L’informe recent de l’ONU The Security We Need: Rebalancing Military Spending for a Sustainable and Peaceful Future presenta una realitat alarmant: el 2024, la despesa militar global va assolir un rècord històric de 2,7 bilions de dòlars —el desè any consecutiu d’augment—, just quan disminueix la cooperació internacional i la seguretat global es deteriora. Davant d’aquest context, el document posa sobre la taula una qüestió fonamental: quina seguretat és realment més efectiva i sostenible?
L’informe assenyala que la tendència a incrementar massivament la despesa militar no només no aporta més seguretat, sinó que accelera dinàmiques de conflicte, desigualtat i inestabilitat. A escala global, alimenta curses armamentístiques, aprofundeix la desconfiança entre els països i desestabilitza encara més el panorama polític internacional.
D’una banda, l’augment de la despesa militar redueix la inversió social, limita sectors vitals com la promoció de la salut i l’educació i la reducció de la pobresa. Així, per exemple, el 10% del que es gasta globalment en armament cada any seria suficient per erradicar la pobresa extrema i garantir vacunes per a tots els infants. Igualment, un modest 3,5% del pressupost militar global anual bastaria per acabar amb la fam.
“Cal apostar per la diplomàcia, la cooperació i el desarmament, molt per sobre del reforç militar”
Alhora, la despesa militar està soscavant de manera directa els esforços de desenvolupament desviant recursos financers crucials a nivell global: el 2024 es va registrar un descens del 7,1% en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (ODA) i el món està lluny d’assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per al 2030, amb un dèficit anual de finançament de 4 bilions de dòlars.
Aquestes dades demostren que redirigir una fracció relativament petita dels recursos militars tindria el potencial de transformar radicalment el panorama mundial. L’ONU, de fet, apunta recomanacions clares: prioritzar la diplomàcia, establir més transparència i rendició de comptes en els pressupostos de defensa, revaloritzar el finançament multilateral per al desenvolupament i invertir en capital humà.
La seguretat no és simplement la capacitat reactiva de respondre a amenaces, sinó la confiança i les percepcions compartides entre les persones, basades en viure amb dignitat, drets, inclusió, oportunitats i resiliència.
La veu de la ciutadania
La despesa militar mundial està augmentant significativament a totes les regions —representa una part cada cop més gran del PIB i dels pressupostos públics mundials— en un moment marcat per la narrativa bel·licista. Els governs justifiquen aquest increment per l’agreujament de conflictes armats i la creixent inestabilitat geopolítica, quan realment la militarització està esperonant la tensió, normalitzant la violència i, per tant, esdevenint una gran amenaça en si mateixa.
La ciutadania es troba immersa en un alarmisme impotent, sense espais per debatre els pressupostos i sense oportunitats per accedir a reflexions més pausades. Però la realitat local i diària de les persones sovint contrasta amb el discurs públic dominant a escala europea i internacional, on s’imposa la idea que gastar més en defensa equival automàticament a estar més segurs.
Els resultats de l’enquesta ICIP 2025 sobre Convivència i Seguretat, que es faran públics properament, apunten justament a aquesta direcció: la ciutadania catalana no comparteix l’entusiasme oficial per l’augment de la despesa militar. Lluny d’apostar per la via armada, la majoria de persones consultades s’inclinen per prioritzar opcions no militars i de cooperació internacional com a millor camí per garantir seguretat i assolir una pau duradora. Comprendre aquesta contradicció és molt rellevant perquè permet qüestionar el relat públic i defensar polítiques més coherents amb les necessitats i preferències de la societat.
Una finestra d’oportunitat
Catalunya, des de la seva tradició pacifista i de compromís amb la pau, pot contribuir a ampliar el debat global i oferir alternatives que sacsegin la lògica i eufòria militarista. El moment és clau i canviar l’enfocament és urgent; ho és des d’una òptica humana i social, però també des d’una estratègia econòmica i política.
Totes les dades disponibles convergeixen en un mateix missatge: cal una mirada més àmplia, menys armada i més sostenible de la seguretat. Si el que realment volem és tenir garanties d’un futur basat en el benestar, cal apostar per la diplomàcia, la cooperació i el desarmament, molt per sobre del reforç militar.
És hora de situar les persones i el planeta al centre: la seguretat només serà real si és compartida.
Sandra Martínez és la responsable de l’àrea Alternatives de seguretat de l’ICIP
