Pere Almeda és el director de l’Institut Ramon Llull [Foto: Joanna Chichelnitzky]
Pere Almeda i Samaranch (Barcelona, 1976) és el director de l’Institut Ramon Llull. És llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, és jurista i politòleg de professió. Abans de dirigir el Llull va fer-ho al Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat i de la revista Idees. És professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, i ha treballat i col·laborat en diverses institucions, com ara el Parlament de Catalunya, amb diversos departaments del Govern de la Generalitat, el Parlament Europeu o el Departament d’Afers Polítics de la Secretaria General de Nacions Unides. A més va coordinar el projecte internacional del recinte Històric de Sant Pau i també de la Fundació Catalunya Europa. També ha estat vinculat a diversos projectes culturals i va ser director de la Fundació Palau i Fabre, on va impulsar diverses iniciatives, com ara el Festival Poesia i +. A Exterior.cat, Almeda aborda el nou pla estratègic de l’Institut Ramon Llull.
Coincidint amb el vintè aniversari del Llull es va iniciar un procés de reflexió estratègica de portes endins. En què ha consistit?
El Llull és un instrument amb el qual ens hem dotat les institucions catalanes per promoure la cultura i la nostra llengua a nivell internacional. L’Institut té el propòsit de projectar la nostra cultura en el món i establir un diàleg amb la resta de cultures. Ja fa més de dues dècades de la seva creació i és un instrument que ha funcionat molt bé. Ha sigut vital, no només pel sistema cultural, sinó en termes de representació i diplomàcia cultural. El món, el país i la cultura catalana ha canviat molt en vint anys, i ara calia tornar a ressituar-nos.
Fa tres anys i mig que dirigeix l’Institut Ramon Llull. Què es va trobar i cap a on va la institució?
Sovint, les institucions tendeixen a moure’s per inèrcia, a seguir fent allò que has fet sempre. Però el món s’ha mogut molt en aquestes dues dècades i la cultura catalana no pot viure d’inèrcies. Per això, des que vaig entrar a dirigir el Llull vam tenir molt clar que havíem de pensar quins són els reptes actuals que tenim avui com a cultura. L’Institut Ramon Llull ha fet una gran feina durant aquestes dues dècades, però havíem de fer un salt endavant en la internacionalització de la cultura catalana. A partir d’aquí vam iniciar un debat amb tots els sectors culturals i que ha culminat amb l’elaboració d’un pla estratègic que acabem d’aprovar.
Com s’ha elaborat aquest pla?
Amb una sèrie de trobades i taules sectorials per temàtiques (en vam fer més de 25 amb la participació de gairebé 300 persones) per escoltar el món de la cultura del país. A més, vam sumar-hi un procés de participació digital i d’enquestes a referents de l’ecosistema cultural. En aquest pla estratègic fixem quins són els nous reptes de la cultura catalana per als propers quatre i cinc anys.
“Volem que la cultura catalana tingui l’ambició de ser influent i tenir impacte”
Què és rellevant del nou pla estratègic del Llull?
A Catalunya sempre hem tingut aquesta voluntat de ser i de ser reconeguts al món. El sector del cultura d’arreu sap situar Catalunya, sap identificar elements essencials de la nostra cultura i, fins i tot, sap que tenim una llengua pròpia. Un cop assolit aquest objectiu -que l’hem de continuar consolidant- ens hem de marcar noves ambicions. Volem que la cultura catalana tingui l’ambició de ser influent i tenir impacte. La cultura catalana ha de passar de ser reconeguda a ser influent al món.
De quina manera?
Sent innovadors. I no ho serem pel sol fet de formar part d’un país amb una cultura no hegemònica, a vegades minoritzada i que, a més, ha tingut un estat molt sovint en contra. Sinó perquè comptem amb uns artistes i creadors que tenen talent, que proposen nous llenguatges i que ofereixen noves propostes creatives al món. Prova d’això és que els artistes catalans els programen en els millors festivals. Aquesta ambició serà possible si comptem amb un pressupost digne perquè la nostra cultura i els seus agents tinguin l’abast i el recorregut que mereixin. La internacionalització de la nostra cultura és, sens dubte, un motor d’autoestima col·lectiva i credibilitat, que aquest país bona falta li’n fa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Com més ambició, més pressupost?
Sí, és evident. En aquests tres anys, des que dirigeixo el Llull, el pressupost ha crescut. L’Institut no s’havia recuperat a nivell pressupostari d’ençà de la crisi econòmica, és a dir, fa més d’una dècada. En l’època de les retallades, el pressupost del Llull va passar de la vora de 20 milions d’euros a situar-se per sota dels 10 milions d’euros anuals. Si el 2024 s’haguessin aprovat els pressupostos, el Llull estaria al voltant dels 18 milions d’euros, i aquest 2025 ens hauríem situat altre cop als 20 milions d’euros.
