La gastronomia és una de les coses que enyores quan vius a fora. O qui no s’ha endut mai fuets o oli cada quan torna de vacances a Catalunya cap al país de residència? No calia que el nostre país fos designat Regió Mundial de la Gastronomia 2025 per un institut barceloní, tenint en compte les estrelles Michelin que històricament ja acumulem. Ni tampoc assenyalar el cim estrellat de l’alta cuina per reivindicar la nostra gastronomia. Al final, pots voltar pel món, però quan arribes a casa ets feliç amb un pa amb tomàquet amanit amb un bon raig d’oli d’oliva i el que hi vulguis afegir..
Les àvies en deien “com a casa, enlloc”. Però és que els nostres plats formen part de la nostra identitat cultural. Són emoció: ens recorden qui som i d’on venim. La infantesa, les arrels, la família… Pensar en un suquet, un fricandó, un trinxat o unes anxoves ens transporten cap a paisatges estimats que no podem gaudir tant com voldríem per la distància. Per a nosaltres, com a Catalunya exterior, la gastronomia és molt més que aliment perquè no ho podem viure amb la normalitat de qui viu al país i ho pot experimentar simplement sortint de casa.
Per això no és estrany que moltes de les trobades de catalans acabin tenint un element gastronòmic. Quan ens trobem amb amics, fem un bon arròs o fideuada amb el que bonament podem comprar. Quan entrem al desembre, els casals organitzen dinars de Nadal ben concorreguts amb escudella o canelons. Al novembre, si hi ha canalla, fer panellets sempre és una activitat que convida. El que no ens esperàvem és que la tradició dels calçots nascuda a Valls avancés per la geografia, pels Països Catalans i ara a l’exterior. Quan arriba el febrer i s’ensumen les ganes de primavera i de sortir, treu el nas la nova temporada de calçots i arriba aquell whatsapp: “Qui vol venir a la calçotada d’enguany?”
“La calçotada està superant Sant Jordi com a celebració catalana més estesa a l’exterior, almenys a Europa”
Fins fa poc no era del tot conscient de l’abast que està prenent aquest fenomen a l’exterior. Parlant aquests darrers dies amb organitzadors de diverses calçotades a fora, m’he adonat de fins a quin punt ha anat guanyant terreny una festa al voltant d’una simple “ceba”, una verdura ben poc agraciada i sosa si no fos pel que l’acompanya. Cada vegada hi participen més catalans, fins i tot qui no prové de comarques amb aquesta tradició. S’ha escampat la moda. A més, agrada a omnívors si ho completes amb carn a la brasa i també a vegetarians i vegans que ho poden combinar amb escalivada. Tothom content.
I després, hi ha la cara de sorpresa, impagable, dels amics estrangers que descobreixen. Si veiessin l’aplec del caragol a Lleida o la garoinada a Palafrugell, ho tastarien igual?
Fa poc, al Centre Català de Luxemburg m’explicaven que les places per a la calçotada es van omplir com mai: en només dos dies s’hi van inscriure 350 persones. No se’n poden admetre més pel límit d’espai. La situació es repeteix a Lausana. La presidenta del Centre Català m’explicava, entusiasmada, que ràpidament es van confirmar els 100 primers assistents. El refugi on es fa la trobada no en pot acollir més i, de fet, ja hi ha llista d’espera. “Fins i tot donaria per organitzar-ne una segona!”, va fer la broma. La tendència també creix entre grups de catalans que ni tan sols tenen un casal formalment constituït, com a Berna, on les inscripcions es van tancar amb 100 participants. De fet, només a Suïssa, enguany, se celebraran quatre calçotades multitudinàries. A aquestes cal sumar-n’hi d’altres a diverses ciutats de França, el Regne Unit, Itàlia, Alemanya…
I encara més lluny. A Hèlsinki, a 3.500 quilòmetres de Valls, s’hi han apuntat 100 participants. Una xifra significativa si es té en compte que el 2025 hi havia 703 catalans empadronats al consolat de Finlàndia. A Copenhaguen 120, i a Oslo ja s’hi ha celebrat la primera calçotada. Fins i tot repeteix Tòquio, a 14.500 quilòmetres de Valls.
“La cara de sorpresa, impagable, dels amics estrangers que descobreixen. Si veiessin l’aplec del caragol a Lleida o la garoinada a Palafrugell, ho tastarien igual?”
Llàstima que no hi ha un mapa estil “Books & Roses” de calçotades del 2026. Però pel que m’he anat dibuixant preguntant entre altres expatriats pel món, la sensació és que la calçotada està superant Sant Jordi com a celebració catalana més estesa a l’exterior, almenys a Europa, on la proximitat facilita importar els calçots. És clar que per Sant Jordi s’organitzen activitats més cultes i lúdiques. Però ara mateix hi ha gent que es mou més per l’estómac —i per la moda— que no pas per llibres i roses.
També hi pot influir el calendari: quan els dies s’allarguen i el sol comença a escalfar més, tots volem deixar enrere l’hivern. Potser és això, justament: la calçotada és la festa catalana de benvinguda de la primavera. Hi ha també un factor de “ritual”: la invitació a participar-hi des del febrer, el fet de fer foc amb graelles a l’aire lliure i treballar en equip mentre la canalla fa nous amics en català en un país on ningú el parla, la salsa romesco que decidim fer in situ o s’importa des de Catalunya, acabar amb els dits mig empastifats de pelar les capes cremades… I, finalment, el moment de menjar-los plegats amb aquell porró que corre i que ningú no sap ben bé d’on ha sortit. No és el gust, que també si la salsa és bona; és el pretext.
Potser aquest despertar primaveral festiu que fem com la natura i els animals que hivernen és una manera de fer viure la catalanitat de manera gregària i sentir-nos una mica més a prop de casa. Mantenim la cultura, una mica com quan regalem un llibre i una rosa per Sant Jordi, tot i que d’acord que no és tan poètic acabar amb les mans brutes de ceballot recremat. En tot cas, és una manera més que tenim la Catalunya exterior de continuar sentint-nos catalans per molt lluny que visquem.
Mireia Domènech Bonet és periodista i comunicadora internacional i cultural
Catalans a l’Orient Mitjà: víctimes col·laterals de la nova guerra?
