Marc Timón és compositor, director d’orquestra i pianista, viu a cavall entre Catalunya i Califòrnia [Foto: Marina Castells]
Marc Timón Barceló (Castelló d’Empúries, 1980) és compositor, director d’orquestra i pianista. Ha fet el salt de l’Empordà a Los Angeles, on viu des del 2015, i combina la sensibilitat mediterrània amb la força del llenguatge cinematogràfic. Format en música clàssica, però influït pel jazz i per figures com John Williams, ha desenvolupat una veu pròpia que uneix emoció i tècnica amb un sentit èpic molt personal. Ha treballat en produccions com Agent Carter (Marvel) i In Absentia, i ha dirigit orquestres d’arreu del món. Una de les seves fites més rellevants és haver estrenat a Barcelona una obra mundial de John Williams amb la pianista Gloria Cheng. També és autor del Magnificat per a la Torre de Maria de la Sagrada Família i creador de Maestro, un espectacle que fusiona orquestra simfònica, música electrònica i DJs. Com a compositor resident del Palau de la Música, continua explorant nous territoris sonors entre Europa i els Estats Units. Empordanès universal, defineix la seva música com un pont entre mons diversos: cinema, clàssica, electrònica, pop i sardana. Per a ell, la creació és aventura, i cada partitura és una nova expedició emocional.
Vas començar com a compositor molt jove. Quin record tens d’aquells primers anys i quin va ser el moment en què vas entendre que volies dedicar-t’hi plenament?
Els inicis són a casa, a Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà, i en el món de la sardana. Jo escoltava molta música de John Williams, música de cinema, Benny Goodman, Big Band, jazz, música clàssica… i totes aquestes músiques no tenien res a veure amb la cobla i la sardana. Però què tenia a mà per escriure música? Doncs una cobla. Vaig començar a escriure per cobla, però sonava a John Williams o tenia tocs jazzístics segons la influència del moment. Si hagués tingut una orquestra simfònica, hauria escrit per orquestra, sens dubte. Però al poble hi havia la cobla, i així va començar tot. Dedicar-me a la composició no és una cosa que triés conscientment. Jo vaig estudiar Periodisme i volia ser periodista esportiu o cultural. Escriure m’apassiona molt, encara ara. La música va ser una gran casualitat. Sempre he estat molt cinèfil, i potser per això la meva música té un punt cinematogràfic que m’ha portat també cap a la direcció d’orquestra.
Exacte. La teva música combina aquest llenguatge del cinema i el simfònic. Com mantens l’equilibri entre emoció i tècnica?
És difícil, però tot comença des de la intuïció. En la composició, la intuïció és una de les eines més poderoses. Canalitzar emoció i tècnica costa, però la virtut d’un bon compositor és comunicar a través de tots els elements possibles. Un compositor és com un alquimista: agafa el que té a mà i crea una pòcima amb les proporcions justes. Al final es tracta de barrejar bé tots aquests elements.
Treballes entre Barcelona i Los Angeles. Com t’ha influït viure entre dues cultures musicals tan diferents?
Fa deu anys que visc entre les dues ciutats. Vaig arribar a Los Angeles l’octubre del 2015 sense conèixer ningú ni tenir cap feina apamada. I la ciutat em va enamorar. Califòrnia em fascina per aquesta sensació d’aventura. Aquest pont aeri té un component molt adrenalínic que m’encanta: puc viure el millor dels dos mons. Soc una persona que es mou entre l’ordre i l’aventura, i aquesta vida és ideal per això. Culturalment som diferents, però musicalment hi ha patrons que es repeteixen. M’agrada aquesta aventura constant i aquest exotisme de descobrir cada dia alguna cosa nova.
“El compositor és un alquimista que transforma emocions i tècnica en una mateixa pòcima”
Quin va ser el primer gran projecte que et va fer sentir reconegut com a compositor als Estats Units?
El reconeixement és relatiu. A Califòrnia ha estat molt important treballar per a Marvel, a la sèrie Agent Carter. Compondre per Marvel és un somni per a molts compositors. Però la fita més especial va ser dirigir una estrena mundial d’una obra de John Williams, escrita per ell i interpretada per la pianista Gloria Cheng, a Barcelona. Portar a Catalunya una estrena mundial de John Williams és una de les coses més emocionants que he viscut. També hi ha projectes més petits que no són tan mediàtics però que m’han donat molta satisfacció, com la sèrie In Absentia o altres pel·lícules independents. L’èxit no sempre va lligat a noms coneguts.
