Dos visitants observen un dels quadres de Joan Miró [Foto: Aina Milà]
Miró no arriba als Estats Units com un desconegut. Ja als anys vint, un crític novaiorquès l’identifica com “l’última sensació entre els elements més joves de París”, i obres com Pintura (Fratellini) o Personatge llançant una pedra a un ocell entren en col·leccions de referència de l’art modern nord-americà. Però el contacte que ho fa possible és el seu marxant, Pierre Matisse.
Fill d’Henri Matisse i instal·lat al cor de Manhattan, Pierre Matisse entén de seguida el potencial d’un jove Miró. Li organitza la primera exposició individual a Nova York el 1930 i, a partir d’aquí, el va mostrant periòdicament a la ciutat, trenant el seu prestigi entre col·leccionistes i artistes.
El seu marxant, Pierre Matisse, entén de seguida el potencial d’un jove Miró i li organitza la primera exposició individual a Nova York el 1930
Les seves exposicions a la galeria Matisse i les posteriors retrospectives al MoMA de 1941 i 1959 consoliden Miró com una referència ineludible per als joves artistes americans, que comencen a mesurar-se amb ell. Jackson Pollock, el 1944, ja el situava a l’altura de Picasso com l’artista que més admirava. La influència, però, també es produiria en sentit contrari, i és que Miró reconeix dècades més tard que “realment va ser la pintura nord-americana el que em va inspirar”.
En aquest diàleg hi juguen un paper clau Alexander Calder i Josep Lluís Sert. Amb Calder, Miró deia que eren “com germans”, al llarg de la seva amistat intercanvien obres, es visiten i es segueixen de prop. Sert, per la seva banda, és un pont amb els Estats Units. Ja el 1937, durant el disseny del Pavelló de la República espanyola a París —on també s’exposa El segador de Miró— encarrega a Calder la cèlebre Font de mercuri. Més endavant, en la seva etapa estatunidenca, serà qui faciliti els grans murals de Miró per a la Universitat de Harvard i, finalment, qui projecti la Fundació Joan Miró a Barcelona.
Els Estats Units com a escletxa de llibertat
Foto: Fundació Joan Miró
Mentre l’estat espanyol s’enfonsa en la llarga nit franquista, els Estats Units s’erigeixen com la superpotència econòmica i, per a Miró, representen el “somni americà”. No en un sentit consumista, sinó com un horitzó de possibilitats que Marko Daniel, director de la Fundació, defineix com “una escletxa de llibertat, esperança i innovació”. Entre el 1947 i el 1968 hi viatja set vegades i hi descobreix un entorn obert i experimental. Durant la seva primera estada treballa a l’Atelier 17 de Stanley William Hayter, compartint taller amb Louise Bourgeois i altres artistes emergents.
Aquesta llibertat americana va permetre un diàleg d’igual a igual amb la nova pintura abstracta. Les Constel·lacions, els guaixos que Miró completa durant la Segona Guerra Mundial, fan de pont entre aquests dos mons. Neixen en plena reclusió a Varengeville-sur-Mer, el 1940, quan la seva dona, Pilar Juncosa, enfosqueix les finestres de la casa amb pintura blava, seguint les instruccions del Ministeri de Defensa francès per no ser detectats per l’aviació del Reich. Miró aprofita aquella mateixa pintura com a punt de partida per a les obres de la sèrie.
Mentre l’estat espanyol s’enfonsa en la llarga nit franquista, els Estats Units s’erigeixen com la superpotència econòmica i, per a Miró, representen el “somni americà”
Quan Pierre Matisse exposa les Constel·lacions a Nova York el 1945, es presenten com les primeres obres procedents d’una Europa en guerra i tenen un gran ressò. Barnett Newman arriba a descriure Miró com el creador d’un nou idioma i el pioner d’un camp que ha de canviar el rostre de l’art modern.
Malgrat la fascinació per aquest entorn, Miró no va fer mai el pas d’exiliar-s’hi. Tot i els consells dels amics, sempre torna a Catalunya i a Mallorca. Necessitava estar arrelat a la seva terra i opta per un exili interior, boicotejant el règim de Franco des de dins, sovint en sintonia amb Picasso, que roman a París. Saboteja, per exemple, la seva pròpia exposició de retrobament a Barcelona el 1968 perquè la inaugurava el ministre Fraga, o es tanca a Montserrat amb un grup d’intel·lectuals per protestar contra les condemnes a mort del procés de Burgos. Ja el 1937, durant l’Exposició Internacional de París, havia dissenyat el segell Aidez l’Espagne per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
Les artistes que la història havia esborrat
Foto: Aina Milà
Un dels encerts grossos de Miró i els Estats Units és que fa justícia a una conjunt d’artistes dones que havien quedat eclipsades pels seus companys masculins. El relat canònic de l’expressionisme abstracte s’ha explicat durant dècades com una festa d’homes: Pollock, De Kooning, Rothko, Motherwell, Newman…
La mostra de Montjuïc corregeix aquesta mirada i hi posa cos i obra. Hi trobem Lee Krasner, que pinta Les estacions en un esclat de vitalitat després de la mort de Pollock, o Janet Sobel, de qui el crític Clement Greenberg admetria més endavant que tant ell com Pollock n’havien admirat l’obra, que anticipava els vessaments de pintura del mateix Pollock. Veiem també Elaine de Kooning, que combina la crítica d’art —pel que se l’ha coneguda— amb la pintura.
Un dels encerts grossos de Miró i els Estats Units és que fa justícia a una conjunt d’artistes dones que havien quedat eclipsades pels seus companys masculins
Helen Frankenthaler hi té un paper especialment significatiu. A Canyon es veu com treballa vessant pintura sobre la tela estesa a terra, jugant amb el color. Tant ella com Miró compartien la fascinació per les pintures d’Altamira, que entenen com una “pintura immensa sobre una tela sense mida”. Al costat d’elles, l’exposició recorda també figures com Louise Bourgeois, coneguda per la seva Maman al Guggenheim de Bilbao, amb qui que Miró coincideix a l’Atelier 17.
Miró i els Estats Units és alhora el retrat d’un “català internacional” (tal com ell mateix deia) que es mou entre Mont-roig, Palma i Nova York, d’uns Estats Units que per al pintor van representar una escletxa de llibertat en plena dictadura i d’un grup d’artistes que la història ha deixat en segon terme. Per als catalans que sou al país és una molt bona excusa per pujar a Montjuïc. I per als qui viviu a l’altra banda de l’Atlàntic, la mostra viatjarà també a la Phillips Collection de Washington, on s’exposarà del 21 de març al 5 de juliol.
La crisi política a França: cap a la Sisena República?
