Judit Neddermann amb els estudiants de català de la Facultat de Filosofia, Llengües i Ciències Humanes de la Universitat de Sao Paulo [Foto: Marina Casas]
L’afluència de públic s’ha fet esperar –sembla que hi havia un accident de trànsit prop de la Universitat–, però els regals han arribat d’hora. Encara no havia començat el taller que una de les assistents ha aparegut amb un parell de discos de vinil i cançoners de Caetano Veloso, l’aclamat compositor carioca i pioner de la MPB (música popular brasilera), ídol de Neddermann. La tarda promet.
Passen uns minuts de les dues i la sala ja està mig plena. Comencem. La lectora de llengua i cultura catalanes, una servidora, introdueix la sessió amb una petita descripció de la biografia de la cantant; en portuguès, ja que alguns dels assistents no entenen –encara– el català. La cantant empatitza amb el seu públic i s’anima a fer la xerrada en aquest idioma, excusant-se pel seu nivell. Haver composat i cantat en llengua brasilera l’ajuda a superar molt favorablement el primer repte que l’auditori li posa.
L’artista vilassanenca ofereix un taller de composició musical als alumnes de llengua i cultura catalanes de la Universitat de Sao Paulo
Neddermann trenca el gel parlant dels seus inicis, indiscutiblement lligats a Clara Peya, The Gramaphone All Stars i Coetus. Ens explica la seva admiració per la música brasilera i la dificultat de trobar l’equilibri entre satisfer les expectatives de les discogràfiques i mantenir la genuïnitat de cantar allò nascut directament del cor. I és que, per a la vilassarenca, cantar “és una forma de viure” i l’ajuda a ser conscient dels seus moments vitals, com li passà amb la primera cançó del disc del 2014, “Com pot ser”, que la feu adonar-se i entristir-se del fet que la seva etapa d’infància ja s’havia acabat.
La història darrere “Vinc d’un poble”
Composar és una activitat que fa tota sola, tot i que ens confessa que acostuma a compartir les seves obres amb altres músics que l’aconsellen sobre com millorar-les. No ens queda cap dubte del talent innat de què ens parla, ja que, tot seguit, ens desglossa la coneguda “Vinc d’un poble”, entre mots i cants. Així, descobrim que la frase “on flors i pescadors naveguen junts en una rumba” està inspirada en una lletra del seu pare; que les palmeres “que ploren l’enyorada Cuba” són, efectivament, palmeres de Vilassar de Mar que els indians de finals del s. XIX i principis del s. XX portaren de la més gran de les Antilles; que no és pas ficció que al carrer del Carme hi visqui un carnisser molt sensible anomenat Feliu que escriu poemes cada nadal, els imprimeix i els entrega a tots els veïns –“al carrer del Carme hi ha en Feliu, que per Nadal sempre ens escriu algun poema” –, i que el Passeig dels Pins és realment l’amagatall dels adolescents enamorats del poble, els quals no han tingut temps d’aprendre les paraules per expressar el seu amor, – “amagats al Passeig dels Pins amants de tan sols quinze anys no han tingut temps d’aprendre’n” –, una referència dissimulada a la coneguda “Paraules d’amor”, de Joan Manuel Serrat, ídol també de la vilassarenca.
Els pares, Stevie Wonder, Babyface, Daniela Mercury i Sílvia Pérez Cruz: referents d’infància i adolescència
Serrat no és, però, l’única influència de Neddermann. Els primers referents els té des de ben petita a casa: tant la seva mare com el seu pare toquen el baix i la guitarra i canten. Recorda escoltar músiques d’artistes com ara Stevie Wonder, Babyface i altres afroamericans, i estils com MPB (música popular brasilera), jazz, soul, etc.
Un altre cultiu de referents per a la cantant són les seves professores, especialment dones. “Vaig començar a cantar música brasilera perquè tenia una professora que escoltava Daniela Mercury”, ens explica. A la Universitat va ser alumna de Silvia Pérez Cruz, la qual barreja flamenc, folklore i cançó catalana, entre d’altres. “Ella va obrir un camí per a totes les cantants, perquè estàvem en aquella època del pop rock i molts homes ocupaven un lloc de visibilitat musical”. La influència de Sílvia Pérez Cruz és clau per a Neddermann, però no només per la música, sinó també per la llengua. “Vaig sentir que podia cantar en català perquè la Sílvia ho feia, i també ho feien Coetus i Clara Peya”.
