa diplomàtica cap a Catalunya, però poques hores després de l’hora de tancament del consolat o ambaixada (i només entrava al registre l’endemà). I què ha de prevaldre, en una democràcia: el dret de vot o l’error humà i logístic, si al final tot arriba a destinació per al recompte?
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
El català i l’orgull ferit d’un imperi caigut