Foto: Marina Castells
Has dirigit orquestres arreu del món. Què sents quan estàs davant de tants músics interpretant una obra teva?
És un dels regals més màgics de la vida. Escriure música i sentir-la interpretada per músics de carn i ossos és brutal. Com si tinguessis una vareta màgica i poguessis donar vida a allò que has imaginat. Quan dirigeixo, estic amb un somriure constant. És una barreja d’emoció i privilegi. No ho hauria imaginat mai de petit.
És fàcil per a un compositor europeu fer carrera a Hollywood?
És extremadament difícil per a tothom, perquè jo des que visc aquí n’he parlat amb amics compositors americans que han nascut a Los Angeles mateix i que han lluitat fortíssimament i no han aconseguit fer aquella pel·lícula o aquella sèrie que esperaven. La indústria és capritxosa, es mou per forces molt sovint que desconeixes i que no van per la via del talent, evidentment. Que tu aconsegueixis alguna cosa és una equació que surt de la constància, del talent, d’un esforç desmesurat i, sobretot, d’una fe cega que hi ha molts músics que no estan disposats a tenir. Jo no he notat que tingui importància la procedència.
I què has notat?
El que sí que importa és la teva habilitat a l’hora d’establir relacions humanes aquí, perquè són aquestes relacions les que desencadenen les bones relacions professionals que et poden portar projectes somiats. Però moltíssimes vegades el fet d’aconseguir-ho depèn d’un atzar capritxós, que evidentment no ho és tot, però hi juga molt. No per haver nascut a Califòrnia tens més possibilitats que un compositor que sigui de Barcelona. És extremadament difícil per a tothom. Quan dic extremadament, vull dir que és gairebé un impossible, quan parlem d’aquests nivells.
“Catalunya i Califòrnia són culturalment diferents, però musicalment hi ha patrons que es repeteixen”
Llavors venir aquí era un gran repte personal i professional.
Sí, exacte, jo vaig venir precisament per això, per sortir de la meva zona de confort i tastar què era ser una formiga, situar-te al de la cua. És una patacada grossa a l’ego i et porta a una humilitat que potser no tindries al teu país, on a la mínima que fas projectes interessants ja se’t reconeixen coses. Aquí no. Aquí has de remar fortíssim i mantenir la constància, perquè pots desanimar-te molts cops, pots voler deixar-ho, però és una cursa de fons. I això ho has de tenir sempre clar. També està passant que cada vegada hi ha projectes molt interessants arreu del món, i Hollywood, més que mai, està mirant cap enfora. Ara, per exemple, he fet una sèrie per Netflix, Dos tumbas, que s’ha fet a Espanya i ha tingut una repercussió brutal arreu. L’han vist més de vint milions de vegades fa un mes, i segur que la indústria de Hollywood es fixa en aquestes coses. Per tant, és una altra manera, des de fora, d’accedir a la indústria d’aquí.
Foto: Marina Castells
Quin format et permet expressar-te millor: les grans orquestres o els projectes íntims?
El meu segell és l’èpica. M’encanten les grans orquestres i el sinfonisme. Tinc un projecte que es diu Maestro, de música electrònica amb DJs i orquestra simfònica, amb prop d’un centenar de músics a l’escenari. Però també m’agrada molt el petit format, com musicals de cambra o obres per a piano sol. En aquests contextos hi ha una proximitat molt intensa, gairebé addictiva. No podria triar. Necessito combinar els dos extrems.
Com veus la irrupció de la intel·ligència artificial en la música de cinema?
No em preocupa. Fins que no arribi el dia que faci perdre la feina a molts compositors, per mi és una eina més. Ja fa dècades que existeixen artistes que no són músics i fan èxits comercials amb tecnologia. El risc real serà quan els directors decideixin fer tota la música amb IA, però això encara trigarà. Mentre no passi, jo ho veig com una oportunitat. M’apassiona el futur, la tecnologia i la realitat virtual. Soc un amant del que encara ha de venir.
“Vaig anar a Califòrnia per tastar què era ser una formiga i situar-te al final de la cua. És una patacada grossa a l’ego”
D’on surt la teva inspiració?
