D’Alaska a Xile: el català Marc Hors pedala 32.000 quilòmetres i travessa 14 països d’Amèrica

Marc Hors ha pedalat més de 32.000 quilòmetres a través de catorze països del continent americà. Amb sortida a Alaska i arribada a Puerto Williams, a l’extrem sud de Xile. No hi havia data de tornada, no hi havia presses. El viatge es va allargar cinc anys. Només una bicicleta, 40 quilos d’equipatge —15 dels quals eren material fotogràfic— i una pregunta de fons: què passa quan mires el món a la velocitat humana?

Nascut a Barcelona el 1972 i criat entre Badalona i el Maresme, Hors es va formar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i va dirigir la Galeria Atelier Güell. Abans de l’aventura americana ja havia recorregut Sudamèrica durant un any fent autostop. Aquell primer viatge li va deixar una lliçó: tenir un bitllet de tornada condiciona la mirada. “Em vaig adonar que acceptava només allò que cabia dins la data de retorn. Volia veure què passava si eliminava aquest límit”, assegura a Exterior.cat.

No hi havia data de tornada. Només una bicicleta, 40 quilos d’equipatge i una pregunta de fons: què passa quan mires el món a la velocitat humana?

Quan va començar a pedalar, Hors ja feia fotografia de paisatge i natura. Però alguna cosa no encaixava. “Sempre deia: aquí falta algú. No m’acabo d’identificar amb el que faig”, diu. La resposta va arribar amb el temps —i amb la bicicleta com a aliada inesperada. A mesura que travessava pobles remots, deserts i selves, va descobrir que el vehicle despertava una complicitat espontània. “La bicicleta connecta amb la infància, amb un cert romanticisme. Hi ha gent que m’ha dit: t’he deixat entrar a casa perquè vas en bicicleta”, subratlla.

Així, el projecte va girar cap a la fotografia humanista. Retrats íntims, històries compartides, converses llargues al porxo d’una casa de fusta o sota un sostre de xapa. La càmera es convertia en testimoni d’allò que ell anomena el backstage (entre bastidors): aquell espai interior que només s’obre quan hi ha confiança.

“A través de la fotografia documental, exploro com les experiències individuals poden convertir-se en narratives compartides. En un paisatge mediàtic sovint configurat per la distorsió i la velocitat, la meva obra convida a aturar-se i reconèixer la nostra humanitat compartida”, explica.

Indira, la pedalada compartida

Sis mesos després de començar el viatge, a San Francisco, una festa improvisada va canviar el rumb de la travessia. Allà va conèixer Indira Urrutia, artista xilena. L’endemà d’aquella nit, el que havia de ser una setmana d’estada es va convertir en un mes. “Li vaig dir: jo vull seguir viatge. I ella em va preguntar: creus que jo podria fer una cosa així?”. La resposta va ser honesta: físicament, gairebé tothom pot; mentalment, no és per a tothom. Les tres primeres setmanes són decisives. “La primera setmana és romàntica. La segona, ja no tant. Després de tres setmanes, o ho deixes o ja és casa teva”, confessa.

Indira ho va provar. I no només es va quedar: va acabar pedalant al seu costat fins al sud del continent. Junts van convertir el viatge en una plataforma educativa, oferint presentacions al llarg del recorregut. Aquella dimensió pedagògica va allargar l’aventura fins als cinc anys.

Sis mesos després de començar el viatge, a San Francisco va conèixer l’artista xilena Indira Urrutia, qui és la seva actual parella i l’acompanyarà al llarg de la travessia

No tot va ser èpica. A Nicaragua, una caiguda li va fracturar l’arc zigomàtic. En una illa sense sortida fins a l’endemà, va buscar ajuda en un improvisat local amb un crani penjat a la porta que anunciava “radiografies”. Li oferien una intervenció immediata i gratuïta. “Em van dir: t’obro aquí, faig palanca i et col·loco l’os. I jo pensava… potser millor no”, recorda. Hors va continuar pedalant fins a Costa Rica, on un hospital privat li va pressupostar l’operació en 6.000 dòlars. Finalment, amb l’assegurança de viatge i sis setmanes de repòs recomanat, va optar per seguir ruta.

No és l’única anècdota. N’hi ha una altra. A Colòmbia, una entrevista en un diari nacional els va obrir les portes del Guaviare, una zona marcada pel conflicte armat. Advertits que era “zona vermella”, van decidir anar-hi igualment, convidats pel governador. “Un policia ens va dir: a partir d’aquí ja no ens fem responsables”, recorda. Hi van trobar una rebuda multitudinària, però també històries dures: joves soldats que temien disparar contra familiars a l’altre costat del front, comunitats indígenes desplaçades, pobles atrapats entre guerrilla i exèrcit. “No vaig amb bicicleta per jugar-me la vida. Però sí per entendre què passa a l’altra banda dels titulars”.

D’aquell viatge en va néixer el projecte ‘The Gaze from the Bicycle’, un relat visual que convida a perseverar: “La bicicleta és com la vida. Té pujades i baixades”, subratlla

Tot era digital. Càmeres professionals, trípode, discs durs. Les imatges es copiaven en DVD i s’enviaven per correu postal a un amic a San Francisco que les guardava en un altre disc dur. “Si un dia ens robaven o ho perdíem tot, almenys les fotos estarien salvades”, explica. La precarietat tècnica contrastava amb l’ambició narrativa: construir un arxiu visual del continent des d’una perspectiva lenta, pròxima i compromesa.

Després del viatge, la parella es va establir a San Francisco. Més tard van tornar a Barcelona, en plena crisi econòmica, i des de llavors viuen entre Catalunya i Califòrnia. “Formalment, visc amb un peu allà i un peu aquí”, diu.

D’aquell viatge en va néixer el projecte The Gaze from the Bicycle, un relat visual que ja ha compartit més de 400 vegades en escoles, instituts i universitats d’Amèrica i Europa. Però abans de convertir-se en un projecte, va ser intuïció. “Sense data de tornada vol dir que tens temps. I la fotografia, en el fons, és això: aturar el temps”, reconeix.

The Gaze from the Bicycle ja no és només el relat d’un viatge. És una invitació a perseverar. “La bicicleta és com la vida. Té pujades i baixades. Quan estàs en una pujada eterna, sembla que no s’acabi mai. Però si continues pedalant, arriba el pla. I després, la baixada”.

En un món accelerat, Marc Hors proposa una altra velocitat. Una mirada que no consumeix paisatges, sinó que s’hi queda. Que no acumula imatges, sinó que construeix relacions. Que no busca arribar primer, sinó arribar més a prop. I tot va començar amb dues rodes i la decisió de no posar data de tornada.

Paula Drago, una catalana que dona veu al deslletament a Califòrnia: “Marxa el pit, però no la mare”