En aquest Mundial de Clubs, com en tota competició esportiva, hi ha hagut guanyadors i perdedors. En l’àmbit esportiu, la victòria se l’endú qui alça el trofeu, i aquest cop ha estat el Chelsea. La pilota ha fet la volta al món globalitzat i, ara sí, ha tornat, aquest cop no pas al Born, sinó a les Illes Britàniques: la terra que, en plena expansió marítima de l’Imperi Britànic, va exportar aquest joc a través de les seves rutes comercials i ports, fins a convertir-lo en el més popular del planeta. Però, atès que un Mundial no és mai —per definició— només un espectacle esportiu, sinó també geopolític, és pertinent analitzar qui han estat els guanyadors i els perdedors en cada dimensió: esportiva, econòmica i geopolítica. Aquest torneig ens ha deixat moltes pistes sobre com serà el futbol del futur.
Els grans vencedors del Mundial de Clubs han estat Anglaterra i el seu model de Premier League, que es confirma com la lliga més forta i competitiva del món. El Chelsea, tot i quedar quart i a força distància del líder, ha evidenciat el potencial dels equips britànics guanyant una final exigent a partit únic. En canvi, el gran derrotat ha estat el PSG, que ha deixat escapar una ocasió històrica per completar un quartet de títols que l’hauria situat més a prop de la llegenda amb un d’un septet que s’albirava a l’horitzó.
Guanya el futbol modern
El segon gran guanyador del Mundial de Clubs ha estat el futbol modern: un futbol que gira entorn de la geoeconomia. És l’anomenat futbol dels nous rics, que sovint amaga un projecte geopolític al darrere que va molt més enllà de l’esport. Chelsea i PSG són dos clubs d’origen relativament discret que, en el darrer quart de segle, s’han convertit en grans icones del futbol modern gràcies a les inversions multimilionàries dels seus propietaris. Tant els clubs com l’actual nivell competitiu que representen són fruit d’interessos geopolítics que, a través del futbol, cerquen projectar imatge, valors i poder.
El Chelsea, històricament un club menor dins la ciutat de Londres, va aconseguir notorietat amb l’arribada de l’oligarca rus i ex polític Roman Abramovich. Durant els anys de la seva presidència, el club va experimentar un creixement exponencial tant en títols com en nivell de joc, gràcies a una inversió estimada en més de 2.300 milions d’euros. Actualment, el club és propietat de BluCo, un fons amb capital majoritàriament nord-americà, arran de la venda forçada que Abramovich es va veure obligat a fer per la seva vinculació amb el Kremlin després de la invasió russa a Ucraïna.
“Els grans vencedors del Mundial de Clubs han estat Anglaterra i el seu model de Premier League, que es confirma com la lliga més forta i competitiva del món”
Pel que fa al Paris Saint-Germain, fundat el 1970 amb la voluntat de crear un gran club a la capital francesa, la seva història també és significativa. Paradoxalment, París —bressol de la FIFA, de la UEFA i de figures com Jules Rimet i Henri Delaunay; seu de France Football, revista impulsora del Baló d’Or, i de L’Équipe, artífex de la Copa d’Europa— no comptava fins llavors amb cap club capaç de competir pels grans títols. Això va canviar amb l’arribada del Qatar Investment Authority, que ha transformat definitivament el club gràcies a una capacitat econòmica descomunal per fitxar les millors individualitats del món. El seu gran èxit, però, no ha arribat fins a aquesta temporada, amb la victòria a la final de la Champions, gràcies al talent de Luis Enrique, que ha sabut combinar el joc col·lectiu amb el talent individual.
Foto: FIFA
Derrota esportiva i geoestratègica del Real Madrid
En l’àmbit de clubs, el gran derrotat esportivament d’aquest Mundial ha estat el Reial Madrid. Els blancs portaven al pit l’escut de vigents campions de la FIFA Intercontinental Cup fins a aquest Mundial del 2025, la màxima competició de clubs del planeta. Els merengues també havien estat els guanyadors de la primera edició de la Copa Intercontinental, l’any 1960, i són el club del món amb més títols de campió mundial de clubs en el format antic: nou en total.
El Real ha arribat meritòriament a les semifinals del torneig, però la derrota contra el PSG ha sigut una desfeta a nivell esportiu i històric. Amb quatre gols que van semblar pocs, i amb quatre segons literals de temps afegit que no van ser suficients per una remuntada històrica, van quedar fora de la finalíssima del mundial. Potser fou culpa de l’arbitre Szymon Marciniak, l’ínclit Mr. Proper polonès, element higiènic imprescindible de l’arbitratge europeu per evitar que l’icònic color blanc s’embruti més del compte. Es si més no curiós, que en tots els partits clau a nivell internacional on el Real ha complert gestes esportives, l’herculeu arbitre Marciniak, ha tingut un paper determinant en prendre decisions arbitraries – mai millor dit. En aquest cas per evitar una humiliació dels bancs en cas de que el partit hagués durat quatre minuts més i el Real pogués caure eliminat amb una humiliant maneta.
“L’eliminació del Real Madrid ha fet mal a un club acostumat a construir mística i relat a través de la victòria”
Aquesta eliminació ha fet mal a un club acostumat a construir mística i relat a través de la victòria. La premsa afí ja tenia preparada una narrativa per salvar una temporada discreta, marcada per l’esperada arribada de Mbappé i pocs èxits reals. També marcada sobretot per haver perdut totes les competicions domèstiques contra l’etern rival, el Barça amb una humiliació darrera d’un altre en els clàssics.