En els darrers anys s’havia projectat el 2% del pressupost de la Generalitat destinat a cultura, tot i que els comptes continuen sense aprovar-se perquè no hi ha consens polític.
Tant en el mandat anterior com en l’actual hi ha un consens polític molt arrelat d’atendre la petició del sector cultural del país i de fer tot l’esforç per aconseguir un creixement progressiu en l’àmbit de la cultura. Esperem que així sigui pel 2026. Però continuem a l’espera que s’aprovin uns nous pressupostos. Actualment, en el context d’Europa els pressupostos de cultura disminueixen a mesura que creixen els pressuposts en defensa. Aquesta realitat és dramàtica i aquí no podem perdre el temps.
Entre els objectius que es va fixar l’Institut Ramon Llull per al 2025 destaquen noves oportunitats a l’Àsia i a l’Amèrica Llatina. Com es troba aquesta estratègia d’internacionalització?
En el pla estratègic considerem que la cultura catalana no pot estar satisfeta si només es relaciona amb el seu entorn més immediat. Per això, l’aspiració és relacionar-se amb tot el món. En la darrera dècada han sorgit noves hegemonies culturals i polítiques. Una d’elles és Àsia -que engloba la Xina, l’Índia i Corea- i també l’Amèrica Llatina que ocupa una nova centralitat.
“Si volem interrelacionar-nos, necessitem tenir molta més presència al món”
Per què l’Amèrica Llatina?
Té una peculiaritat. Més enllà dels llaços històrics, culturals i familiars, molts dels gestors culturals actuals que dirigeixen institucions, museus, teatres i festivals de Llatinoamèrica han viscut a Barcelona, han tingut experiència laboral a Barcelona o s’han format a Catalunya. Això fa que les institucions llatinoamericanes tinguin un enorme interès amb la nostra cultura, la identifiquen i reconeixen la seva singularitat. Per tots aquests factors, en el pla estratègic hem previst obrir una oficina tècnica a l’Amèrica Llatina i al sud-est asiàtic que han de servir per intensificar la nostra presència en aquests territoris.
Per quan està prevista l’obertura?
Està previst des del 2024, però aquest país encadena dos anys prorrogant els pressupostos i encara no ha pogut ser, esperem que el 2026 ho puguem iniciar. Aquestes oficines s’unirien a les quatre que ja disposa el Llull a Nova York, Berlín, París i Londres. Si volem interrelacionar-nos, necessitem tenir molta més presència al món.
Actualment, s’ofereixen estudis de català a més de 130 universitats de 30 països d’arreu del món i són més de 4.000 estudiants. De cara al curs 2025-26 és previst sumar-hi alguna nova universitat en la Xarxa Llull?
Sí, un dels objectius estratègics és consolidar la xarxa de lectorats al món perquè cada cop hi ha més interès en conèixer la nostra llengua i la nostra cultura. La Xarxa Llull és una peça angular de l’Institut. Així, de cara al setembre recuperem els estudis de docència de català a la Beijing Foreign Studies University, amb la qual té un conveni en procés de signatura. Serà l’únic punt de docència universitària de català a la Xina i una represa del lectorat que hi va haver del 2015 al 2019 a la mateixa universitat. I això és molt rellevant. N’obrirem algun altre que comunicarem aviat. Volem consolidar-nos en zones estratègiques com ara els països àrabs o l’Amèrica Llatina. A mesura que creixem, també, pressupostàriament i en recursos, podrem anar obrim lectorats i situar-nos en llocs estratègics.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què és rellevant que la llengua catalana sigui present en el món acadèmic i universitari?
Perquè quan internacionalitzes una cultura i arrela en l’àmbit acadèmic i universitari generes nous referents, és a dir, nous investigadors catalanistes o catalanòfils. I això és rellevant perquè són experts acadèmics internacionals en la nostra cultura. Prova d’això és que la Xarxa Llull és present en 10 de les primeres 25 universitats més prestigioses del món.
Quant a la llengua, les traduccions d’obres en català es troben un moment dolç. El 2024 l’Institut va subvencionar gairebé dues-centes obres, amb un increment del 42%. La tendència va a l’alça?
Cada cop es tradueix més del català a altres llengües. Ho determina diferents factors. El primer, i el més rellevant, és que comptem amb uns autors i autores que estan fent una literatura que interpel·la, que és valorada i, per tant, el que escriuen genera interès als lectors internacionals. El segon és que el món editorial i institucions com la nostra ens movem per donar-los difusió i recorregut. Prova d’això és que som presents en les principals fires del llibre del món. De Frankfurt a Guadalajara passant per Göteborg o Beijing.
