Els europeistes som gent soferta. Creiem fermament en les bondats de la integració europea. Estem convençuts que la Unió Europea és necessària i que, malgrat les seves mancances, continua essent una força positiva per als seus ciutadans i per al món. Però també patim sovint davant la seva incapacitat d’actuar amb coherència, ambició i coratge polític. Ho he tornat a experimentar recentment, amb quatre situacions que exemplifiquen aquesta tensió constant entre el voler i el poder.
Primer exemple. Quan Israel va atacar l’Iran amb l’objectiu de frenar-ne el programa nuclear i afeblir fins a fer-lo trontollar el règim dels aiatol·làs, i mentre Trump considerava intervenir directament en aquest enèsim conflicte, la Unió Europea va impulsar un darrer intent de reprendre la via diplomàtica. Res a dir: la diplomàcia, com l’esperança, és el darrer que cal perdre. Ara bé, poc més de 24 hores després d’una reunió a Ginebra entre els ministres d’exteriors del Regne Unit, França i Alemanya, i l’alta representant de la UE per a la política exterior amb el seu homòleg iranià, els Estats Units llançaven les seves bombes sobre instal·lacions nuclears iranianes. L’intent europeu de reconduir l’acord nuclear per la via negociada va quedar desautoritzat en un tres i no res pel hard power nord-americà. En un món on hi ha un retorn indissimulat a l’ús de la força, la diplomàcia europea (que en l’acord nuclear amb l’Iran del 2015 hi va jugar un paper important) s’aboca a la irrellevància.
Segon cas. En un moment en què conceptes com “autonomia estratègica” o “sobirania europea” figuren cada cop més en els discursos i en l’agenda de la UE, tots els estats membres de l’OTAN —excepte, ai las, Espanya— han acordat plegar-se als desitjos de Trump i destinar el 5% del PIB a despesa militar en el termini de deu anys. Es tracta d’una xifra astronòmica i, al meu entendre, injustificable. Però, a més, tenint en compte que 23 dels 27 estats de la UE també formen part de l’OTAN, les implicacions d’aquest compromís per a Europa són clares: comprar molt més material militar nord-americà. Perquè, malgrat la voluntat explícita d’impulsar-la —també amb nombroses ajudes públiques—, la indústria armamentística europea no té, ni tindrà en una dècada, la capacitat de respondre a aquest repte i absorbir l’augment de la demanda. Això, mentre la UE encara està lluny de definir una posició clara i consensuada respecte un eventual model de defensa propi. El resultat? Encara més dependència europea respecte dels EUA. Gol de Trump, just abans de veure com acaba la disputa comercial.
“Els europeistes no deixem de creure en Europa, però sí que exigim més coratge, més coherència i més lideratge”
Tercer exemple. El passat 26 de juny, els ministres d’Afers Exteriors de la UE van debatre un informe del Servei Europeu d’Acció Exterior (informe demanat per una majora qualificada d’estats membres) que alerta d’indicis de vulneracions dels drets humans per part d’Israel a Gaza. Aquesta situació podria contravenir l’article 2 del tractat d’associació UE-Israel, que estableix que la relació bilateral ha de basar-se en el respecte pels drets humans i els valors democràtics. Però, després de discutir l’informe, els ministres van decidir, de moment i a la pràctica, no fer res. Una nova oportunitat perduda per demostrar una mínima coherència entre valors i pràctica política. Si encarregues un informe i aquest afirma que s’estan vulnerant drets humans —cosa força òbvia a aquestes alçades del drama a la regió— el darrer que et pots permetre és la inacció.
Quart cas. La prohibició per part del govern d’Orbán de la manifestació del Dia de l’Orgull LGTBI a Budapest va ser, per sort, desafiada amb èxit: la manifestació es va fer, tothom se’n va assabentar, va ser multitudinària i es va desenvolupar sense incidents. Però, més enllà de les crítiques verbals, la Comissió Europea encara no ha decidit emprendre cap acció legal contra Hongria per aquest assumpte. I això, quan és evident que vulnerar el dret de manifestació —i, per tant, de lliure expressió— amb arguments purament ideològics com ha fet Orban és frontalment contrari als tractats europeus. El cas confirma una vegada més (i amb Hongria ja en van unes quantes) la dificultat de fer complir els valors fundacionals de la UE dins de les seves pròpies fronteres.
Aquestes quatre situacions són només alguns exemples que ens recorden fins a quin punt la UE es troba atrapada entre l’ambició retòrica i les limitacions de la seva realitat institucional i política. Els europeistes no deixem de creure en Europa, però sí que exigim més coratge, més coherència i més lideratge. Perquè una Unió Europea que no actua quan cal, que es limita a observar o a lamentar, o que queda fàcilment sobrepassada per les raons de la força, difícilment pot aspirar a ser un actor rellevant en el món que ja tenim a sobre.
Jordi Solé i Ferrando és exeurodiputat per Esquerra Republicana
Europeus que juguen amb foc
