La batalla per Groenlàndia: una anàlisi de la pulsió realista dels Estats Units a l’Àrtic

Quan l’estiu del 2019 Donald Trump va expressar per primer cop el seu desig d’adquirir Groenlàndia, molts s’ho van prendre com una excentricitat personal. Però la qüestió ha tornat amb força en el seu segon mandat a la Casa Blanca i ja no sembla una ocurrència aïllada: les declaracions i els moviments diplomàtics de Washington posen en relleu una lògica consistent amb la vella geometria del poder.

Els interessos dels Estats Units a l’illa són múltiples i profundament vinculats a la seguretat nacional i a una visió realista dels afers globals. En primer lloc, destaca l’interès militar. Groenlàndia és un punt clau per al control de l’Àrtic, una regió que s’ha convertit en l’escenari de rivalitats entre grans potències, especialment entre els EUA, Rússia i la Xina.

La base espacial de Pituffik, situada a l’extrem nord, és un exemple clar de la presència militar estatunidenca destinada a la vigilància espacial i la detecció de míssils. Les instal·lacions establertes des de la Segona Guerra Mundial són essencials per a la defensa i la capacitat d’intervenció ràpida a l’Atlàntic Nord. En definitiva, el control d’aquest enclavament redueix la incertesa sobre les amenaces de projecció enemiga.

“Groenlàndia és un punt clau per al control de l’Àrtic, una regió que s’ha convertit en l’escenari de rivalitats entre grans potències, especialment entre els EUA, Rússia i la Xina”

A més, Groenlàndia és rica en recursos naturals com el ferro, l’or, el zinc o el liti, a més de posseir grans reserves d’aigua dolça, un recurs que serà cada cop més preuat. També compta amb potencials reserves de petroli i gas natural i, segons el CSIS, l’illa ocupa el vuitè lloc mundial en reserves de terres rares. Tot i que el clima àrtic dificulta la mineria (només el 20% del territori està lliure de gel), el desglaç dels casquets polars obre la possibilitat d’explotar aquests jaciments. Controlar-ne l’accés equival a reduir la dependència de les cadenes de subministrament de la Xina, actor que els documents oficials dels EUA ja defineixen com un “peer-competitor”, és a dir, un rival al seu mateix nivell.

Continuant amb la Xina, l’adquisició de l’illa suposaria denegar l’espai al rival. La competència a l’Àrtic no és només pels recursos, sinó per establir una “zona d’exclusió” geopolítica. Evitar que Pequín o Moscou consolidin bases logístiques és, per a una administració que prioritza la supremacia regional, una qüestió de contenció preventiva. Això encaixa amb l’estratègia trumpista de negar l’accés a “competidors no hemisfèrics”. De fet, el 2018 la Xina va llançar la seva Ruta de la Seda Polar, fent palès el seu interès per augmentar la presència a la regió mitjançant recerca científica i inversions en infraestructures.

“Els intents d’adquisició o control no s’han limitat a Trump sinó que és un element permanent en la política de poder dels EUA, més enllà de les personalitats i els contextos polítics”

D’altra banda, cal matisar el relat sobre les rutes marítimes. Tot i que el desglaç obre noves vies entre l’Atlàntic i el Pacífic, és imprecís dir que els EUA vulguin Groenlàndia per motius comercials. Segons els experts, les rutes més eficients per als EUA no passen per Groenlàndia, sinó per l’estret de Bering i les costes d’Alaska (North-West Passage Route al mapa de The Economist). El mar Àrtic continua sent una via hostil i, per tant, Groenlàndia no és indispensable per a la navegació comercial nord-americana. L’argument comercial sembla, doncs, una màscara per encobrir un impuls purament realista: assegurar el control estratègic en una regió clau per a la seguretat nacional.

Retòrica liberal i pràctiques realistes

La política exterior dels EUA envers Groenlàndia exemplifica la distància que John Mearsheimer descriu a The Tragedy of Great Power Politics (2001), entre la retòrica liberal i les pràctiques realistes a la majoria dels presidents del país. Mentre el discurs oficial sovint ha emfatitzat la cooperació, els valors democràtics i les aliances internacionals, la pràctica està guiada pel poder. Així doncs, els intents de Biden de renovar l’acord de memoràndum d’entesa amb Groenlàndia subscrit el 2019 per la primera administració Trump, per molt que revesteixi una lògica diplomàtica i multilateral, continua tenint una intenció de control del territori i els seus recursos.

Per tant, l’interès per l’illa és constant i estructural, encara que cada president l’interpreti i l’executi amb matisos diferents.

Història de l’interès estatunidenc per Groenlàndia

L’afany dels Estats Units per Groenlàndia no és nou ni aïllat. Durant la Guerra Freda ja va ser un punt estratègic de vigilància de l’URSS. A més, la història estatunidenca està plena d’adquisicions territorials que segueixen aquesta lògica. Segons dades de Ballotpedia, els EUA han expandit la seva sobirania mitjançant cessions, compres i ocupacions.

La fita més gran va ser la compra de Louisiana que el 1803 per 15 milions de dòlars a França en el marc de la doctrina Monroe, gairebé duplicant el terreny dels 13 estats “originals” (vegeu mapa de Mearsheimer). Però n’hi ha més. Per exemple, les illes Mariannes, les Carolines o les Marshall van passar sota control nord-americà el 1947. Així mateix, també van arrendar la zona del canal de Panamà del 1903 al 1999.

Així doncs, els intents d’adquisició o control no s’han limitat a Trump i la mentalitat del magnat novaiorquès entronca amb el pitjor de la tradició política estatunidenca. Però no només això, sinó que aquest comportament continu és un element permanent en la política de poder dels EUA, més enllà de les personalitats i els contextos polítics i denota una visió marcadament realista de les relacions internacionals.

Nevena Jevtić: “La tornada a les universitats sèrbies és una normalitat construïda sobre la repressió i la por”