Molt sovint la retòrica política no quadra amb la pràctica. A vegades, ni de lluny. És el que va passar durant el Debat sobre l’estat de la Unió, quan la presidenta Von der Leyen va afirmar a l’hemicicle d’Estrasburg que ara és el moment de la independència d’Europa. Una declaració que em sembla fantàstica, però que contrasta amb la realitat de dues imatges recents d’aquest estiu, que alguns periodistes ja han batejat com l’“estiu de la humiliació” per a la UE.
La primera, amb Von der Leyen visitant el ressort privat escocès de Trump per segellar l’acord aranzelari amb els EUA: un pacte desequilibrat i injust per a la indústria europea, defensat només amb l’argument que podia haver estat pitjor. La segona, amb sis líders europeus asseguts en fila al despatx oval davant d’un Trump que des de l’altra banda de l’escriptori sembla alliçonar-los sobre el seu pla infal·lible per acabar amb la guerra d’Ucraïna, just abans de la trobada amb Putin a Alaska. Una trobada —amb catifa vermella inclosa— que ja ha passat a la història del troleig diplomàtic. El resultat és conegut: lluny d’un alto el foc, Rússia intensifica els atacs contra la població civil ucraïnesa i provoca l’OTAN amb drons.
En aquest món cada cop més imprevisible, Europa es troba atrapada entre dues dinàmiques inquietants. Mirem cap a l’est i hi veiem una aliança d’autòcrates cada cop més poderosa —visualitzada fa pocs dies a Pequín amb Xi Jinping, Putin i Jong Un contemplant exhibicions militars— convençuts de la decadència d’Occident i de la superioritat del seu model polític, econòmic i militar. Mirem cap a l’oest i hi veiem uns Estats Units liderats per un Trump tant vanitós com erràtic, amb una polarització insostenible, una erosió incipient però preocupant de les institucions i els pesos i contrapesos democràtics, i un menyspreu cap a les institucions internacionals i les aliances tradicionals, particularment l’eix transatlàntic.
“Haurem de plantar cara plegats, defensant els principis elementals de la convivència democràtica en societats complexes… o ens haurem de resignar als Estats Trumpistes d’Europa”
Davant d’aquest panorama, la UE necessita despertar doblement. En primer lloc, no proclamant una independència retòrica que després es contradiu amb el servilisme de fet, sinó mobilitzant voluntat política i recursos per avançar de manera real cap a la sobirania d’Europa (per sort bona part del discurs de Von der Leyen a l’Eurocambra també contenia idees útils en aquest sentit). I, en segon lloc, i sobretot, defensant amb fermesa els valors i les institucions democràtiques abans que sigui massa tard.
Perquè Brussel·les, tenim un problema. No és només que mirem cap al món exterior i ens agafi un calfred. És que mirem a casa nostra i se’ns posa la pell de gallina. El trumpisme (o sigui, el nacionalpopulisme) és a tot arreu. Si demà hi hagués eleccions, en molts estats europeus la dreta radical o l’extrema dreta acabarien en primera o segona posició.
La confrontació permanent, la banalització del debat públic, el llenguatge i les actituds agressives, la simplificació de la realitat i la manipulació de la veritat, la culpabilització de determinats col·lectius per tots els mals… tot això és terreny abonat per al radicalisme, per la lògica dels extrems que es retroalimenten i, per tant, garantia de la decadència de les nostres societats. Compte, que això ja ens ha passat abans, i la cosa va acabar en tragèdia.
Hi ha d’haver una reacció europea. I en aquesta reacció, la dreta ha d’entendre que la resposta no és de tant en tant, per imperatius de tactisme electoral, fer el joc als piròmans de la democràcia. I l’esquerra, que no es pot respondre a aquesta onada des d’arguments massa lleugers i des del cofoisme de qui sap que té la raó sense ni haver de baixar a lliurar la batalla, la de les idees i la dels resultats. Haurem de plantar cara plegats, defensant els principis elementals de la convivència democràtica en societats complexes, donant respostes concretes i viables a les causes d’aquest malestar que tot ho envaeix… o ens haurem de resignar als Estats Trumpistes d’Europa. I aleshores sí, oblidem-nos de qualsevol perspectiva d’una Europa unida i mínimament rellevant.
Jordi Solé i Ferrando és exeurodiputat per Esquerra Republicana
Europa, entre la convicció i la frustració