“El què hem de fer és utilitzar el català el màxim possible, normalitzar-lo en tots els àmbits i, sobretot, prestigiar-lo”
Alcarràs va marcar un abans i un després amb la projecció del cinema català al món?
Sí, és una mostra més del talent d’una generació de directores i creadores que s’han forjat a Catalunya. I és gràcies, també, a la tasca d’un seguit d’institucions -des del Taller de Músics a l’ESMUC, l’ESCAC o l’Institut del Teatre- que han estat uns espais de creació de talent. Som un país amb un enorme talent. Exemples com els d’Alcarràs són un reconeixement a la seva directora i al seu equip, però també a l’ecosistema que l’ha vist créixer. I tot això fa que ens ho sentim molt com a propi.
Com a director de l’institut Ramon Llull. Com veus aquesta tendència de la llengua que va a la baixa al carrer, al país i, en canvi, a tota l’estratègia internacionalitzadora?
Amb el Pacte Nacional per la Llengua s’han de posar en marxa tota una sèrie de polítiques i de recursos que han de poder consolidar el català i que, de retruc, el conjunt de la comunitat lingüística pugui percebre que s’està fent el que toca. Ara bé, hem de ser conscients que ens trobem enmig de tendències globals, on les grans llengües hegemòniques tenen molt poder, recursos i una gran capacitat per ampliar el seu abast. El català, com la resta de llengües no hegemòniques, pateixen en aquest escenari com assenyalen certs indicadors.
L’ús del català està en perill?
No, el català és ben viu. Hi ha una comunitat molt potent al darrere, una comunitat de més de 10 milions de catalanoparlants. El què hem de fer és utilitzar el català el màxim possible, normalitzar-lo en tots els àmbits i, sobretot, prestigiar-lo. Crec que hi ha una comunitat confiada en la seva llengua, però requereix un esforç col·lectiu.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quin vincle hi ha entre l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes?
Amb el seu director, Luis García Montero, hi tinc una bona relació personal i molta complicitat. Crec que és dels pocs intel·lectuals que ha entès la diversitat i el plurilingüisme a l’Estat espanyol. Històricament, el Cervantes no ha sigut un instrument de projecció de la diversitat o de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat espanyol. Com a mínim aquesta no era la seva missió. El Cervantes s’ha dedicat únicament a promoure la llengua castellana al món. L’Estat hauria de sentir-se com a pròpies totes les llengües cooficials, sense discriminacions ni favoritismes, també en l’àmbit internacional. Ara bé, l’Institut Ramon Llull és la institució que té aquesta missió atribuïda i col·labora amb el conjunt del sistema per fer-ho possible.
Des de l’aterratge del PSC al govern de la Generalitat hi ha hagut alguna instrucció de treballar plegats, és a dir, que el Llull vagi de bracet amb el Cervantes?
No hi ha hagut cap instrucció concreta en aquest sentit. Com he dit, és el nostre deure tenir una bona relació amb l’Instituto Cervantes així com amb la resta d’Instituts de Cultura internacionals. Prova d’això és que l’any passat Barcelona vam acollir la trobada de directors del Cervantes i vam organitzar unes sessions de debat per explicar-los la nostra missió i el moment actual de la cultura catalana. Això sí, el que tenim clar des d’aquesta direcció és que la relació entre el Llull i el Cervantes ha de ser de tu a tu, d’igual a igual, cosa que històricament no era així.
“Històricament, l’Instituto Cervantes no ha sigut un instrument de projecció de la diversitat o de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat espanyol”
Per què és rellevant el Llull com a eina de país?
Hem d’estar orgullosos de que tinguem un agent focalitzat amb internacionalitzar la nostra cultura amb aquesta passió i, fins i tot, a vegades, amb un punt d’heroïcitat i un enorme compromís.
Fa tres anys que és el director de l’Institut Ramon Llull. Té energia per continuar?
Promoure nous objectius o canvis dins les administracions requereix temps i una mica d’estabilitat per tirar endavant els projectes. Ara mateix, després d’aquesta feina de fons, i un cop aprovada l’estratègia, toca implementar-la tot esperant aquest 2% del pressupost de Cultura. Tenim totes les energies i tota la il·lusió per tirar-ho endavant. Dit això, quan ocupes un lloc de direcció en l’administració pública has de ser conscient que és per un temps limitat. Estic content d’haver arribat fins aquí i si podem continuar, fantàstic. El més important és que comptem amb un equip molt bo i molt compromès.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Es lliuren els XII Premis Internacionals Ramon Llull 2024