Haver guanyat el FIFA Club World Cup hagués maquillat una temporada que no ha complert amb les expectatives, i hagués seguit alimentant un terreny on el Real Madrid ha sempre excel·lit: El de crear un relat, una narració, una mística. Fou així amb la primera Copa d’Europa del 1955 i el relat de les sis copes europees, i ha continuat amb les nou campions que tenen a les seves vitrines. Aquestes victòries son les que creat la mística que alimenta l’enorme base de fans i seguidors que el Real vanta per tot el planeta.
La nova era del futbol global
El FIFA Club World Cup també ha servit per oferir una imatge de la geopolítica futbolística actual, dels nous epicentres de domini esportiu i per generar nous relats. Històricament, el domini del futbol internacional s’ha repartit entre dos grans pols: Europa i Amèrica del Sud. Des de mitjan segle XX fins a inicis dels 2000, el futbol internacional va estar marcat per un equilibri entre Europa i Amèrica del Sud, tant en les competicions de seleccions com en les de clubs.
No obstant això, a partir del nou mil·lenni aquest balanç s’ha trencat a favor d’Europa, que ha esdevingut la nova superpotència del futbol global. Aquest canvi s’explica en gran part pels efectes de la globalització i, especialment, per la sentència Bosman, que ha transformat profundament l’estructura competitiva i econòmica del futbol mundial. L’única excepció ha estat el mundial de l’Argentina de Messi.
Encara és aviat per saber si el relat del president de la FIFA, Gianni Infantino, segons el qual el Mundial de Clubs inaugura una “nova era del futbol global”, acabarà consolidant-se. El que és clar és que aquesta competició ha estat la gran novetat de la temporada 2024-2025, una campanya atípica amb més de seixanta partits i que, per als clubs europeus, s’ha allargat fins ahir. Aquest nou format marcarà l’inici de la propera temporada, en un any de Mundial —el de seleccions—, en què mentre alguns equips tot just inicien les vacances, d’altres ja preparen el curs vinent.
Foto: FIFA
Un cop finalitzada la competició, podem extreure tres idees claus per entendre el futbol del demà:
En primer lloc, els Estats Units d’Amèrica emergeixen com un dels grans guanyadors a nivell geopolític. Com a país amfitrió, fan un pas més cap a convertir-se en un nou epicentre del futbol global, amb el projecte emblemàtic de l’Inter Miami de Messi, que —no per casualitat— va protagonitzar el partit inaugural. L’aparició de Donald Trump al podi, al costat dels campions del món, n’és una mostra clara del pes polític i mediàtic que el futbol pot adquirir en el context nord-americà.
En segon lloc, com ja es va evidenciar en la fase de grups, el futbol d’elit i altament competitiu es concentra en dos continents: Europa i, de forma més feble i decadent, Sud-amèrica. A nivell de seleccions i clubs, els grans derrotats han estat dos gegants històrics: l’Argentina i Itàlia. Clubs com Boca Juniors, River Plate, l’Inter o la Juventus han mostrat un nivell esportiu molt allunyat del seu passat gloriós. El Brasil ha mantingut el tipus, però el seu cas exemplifica com la globalització ha alterat profundament les estructures socials i esportives, trencant l’equilibri històric amb Europa.
Paral·lelament, els anomenats “sultans del futbol” —Emirats Àrabs Units, Qatar i Aràbia Saudita— han estat presents d’una manera o altra en aquest Mundial. El seu protagonisme creixent reflecteix una estratègia geopolítica sòlida amb una forta dimensió futbolística, que en les darreres quatre dècades els ha permès estructurar-se com a potències emergents en l’escenari internacional del futbol.
“El Mundial de Clubs ha permès l’ascens a l’Olimp de dos històricament secundaris, el Chelsea i el PSG, que fa 25 anys no es podien comparar ni competir amb els gegants del futbol europeu i mundial”
La sorpresa del torneig ha estat l’Al-Hilal Saudi FC de Riad. El seu paper destacat confirma que la lliga saudita es consolida com una competició emergent, i caldrà seguir-ne l’evolució de prop. Podria esdevenir la segona gran revolució geofutbolística del segle, després de la sentència Bosman. L’Aràbia Saudita és un país amb una potencialitat disruptiva en l’àmbit del futbol internacional. També cal recordar que darrere l’èxit del PSG hi ha Qatar, que comparteix una estratègia amb França que transcendeix l’àmbit purament esportiu.
En tercer lloc, aquest Mundial de Clubs ha servit per generar nous relats i una nova mística per als guanyadors —en aquest cas, el Chelsea—, però hauria tingut un impacte similar en cas que hagués guanyat el PSG. Igual que cap Estat modern pot viure només de la racionalitat econòmica —perquè tota estructura política requereix una mística pròpia—, els grans clubs de futbol necessiten construir el seu relat simbòlic.
Aquells que aspiren a jugar en la lliga dels clubs globals han de crear, a través de gestes i victòries, una mitopoiesi pròpia, un storytelling capaç de generar afició mundial, vendre productes i fidelitzar seguidors. Aquesta és una de les bases del negoci del futbol modern i un dels objectius transversals de tots els participants en aquest Mundial de Clubs: un futbol propulsat per la capacitat de generar ingressos, però també per la necessitat de seduir i captivar nous seguidors arreu del món mitjançant gestes esportives que forgin un relat i permetin a nous protagonistes fer-se un lloc en la gran lliga dels clubs mundials.
Un futbol modern que ha permès l’ascens a l’Olimp de dos clubs històricament secundaris, el Chelsea i el PSG, clubs que fa vint-i-cinc anys no es podien comparar ni competir amb els gegants del futbol europeu i mundial i que avui lideren aquesta nova era del futbol global.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma
El Mundial de clubs: futbol, negoci o geopolítica?
