Hem encetat el 2026 i l’equivalent a la segona ciutat del país —la Catalunya exterior— continuem sense poder votar amb normalitat cada cop que es convoquen eleccions. Han passat més de quaranta anys des que va morir el dictador. I no només continuem sense llei electoral pròpia a diferència de totes les altres comunitats autònomes de l’Estat, sinó que cada cop s’agreuja més la situació a mesura que continuem creixent el nombre de residents a fora. Qui, a Catalunya, no coneix algú que hagi marxat els darrers anys, tot aquest talent jove que marxa? Cada cop som més els qui caiem al mateix sac de l’oblit.
La FIEC publicava la setmana passada l’actualització de dades d’electors a l’estranger: ja superem les 326.500 persones sense el dret de vot garantit a les pròximes eleccions al Parlament, gairebé 32.000 persones més que les que ja ens vam trobar així a les darreres. Fins quan un país democràtic es pot permetre aquest increment gradual de futures noves víctimes? I segona pregunta: quants més haurem de ser per acabar amb aquesta irregularitat democràtica?
Davant d’aquesta realitat, proposo un test a la Generalitat de Catalunya: que a les pròximes eleccions el sistema no permeti que votin amb normalitat ni l’Hospitalet de Llobregat ni tampoc Molins de Rei, ciutats que plegades sumen el conjunt de la Catalunya exterior. A veure què passa i a veure quant tarden les eleccions a ser impugnades. Som ciutadans de ple dret tots plegats, o bé només ho és qui viu prop de Barcelona?
“La culpa dels quaranta anys de retard en tenir llei electoral pròpia no és de Madrid sinó dels mateixos partits catalans, que històricament han estat incapaços de posar-se d’acord bàsicament pel repartiment d’escons”
La reforma de la llei electoral espanyola LOREG va ser incompleta després d’un procés llarguíssim, i només va arribar al recompte el 7% del cens de vot exterior a les darreres eleccions catalanes. Davant d’aquest resultat i de tot el que havia quedat al tinter, després d’un any de feina es va registrar al Parlament de Catalunya una nova ILP per a una llei electoral catalana. Va ser el passat 15 de setembre de 2025, coincidint amb el Dia internacional de la Democràcia. La ILP, promoguda per sis persones —cinc de les quals som residents a l’exterior—, va ser admesa a tràmit i segueix el recorregut parlamentari des de fa setmanes. A poc a poc i bona lletra.
La culpa dels quaranta anys de retard en tenir llei electoral pròpia no és de Madrid sinó dels mateixos partits catalans, que històricament han estat incapaços de posar-se d’acord bàsicament pel repartiment d’escons. Els socialistes han volgut donar sempre més pes a l’àrea metropolitana mentre que Convergència, i avui Junts, amb més arrelament arreu del país, volia mantenir l’equilibri territorial. Però aquest cop no té per què haver-hi cap desavinença per aprovar la llei si no toquem l’actual repartiment d’escons i ens limitem a aprovar tota la resta d’elements on sí que hi ha consens.
Es tracta d’aparcar les diferències i sumar en tot allò que cal fer tant sí com no, i d’aprovar així una llei de tothom i per a tothom, no pas per a la Catalunya exterior només sinó per a tot el país. Una llei que institueixi el funcionament per vegueries, que ja tenia el consens dels partits quan es va presentar la darrera ILP, i una Junta Electoral Catalana, entitat central i imprescindible per tal que actuï en lloc de l’actual Junta Electoral Central espanyola.
Una llei que incorpori el vot delegat com a solució alternativa al vot per correu, a Catalunya i a fora. Dins del país tindria l’enorme avantatge que acabaria amb les llargues cues per votar que sempre es fan a les oficines Correos —si el vot delegat funciona a França i al Regne Unit, bé pot importar-lo la nova llei catalana, oi?—. Una llei que obri també la porta al vot electrònic, per tal que en un futur s’acabi de desenvolupar aquesta modalitat després d’un estudi específic.
I sobretot, cal una llei que permeti que la ciutadania que viu a fora tingui els seus propis representants, que defensaran els seus interessos. Hi ha marge encara (fins als 150, segons l’Estatut) per afegir als 135 actuals uns escons corresponents a les futures circumscripcions exteriors.
“Desitgem que es facin tots els esforços des del principal partit del Parlament (el PSC) perquè arribi l’única llei que pot retornar-nos aquest dret prioritari en qualsevol democràcia”
Països veïns com França, Itàlia i Portugal tenen les seves circumscripcions exteriors, quan de fet Catalunya té proporcionalment més electorat exterior: més del 4% de l’electorat català viu a fora. I això que bona part de la diàspora catalana per Europa no està registrada perquè, per la lliure circulació de Schengen i la proximitat de tornar a casa en poques hores, mai ha passat pel consolat. En realitat som molts més electors. Amb les garanties per votar amb la nova llei i representants propis, tornaria la confiança i hi hauria al·licient per escriure’ns al cens.
Què cal ara, perquè la ILP es converteixi en llei? El compromís i la implicació dels partits. Per ordre de reacció, Junts, la CUP i ERC ja han agafat la torxa i s’han compromès a treballar-hi positivament. Cal esperar que el PSC faci el pas i vegi que és l’oportunitat d’aprovar per fi una llei històrica al Parlament. Tot està a les seves mans. El conseller Duch és conscient del greuge que pateix l’electorat exterior des de fa més d’una dècada, ell mateix ha format part de la Catalunya exterior amb el privilegi de votar des de Brussel·les, el cor d’Europa i una de les ciutats més ben connectades.
Aquests dies de plenari a Barcelona del nou Consell de la Catalunya Exterior, el president Illa ha assegurat que vol que la Catalunya exterior “sentin l’acció del Govern”. L’ensenyament del català a fora és una bona notícia. Però convindrem que seria millor aprovar una llei electoral pròpia que ens permeti votar. És imprescindible per a tot el país i és l’única manera que tenim de recuperar el nostre dret fonamental.
Desitgem que es facin tots els esforços des del principal partit del Parlament perquè arribi l’única llei que pot retornar-nos aquest dret prioritari en qualsevol democràcia. Sis ciutadans ja hem fet la feina base i ho hem servit en safata, preparant la ILP. Ara, a l’espera de recollir les signatures, els partits només hauran de rematar la feina.
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
El patrimoni comunica: és hora de treure l’estàtua de Colom
