Aquests dies, com un rumor de fons, hem sentit a les notícies parlar de les grans protestes que sacsegen Sèrbia. En aquest país, hereu del passat comunista iugoslau i marcat per un ultranacionalisme ètnic, una nova generació d’estudiants ha paralitzat l’activitat social i política durant mesos per desafiar el govern d’Aleksandar Vučić, president durant més d’una dècada. El seu missatge és clar: es neguen a acceptar que l’únic futur possible impliqui marxar de casa seva.
L’u de novembre del 2024, curiosament tres dies després de la DANA, la indignació va esclatar a Novi Sad –la segona ciutat del país–, després de l’esfondrament la marquesina de l’estació de tren, inaugurada feia pocs mesos, que va causar la mort de setze persones. L’estació havia estat renovada dins la iniciativa xinesa del Belt and Road, amb l’objectiu d’accelerar el transport de mercaderies cap a Europa. Tot i que el govern i les constructores involucrades neguen que la marquesina formés part del projecte, la tragèdia s’atribueix a la corrupció i al clientelisme del Partit Progressista Serbi, el partit de govern.
Les primeres mobilitzacions, encapçalades pels estudiants de la Facultat d’Arts Dramàtiques de Belgrad, van començar com homenatge silenciós a les víctimes del col·lapse. Ben aviat altres facultats s’hi van afegir i es van multiplicar els bloquejos de trànsit cada dia a la mateixa hora de l’accident. Les classes universitàries es van suspendre i els estudiants van prendre el control dels campus: matalassos a les aules, estudiants dormint i vivint junts en un ambient d’organització assembleària. Les seves accions es decideixen per consens, un procés de decisió lent, però que evita la concentració de lideratges i reforça la seva distància respecte als partits tradicionals, als quals no atorguen cap confiança (inclosos els de l’oposició).
“L’u de novembre del 2024, curiosament tres dies després de la DANA, la indignació va esclatar a Novi Sad –la segona ciutat del país–, després de l’esfondrament la marquesina de l’estació de tren, inaugurada feia pocs mesos, que va causar 16 morts”
A principis del 2025, el moviment va evolucionar cap a una desobediència civil, sostinguda i generalitzada arreu del territori. Les demandes s’han ampliat: exigeixen eleccions anticipades, transparència sobre el projecte ferroviari, retirada de les acusacions contra manifestants, depuració de responsabilitats i un augment del 20% en el pressupost d’educació superior. Les accions inclouen bloquejos i manifestacions multitudinàries, essent simbòlica l’ocupació de l’emissora pública de ràdio i televisió, coneguda pel seu biaix a favor del govern.
Malgrat el caràcter pacífic de les manifestacions, la resposta per part del govern ha estat dura: detencions massives i violència policial, acompanyades de represàlies indirectes contra els sectors de la societat civil que hi han donat suport, castigats amb inspeccions i sancions. No només això, sinó que el govern ha finançat contramanifestacions titella, utilitzant suposats estudiants a sou i alguns exmembres de la Unitat d’Operacions Especials –una unitat policial exiugoslava d’elit–, amb l’objectiu d’erosionar la força del moviment estudiantil i crear una falsa aparença de suport popular favorable al govern. Ho ha vehiculat a través de l’ONG Moviment pel Poble i l’Estat, el fundador de la qual és l’actual primer ministre.
Foto: Aina Milà
La deriva autoritària de Vučić no és nova. L’OSCE ja va constatar que les eleccions del 2024 van estar marcades per la parcialitat mediàtica i per xarxes clientelars que asseguraven el suport al govern. La repressió de les protestes ha fet evident la pèrdua de confiança ciutadana en un líder que utilitza l’aparell de l’Estat per perpetuar-se en el poder. El fet que les mobilitzacions s’hagin estès a pobles i ciutats tradicionalment afins al govern mostra que el malestar és transversal i que l’autoritat de Vučić comença a esquerdar-se fins i tot entre les seves bases.
