Fa setmanes que estic atrapada pel serial de la política nord-americana, molt més sorprenent i atractiu al meu gust que qualsevol de les sèries de plataformes. Suposo que perquè sabem que és real i no fruit d’un guió inventat prèviament. I en parlar del que està passant amb diferents persones que viuen dins i fora de Catalunya, m’he adonat que la Catalunya exterior és capaç de mirar-s’ho amb una perspectiva diferent pel que no sé si en podríem anomenar una “experiència vital intercultural”. És com si, pel fet de viure a fora, estiguéssim equipats de binocles interculturals a través dels quals podem llegir i interpretar cada nova passa de Donald Trump de manera diferent de com es llegeix a Catalunya.
L’amic Antoni Montserrat ens suggeria en una trobada fa unes setmanes que quan ets de la Catalunya exterior vas construint una identitat plural, forjada de diferents capes que adquireixes per les vivències que experimentes a fora. I té tota la raó. Som com una ceba: catalanes i catalans en origen, però a mesura que ens impregnem de noves cultures i entenem noves mirades, adaptem la nostra actuació i percepció i incorporem noves capes. Sens dubte aquestes capes poroses són les que ens ajuden a relacionar i a pensar més enllà de com ho faríem si mai haguéssim sortit del país.
Per això, ens ho mirem tot posant-hi una mirada més àmplia, amb més lents, i segons quines temes amb més empatia. El fenomen Trump pot xocar a qui mai hagi viscut als Estats Units o no hagi treballat mai amb americans. La polarització entre dos grans partits sempre hi ha estat, però amb l’explosió de les xarxes socials i la immediatesa, ara ens arriba tot el que passa a la política nord-americana multiplicat per infinit en funció de la capacitat de scroll de cadascú. Intentar analitzar els perquès amb pensament crític, posant-hi la distància emocional necessària i considerant els matisos necessaris, suposo que ho fem tots. Però no tenim les mateixes eines.
“Potser els valors no sempre són universals ni s’expressen de la mateixa manera, i segurament des de la Catalunya exterior podem assimilar-ho millor per aquesta identitat plural feta de capes superposades”
I això que tots hem partit dels mateixos referents via el cinema de Hollywood que sempre ens han generat fascinació pels Estats Units. El somni americà, el país de les oportunitats, dels grans gratacels i dels mil paisatges. Durant dècades ens han explicat que els nord-americans van desembarcar a Normandia per fer guanyar la darrera guerra mundial als aliats europeus, que lluitaven arreu per difondre valors democràtics i fer un món més just… És clar que amb segons quins presidents, amb els anys s’ha fet evident que rere aquesta disfressa de justiciers del món no hi havia pas superherois sinó que realment eren interessos econòmics. Però mai tant com fins avui.
Trump ha tornat a l’escena política com un mal xèrif desenfrenat, propi dels dolents de les pel·lícules de l’oest, mogut per l’afany de poder, de benefici personal i de deixar la seva petjada a la Història. Des de la mirada catalana, ens sobta, és un xoc cultural: som més discrets i de fer feina en silenci, inclinats cap al consens i a la negociació, lluny de la fatxenderia, la retòrica deshumanitzadora i el llenguatge agressiu. A més, venim d’una història de derrotes davant l’autoritarisme, amb un sentit profund de la justícia i ens trobem ara davant la lògica del vencedor a qualsevol preu. Entendre aquest “cowboy”, des del nostre context, es fa difícil i desesperant perquè ell ja parteix de valors oposats als nostres.
I arribem al cap del carrer: potser els valors no sempre són universals ni s’expressen de la mateixa manera, i segurament des de la Catalunya exterior podem assimilar-ho millor per aquesta identitat plural feta de capes superposades. Perquè hem viscut com la política a cada país respon a lògiques culturals locals que no s’encaixen amb el nostre punt de partida, la tradició catalana del pacte, de la discreció, de la perseverança més o menys silenciosa.
L’impacte emocional i el desconcert hi són igual, però tenim davant un camp visual més ampli i menys visceral. I com deia aquell, això no és millor ni pitjor, simplement és diferent. Però ajuda a posar-hi matisos i a tenir consciència de fins a quin punt és important relacionar-nos amb el món. No per renunciar als propis valors, sinó per entendre millor els dels altres des del context.
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
2026: l’any de la Llei Electoral Catalana?
