Catalunya ha de tenir una política exterior útil, amb retorn tangible per a la seva economia, la seva cultura i la seva societat. Per això, quan es parla d’obrir noves delegacions del Govern, la pregunta no és tant on es vol projectar un gest simbòlic, sinó on realment hi ha oportunitats per reforçar la presència catalana al món.
A Pròxim Orient, el Departament d’Exteriors en mans d’ERC i del PSC va pretendre obrir a Beirut i ara a Amman. Sempre poc valents i amb el políticament correcte per bandera, amb l’escassa ambició per fer política exterior. Un país de 7,3 milions d’habitants, com tots els del món, ha de fer política exterior per defensar els seus interessos, no per agradar-se al mirall ni per quedar bé amb altres. Ni per passar desapercebuts.
En aquest sentit, si cal obrir delegació a l’Orient Mitjà, les prioritats són clares: Tel-Aviv i/o Dubai. Explico per què.
Per què Tel-Aviv
Israel és un país de poc més de 9 milions d’habitants, però amb un PIB que supera els 500.000 milions de dòlars i un ecosistema d’innovació que el converteix en la startup nation per excel·lència. Catalunya comparteix amb Israel una aposta decidida per la recerca, les tecnologies digitals, la salut i l’energia. Els clústers catalans, Biocat, el supercomputador MareNostrum o la força del MWC i el 4YFN tenen sinergies naturals amb l’ecosistema israelià.
Una delegació del Govern a Tel-Aviv serviria per articular aquestes connexions al més alt nivell institucional, cultural i acadèmic, més enllà de la dimensió estrictament comercial que fins ara ha cobert ACCIÓ. Catalunya necessita un pont estable amb les universitats, els centres de recerca i les empreses innovadores d’Israel. I també amb una societat civil i un teixit cultural amb qui compartim valors de creativitat, pluralisme i dinamisme.
A més, la relació turística i cultural és intensa: abans de la pandèmia, Catalunya era la primera destinació d’israelians a Espanya, amb més de 170.000 visitants anuals i una despesa diària superior als 300 euros. Una delegació catalana podria reforçar aquesta connexió cultural i turística, convertint-la en un actiu de projecció internacional i de soft power.
Fins i tot el Barça és vist a Israel com un símbol d’identitat oberta i mediterrània!, i això genera un vincle afectiu amb Catalunya que es pot traduir en diplomàcia cultural i relacional.
“Israel és un pol mundial en innovació i ciència, i Catalunya necessita estar present a Tel-Aviv amb veu pròpia”
La connectivitat també hi juga a favor: Barcelona té unes 18 freqüències setmanals amb Tel- Aviv, és a dir, 2 i 3 vols diaris, que consoliden un flux estable de turisme i negocis.
L’equip d’Exteriors del que vaig formar part ho tenia clar. Sota el lideratge de la consellera Victòria Alsina, la persona més capacitada i amb millor projecte de les (nombroses) que han exercit aquesta responsabilitat, vam deixar enllestit un projecte de delegació a punt per obrir, combinat amb una oficina als territoris palestins (com fan la major part dels països, on l’ambaixada se centra en Israel i el consolat en els palestins).
El govern, ja íntegrament d’ERC per la poc encertada sortida de Junts, no va tenir el coratge de tirar endavant a Israel. Tampoc va tenir-lo per obrir a la Xina. Ni per traslladar al Marroc (on ha de ser) la seu de Tunis (una altra obertura sense cap lògica del departament liderat per ERC). Per a totes tres Victòria Alsina tenia el llum verd preceptiu del govern central, però ERC no s’hi va atrevir, per motius exclusivament electoralistes i de política interna.
Una delegació a Tel-Aviv no equival a prendre partit en un conflicte. Vol dir apostar per la ciència, la tecnologia i la cultura. I pot complementar-se perfectament amb una oficina cultural o de cooperació als territoris palestins, com ja havíem previst en el seu moment. És l’opció més equilibrada i ambiciosament útil.
Per què Dubai
Els Emirats Àrabs Units s’han consolidat com el gran hub logístic, financer i cultural de l’Orient Mitjà. Amb un PIB de més de 500.000 milions de dòlars i un creixement sostingut per sobre del 4%, la seva economia ja depèn en més d’un 70% de sectors no petrolífers. Dubai és un node global de negocis i inversions, i també la plataforma natural per escalar cap a tota la Península Aràbiga i el conjunt del Golf.
Catalunya té ja una oficina d’ACCIÓ a Dubai que treballa amb empreses i inversors. Però cal anar més enllà. Una delegació institucional del Govern permetria sumar la dimensió política i diplomàtica, connectant amb les autoritats locals, reforçant la projecció cultural i obrint espais per a la cooperació en àmbits com les energies renovables, l’hidrogen, el turisme o la logística.
“Dubai és el gran hub logístic i financer del Golf, i la millor porta d’entrada a tota la regió”
La connectivitat juga a favor: Barcelona té fins a 46 vols setmanals directes amb Dubai, fet que consolida un flux estable de negocis, talent i turisme. És un entorn on Catalunya pot guanyar visibilitat i capacitat d’influència. I també cal deixar-ho clar: tenir-hi presència no vol dir avalar el règim, sinó garantir que Catalunya és a la taula on es decideix el futur energètic, logístic i econòmic de la regió.
Per què no Amman
En aquest context, la decisió del Govern d’obrir una delegació a Jordània costa d’entendre. Jordània és un país respectat i estable, i pot ser un soci valuós en matèria de cooperació i estabilitat regional. Però això ja es pot atendre amb ACCIÓ i projectes puntuals de cooperació, sense necessitat d’una delegació política permanent.
El seu pes econòmic és deu vegades inferior al d’Israel o els Emirats, i el volum comercial amb Espanya i Catalunya és reduït i poc diversificat. A més, no hi ha vols directes regulars amb Barcelona, fet que limita qualsevol estratègia de connexió sostinguda.
L’única justificació possible és de caràcter simbòlic i políticament poc ambiciosa. Escollir Amman com a seu de la Mediterrània Oriental és optar per la comoditat i l’absència de risc, però també per la manca d’imaginació i de sentit pràctic. Catalunya hauria de jugar en les lligues on hi ha innovació, inversió i connexió global; en canvi, es conforma amb un mercat petit que ja està cobert per l’oficina d’ACCIÓ a Dubai. És una decisió que transmet més aviat voluntat de no molestar ningú que no pas de defensar amb convicció els interessos del país.
Estratègia i coherència
Obrir delegacions requereix recursos i criteris clars. La política exterior de Catalunya no pot ser dispersa ni simbòlica; ha de ser pragmàtica i útil, i prioritzar aquelles regions on els interessos econòmics, culturals i polítics conflueixen i multipliquen. Tel-Aviv i Dubai compleixen aquests requisits: són mercats potents, nodes de connexió internacional i escenaris on la veu catalana pot tenir ressò propi.
El criteri ha de ser doble: diplomàcia econòmica per reforçar exportacions, inversions i projectes empresarials, i diplomàcia política i cultural per establir vincles institucionals, acadèmics i socials. Catalunya necessita estar present allà on es prenen decisions, on es creen innovacions i on es projecten noves idees i oportunitats.
Més que dispersar esforços en mercats petits i de retorn limitat, Catalunya ha de posar els seus recursos allà on multipliquen. El futur de la nostra projecció internacional passa per obrir delegacions a Tel-Aviv i Dubai, perquè són les ciutats que millor connecten Catalunya amb el present i el futur de l’economia, la cultura i la política globals.
Joan Maria Piqué, periodista i director de Bassons.eu