La dimensió internacional afegeix complexitat. Vučić manté una agenda etnonacionalista i desestabilitzadora en relació amb Kosovo i la República Srpska, mentre desplega una estratègia d’equilibri geopolític entre occident i Moscou. Tot això no hauria de sorprendre, si tenim en compte que va ser ministre d’informació sota el règim de Slobodan Milošević, conegut com «el carnisser dels Balcans» i acusat per crims contra la humanitat pel TPI i jutjat a la Haia per responsabilitat seva en les guerres dels anys noranta.
La Unió Europea, que concentra més del 60% de la inversió estrangera a Sèrbia, ha estat molt prudent en les seves crítiques a Vučić, per por d’empènyer el país a l’òrbita russa. El president serbi ha sabut aprofitar aquesta oportunitat per guanyar espai polític i diplomàtic, en un gest digne de l’admiració de Tito, que va impulsar la tercera via dels no-alineats en el context de la Guerra Freda.
Segons el Financial Times, Sèrbia ha exportat municions a Ucraïna a través de tercers per valor de 800 milions d’euros, alhora que es resisteix a imposar sancions a Rússia. Al mateix temps, ofereix a Brussel·les un accés privilegiat a les reserves estratègiques de liti del país, un recurs que desperta l’interès d’Alemanya. França, per la seva banda, ha consolidat la relació bilateral amb Belgrad amb un contracte multimilionari per a la venda d’aviació de combat.
Aquestes connexions econòmiques contribueixen a explicar la prudència d’alguns estats membres a l’hora de confrontar l’autoritarisme de Vučić. Una resolució del Parlament Europeu, tot i reiterar que l’adhesió de Sèrbia està condicionada a millores democràtiques i a l’alineament amb la política exterior comuna, reflecteix la tensió entre el desig d’estabilitat geopolítica i la defensa dels valors de la Unió.
“El futur de Sèrbia dependrà, en bona part, de la capacitat d’organització de la societat civil per transformar les protestes en un projecte que tingui cabuda a llarg termini. Però també de fins on Brussel·les estigui disposada a pressionar Belgrad més enllà de la retòrica”
Val la pena fer un parèntesi per recordar que Sèrbia continua arrossegant un profund ressentiment envers occident arran de la campanya de bombardejos de l’OTAN del 1999, llançada com a resposta a la neteja ètnica contra la població albanokosovar a Kosovo. A Belgrad, els edificis mig destruïts que continuen sense restaurar en són un record visible, i no és estrany que qualsevol ciutadà serbi et sàpiga enumerar de memòria els països que encara no reconeixen la independència de Kosovo. Belgrad, a més, compta amb el suport de Moscou i Pequín al Consell de Seguretat per impedir que l’antiga província sèrbia esdevingui membre de l’ONU.
Aquesta ambivalència també li permet a Vučić mantenir satisfeta la base nacionalista més dura dins del país. A Sèrbia, les divisions polítiques no giren tant entorn de l’eix esquerra-dreta com de qüestions identitàries i nacionals, i la major part de la població s’identifica amb posicions conservadores. En aquest context, l’adhesió simbòlica a figures com Vladímir Putin funciona sobretot per com a element de cohesió col·lectiva. De fet, mentre les botigues de souvenirs de Belgrad s’omplen de tasses, imants i fins i tot mitjons amb la imatge del president rus, quan arriba l’hora de buscar oportunitats per als fills, les destinacions preferides continuen sent Viena o Alemanya, no pas Rússia.
En aquest context, la decisió tardana de Vučić d’obrir un diàleg amb els manifestants a finals d’agost ha estat percebuda com una maniobra dilatòria, sense voluntat real de donar-hi resposta. Els estudiants insisteixen que només unes eleccions lliures i justes poden canalitzar les demandes de canvi. El futur de Sèrbia dependrà, en bona part, de la capacitat d’organització de la societat civil per transformar les protestes en un projecte que tingui cabuda a llarg termini. Però també de fins on Brussel·les estigui disposada a pressionar Belgrad més enllà de la retòrica.
Aina Milà Martín és estudiant de Ciències Polítiques i Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona
Merci, Gisèle