Aquests autors foren reveladors per a Nedderman quant al català, però també per la barreja amb l’espanyol, perquè curiosament ella sempre havia escoltat més autors brasilers que no pas espanyols, com ara Cayetano Veloso, Gilberto Gil, Maria Gadú o també Dani Black, amb qui gravà una cançó al cinquè àlbumb. I la llista de referents segueix, amb autors internacionals com ara Maira Andrade, Jorge Drexler, o també la Maro, amb qui es conegueren i es feren amigues “instantàniament”. Actualment revela estar molt aficionada a la música de Ganavya, una cantautora índia que mescla música índia amb pop i jazz, i també al gallec Carlos Ares i al brasiler Jota Pêrbt.
Defensa del català, però també de la interculturalitat
La mescla de nacionalitats en les seves influències marca clarament la discografia de Neddermann, que confessa que sempre li han agradat les llengües. És per això que als seus darrers discos també s’hi escolta portuguès, espanyol, francès i, fins i tot, basc. El fet d’incloure el castellà molt més tard que el portuguès no és casual i afirma que fou una decisió complicada.
“Estimo profundament el català. La llengua és molt important perquè per a nosaltres és un símbol d’identitat. La major ofensa per a nosaltres és quan el govern espanyol intenta reduir les hores de català a les escoles”, comenta la cantant, que afirma que sent la responsabilitat de ser una artista de referència de la llengua i cultura catalanes per a les noves generacions de cantants, una responsabilitat que accepta. Cantar català és molt normal per a ella, diu, i no ho fa per política, sinó de cor.
Enmig del seu discurs d’amor per al català, però, Neddermann no pot evitar defensar la multiculturalitat. “Som em un planeta molt gran i no m’agrada tancar-me només a Catalunya”. Conèixer altres llengües enriqueix molt a la cantant. Per exemple, li permet accedir a “altres personalitats”. “En anglès soc més seria. En espanyol, també. No soc tan simpàtica com quan parlo en català o en portugués”, confessa.
La Judit ens convenç. La diversitat lingüística és enriquiment, obertura de ment, múltiples personalitats, és fer caure murs. Però hi ha quelcom més important que les llengües i, això, no ens ho diu en portuguès ni en català. Ens ho diu cantant:
Lo importante es que el corazón,
és que el teu cor,
que o coraçao
sente, senti, sienta que la verdad está detrás
y que yo entiendo más allá de tus palabras.
Que a verdade è dentro,
dentro dos teus òlhos.
Si te digo “canta” tú me entiendes.
Si jo et dic “canta” tu m’entens.
Si eu digo “canta” você comprende.
Si jo et dic “canta” tu m’entens.
Així com Nedderman ens demostra que la diversitat lingüística és present a les seves cançons, també ens puntualitza que hi ha temes que només pot composar en català, ja que cantar amb la seva llengua materna és “molt profund” i “més natural” per a ella. Mentre ens fa aquesta confessió, torna a col·locar els dits als trasts de la seva Camps i, un cop més, ens ho mostra cantant. Aquesta vegada tenim la sort d’escoltar una cançó inèdita dedicada al seu avi, que malauradament ens va deixar ara fa un any.
Una cançó que parla d’una qüestió tan personal i emotiva per a ella no podria estar escrita en una llengua que no fos el català.
El tema és una dolça i trista al·legoria de la pèrdua del seu avi, però al mateix temps un record viu de les seves passes vora del mar i la muntanya. I, sobretot, amb aquesta cançó la Judit ens comparteix una lliçó de vida que li va deixar: la vida és un pont estret, però el més important és no tenir por a creuar-lo.
