En els vuit anys que Emmanuel Macron porta a l’Elisi, França ha conegut set primers ministres: Édouard Philippe, Jean Castex, Élisabeth Borne i —des de la seva reelecció el 2024— Gabriel Attal, Michel Barnier, François Bayrou i, finalment, Sébastien Lecornu. En només un any i mig (el que portem de legislatura), el país ha vist desfilar quatre caps de govern i, aquest últim mes, fins i tot un doble nomenament. Lecornu, que havia dimitit després d’unes setmanes de crisi institucional, va ser reinvestit per Macron pocs dies després, en un intent desesperat de mantenir la governabilitat i evitar noves eleccions anticipades que puguin donar més poder al partit de Marine Le Pen, el Rassemblement National (RN).
Aquest episodi fa evident la crisi de funcionament del sistema semipresidencial francès, un model que, en origen, havia de garantir estabilitat i equilibri entre l’executiu i el parlament, però que avui s’ha convertit en una font d’inestabilitat crònica.
El sistema francès, creat amb la Constitució de 1958, és un compromís entre dos antípodes constitucionals: el presidencialisme i el parlamentarisme. Maurice Duverger (1980) el va definir com un règim dualista, en què el poder executiu és compartit entre un president elegit directament i un primer ministre responsable davant del Parlament. Aquesta arquitectura ha permès, durant dècades, conjugar la legitimitat directa del president amb la responsabilitat parlamentària del govern. Amb la progressiva fragmentació del sistema de partits, però, aquest equilibri s’ha anat erosionant.
Els trets parlamentaris del sistema —la possibilitat de destituir el govern per moció de censura i la facultat de l’Assemblea Nacional de retirar-li la confiança— pretenen assegurar la representació fidel de l’electorat. També ho era la cohabitació, que obligava el president a nomenar un primer ministre d’un partit diferent per evitar governar en minoria. Després de les legislatives del 2022, Macron va perdre la majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i des d’aleshores governa en minoria, intentant evitar tant un primer ministre del nou Front Popular liderat per La France Insoumise com del RN, que domina a la seva dreta. L’actual president es veu obligat a fer equilibris per sostenir-se en un Parlament trencat en tres blocs irreconciliables.
“L’última crisi ha confirmat com el primer ministre no té capacitat per actuar com a fre del poder presidencial, sinó com a peça fungible dins l’estratègia de supervivència de Macron”
Entre els trets presidencials del sistema —heretats del llegat gaullista— destaca l’elecció del president per sufragi universal directe, que li confereix una legitimitat democràtica pròpia independent del parlament. Aquesta legitimitat explica per què Macron continua al centre de la política francesa tot i estar en les hores més baixes de popularitat. Amb un sistema electoral majoritari a dues voltes, el president juga la carta del vot útil: davant la possibilitat d’un triomf del RN, l’electorat moderat es reagrupa a la seva òrbita.
El col·lapse del sistema bipolar entre els socialistes i els hereus del general De Gaulle –—agrupats a Les Républicains (LR)— ha generat un buit al centre que Macron ha ocupat amb Renaissance, un projecte centrista, liberal i proeuropeu. Aquest centre, però, no depèn d’una base partidària sòlida i es sosté per la política personalista del cap d’estat.
Les prerrogatives presidencials de la Constitució francesa són àmplies: el cap de l’estat pot dissoldre l’Assemblea Nacional, convocar eleccions anticipades, nomenar el primer ministre i els ministres, presidir el Consell de Ministres i, sobretot, autoritzar l’ús de l’article 49.3, que permet aprovar una llei sense votació.
Macron n’ha fet un ús recurrent i aquesta ha estat en part la font dels seus maldecaps. L’any 2023, va recórrer al 49.3 per aprovar la reforma de les pensions malgrat l’oposició de la majoria parlamentària i de gran part de l’opinió pública. Una eina concebuda per evitar bloquejos s’ha convertit en un instrument de concentració de poder que obre el debat de si l’hiperpresidencialisme francès ofereix una porta d’entrada a l’autoritarisme.
Aquesta concentració, i la coincidència temporal de les eleccions presidencials i legislatives, també ha buidat de contingut la figura del primer ministre, que corre el risc de convertir-se en un titella de la voluntat presidencial. La convocatòria d’eleccions el juny de 2024, en contra de l’opinió del jove primer ministre Gabriel Attal —amb l’objectiu de replicar l’estratègia de Pedro Sánchez a l’estiu de 2023 i sorprendre la ultradreta després de la seva victòria a les eleccions europees—, va resultar un fracàs total, que només ha afegit més inestabilitat al sistema polític francès. L’última crisi ha confirmat com el primer ministre no té capacitat per actuar com a fre del poder presidencial, sinó com a peça fungible dins l’estratègia de supervivència de Macron.
El sistema semipresidencial francès, pensat per a una política de grans figures, ha quedat obsolet en un context d’alta fragmentació política. Més de seixanta anys després del seu naixement, sembla evident que és l’hora de repensar la Cinquena República.
De moment, només seria possible avançar cap a una Sisena República mitjançant l’article 89 de la Constitució, que permet una esmena constitucional a iniciativa del president o dels membres del Parlament. El text hauria de ser aprovat en els mateixos termes per l’Assemblea Nacional i el Senat, i posteriorment ratificat bé per referèndum, bé per les dues cambres reunides amb una majoria de tres cinquens.
Tot i això, no hi ha avui una voluntat política majoritària per emprendre un canvi tan profund: ni a l’Elisi ni, sobretot, al Rassemblement National, que veu la presidència a tocar.
Aina Milà Martín és estudiant de Ciències Polítiques i Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona
Sèrbia al límit