Mira, jo sovint em sento com aquests xamans que veiem de vegades als vídeos, que es deixen posseir i entren en un estat com de trànsit. Quan componc música em passa una mica igual. Hi ha com un pols que ve de dalt o de baix o d’on sigui, però que entra dins meu. Quan tinc un projecte davant, quan estic conduint, quan estic a la dutxa, moltes vegades quan no estic davant de la partitura, em van venint aromes. I pel que sigui, tinc una intuïció que em permet conservar aquestes aromes dins meu i, quan arribo a casa i em poso davant del piano, crear a partir d’aquelles essències que m’han vingut. Són una barreja d’experiències que he tingut aquell dia o de coses que he pensat. Jo, per exemple, penso molt en quina història vull explicar. Si és una pel·lícula, la inspiració ve d’una altra banda, perquè ja tens la història al davant, i no és ni més fàcil ni més difícil, però ja tens un camí.
I quan escrius música de concert?
Llavors tens una pàgina en blanc i pots escriure el que vulguis. Aquí sí que necessites pensar de què vull parlar, de què i com vull parlar d’aquesta cosa. És com escriure una novel·la. Et dediques a estructurar una història amb uns punts i un desenvolupament. I la màgia, aquesta part xamànica que et deia, fa la resta. Hi ha molts moments que estic component, miro el rellotge i han passat vuit hores o més i ni me n’he adonat. Això és perquè estic en aquest estat elevat, de contacte amb mi mateix, de comunicació interior, que fa que de dins meu, no sé d’on ni com, vagi brollant música, vagi brollant història. I acabo explicant una narrativa a través de la música.
Seria doncs un moment de trànsit?
Sí, vindria a ser com un moment de trànsit absolut.
Fotos: Arxiu Marc Timón
Si haguessis de descriure el teu so, la teva veu musical, com ho faries?
Diria que és eclèctica. Treballo en mons molt diferents, com cinema, musicals, clàssica, electrònica, pop o sardana, i m’agrada barrejar-los. Quan faig bandes sonores, la meva formació clàssica surt amb força. Quan faig pop o electrònica, hi poso harmonia i riquesa clàssica. El meu segell és aquesta barreja, sempre amb dramatismes, èpica i emoció molt volgudes. Busco que la sensibilitat estigui al màxim sense caure en l’excés. No crec en els gèneres, crec en les històries. I la història és la que et porta a escollir un llenguatge o un altre.
Quin paper juga Catalunya en la teva identitat artística?
Catalunya hi juga un paper molt important, però també ambivalent. Les meves primeres sardanes sonaven poc catalanes, més a jazz o a John Williams. Sempre he viscut amb aquesta dualitat. Em sento connectat amb la llengua i amb la idea d’exportar la nostra cultura amb la mirada oberta. Més que un compositor català, em sento un empordanès al món que porta la tramuntana allà on va.
“La intel·ligència artificial? Fins que no arribi el dia que faci perdre la feina a molts compositors, avui és una eina més”
Què t’ha ensenyat la vida als Estats Units, més enllà de la música?
M’ha ensenyat que el món és immens i que cal viure’l de debò, no a través de pantalles. Que Califòrnia és molt més que Hollywood. Soc un amant dels deserts de Joshua Tree i Death Valley. A Califòrnia he après a estimar encara més la natura. I també he après a gestionar la frustració i a valorar la humilitat. Als Estats Units hi ha molta gent molt bona, i això et fa relativitzar molt les coses.
Quan no treballes, què t’agrada fer? Tens rituals per desconnectar?
La natura és el meu refugi. M’encanten les cascades, les selves tropicals. Acabo de tornar de Fiji, on he estat fent ràfting i explorant coves. El meu dia a dia és molt tecnològic, envoltat d’ordinadors i programes. Per això necessito fugir d’això i submergir-me a la natura sempre que puc.
De què et sents més orgullós i quin somni et queda per complir?
Estic molt orgullós d’haver dirigit una estrena mundial de John Williams i d’haver pogut treballar i conversar amb ell. També del Magnificat per a la inauguració de la Torre de Maria de la Sagrada Família, i del projecte Maestro al Liceu. Haver estat compositor resident del Palau de la Música ha estat també molt especial. Em sento un privilegiat de poder viure explicant històries a través de la música. Pel que fa a somnis, me’n queden molts. M’agradaria treballar amb directors com Gaspar Noé, Sorrentino, Lantimos, Nolan o Spielberg. També m’encantaria compondre i dirigir un rèquiem. I dirigir cada cop més orquestres, en més sales del món.
I en Marc Timón, des d’un àmbit més personal?
Trobar la pau, com molts artistes. Tot i que trobar-la probablement aniria en contra del meu art i la meva música, m’agradaria que aquesta convulsió constant es fes algun dia una mica més estable i pogués gaudir del camí sense tants sotracs i adrenalina.
Entrevista publicada en la revista en paper Exterior