Inspiració, transmetre emocions a través de la veu i la relació amb Joan Manuel Serrat
Amb el final del taller apropant-se, algunes persones del públic s’atreveixen a fer algunes preguntes, molt pertinents, a la Judit. Entre elles, destaca “En quines situacions et ve la inspiració?”, a la qual contesta que s’inspira sobretot quan està enamorada o també quan sent pena. Segons Neddermann, l’alegria és molt fàcil de canviar, però la pena requereix més temps. A diferència d’altres artistes, més metòdics i amb un horari diari establert, ens comenta que ella no segueix un patró per composar. El públic coneix molt bé aquesta forma de compondre i, d’entre els seients, se sent una veueta que diu: “Tu ets brasilera!”. La Judit, i tota la sala, riu.
Des del fons de l’auditori sorgeix una altra curiositat: “Com ho fas per transmetre emocions a través de la teva veu?”. És una bona pregunta, però també difícil de contestar. La vilassanenca s’ho pensa i ens deixa a tots expectants durant uns segons eterns de silenci. La resposta fa merèixer l’espera: “Obrint el cor sense fer-ho vessar tot. És com quan navegues pel mar: necessites tenir la mirada oberta al mar que t’envolta, però també fixar-te en la ruta”.
El temps gairebé s’ha fos, però encara aconseguim encabir-hi una última pregunta: “Quina és la teva relació amb Joan Manuel Serrat i a què es deu la seva col·laboració al teu últim disc?”. La història es remunta al concert per a persones refugiades sota la campanya “Casa nostra, casa vostra” al Palau Sant Jordi l’11 de febrer del 2017. La Judit ens explica que, en aquell concert, Joan Manuel Serrat havia de cantar una cançó amb la Sílvia Pérez Cruz, però que es va posar malalta.
La directora de l’esdeveniment la va trucar per oferir-li cantar-la ella. En un primer moment s’hi negà, ja que només tenia quatre hores per estudiar-se-la, però, animada per un amic, decidí escoltar la cançó i, en veure que no era tan difícil, acceptà el repte amb la condició de tenir la lletra amagada a l’escenari per si de cas. Per sort, tot va sortir bé i el propi Serrat quedà molt satisfet de la seva col·laboració. Tant és així que, a l’últim disc de la cantant, publicat conjuntament amb Pau Figueres, Serrat acceptà col·laborar-hi. “Era molt estrany sentir en Joan Manuel Serrat cantar les meves lletres, i no jo les seves, com sempre havia passat!”, ens comparteix la Judit, emocionada en recordar un dels moments més importants de la seva carrera musical.
Foto: Marina Casas
Som ja als minuts de pròrroga, però l’auditori segueix immòbil, amb ganes de més. No m’atreveixo a dir que hem d’anar finalitzant l’acte; ens quedaríem hores escoltant les històries apassionants i les cançons extremadament commovedores de la Judit. Per sort, la cantant recorda que encara no ens ha ensenyat el pandero quadrat i, d’una revolada, ens ofereix una última delícia auditiva per cloure l’acte. Sona Luesia i els tocs ancestrals del pandero repiquen tant fort per la sala que desperten fins els orixàs afrobrasilers més adormits.
Les palmes enèrgiques agraeixen amb contundència la bona estona que la Judit ens ha fet passar. Abans de deixar-la marxar, però, m’atanso i li regalo un petit dossier d’exercicis dels alumnes de català en què comenten les cançons del seu últim CD, publicat conjuntament amb el Pau Figueres, i en fan una nota de contraportada. Entre elles, destaquen les d’en Geandro, en Thiago i l’André, de B1. (Si voleu veure tot el material complet que han fet els alumnes dels dos grups, podeu clicar aquí per al grup d’A2 i aquí per al grup de B1).
Ara sí, la foto de grup marca el punt final d’aquest encontre commovedor i alhora el començament d’una incipient nostàlgia d’haver assistit en persona a la nuesa emocional, biogràfica i laboral d’aquesta artista que, des d’avui mateix, ha aconseguit eixamplar una mica més els ponts de les nostres vides.
Judit Neddermann i Pau Figueres actuen aquest 11 de setembre a la Sala Olido, un esdeveniment organitzat per la Delegació del Govern de Catalunya al Brasil en motiu de la Diada de Catalunya.
