Foto: La Maison de la Catalogne de Grenoble
Grenoble és una ciutat occitana en què hi conflueixen diverses valls: la d’Isèra -que dóna nom al departament- que obre la via cap a la Savoia, el baix Delfinat i el riu Rose (Roine) i les valls del Drac dins de la regió francesa d’Alvèrnia-Rose-Alps. Aquesta regió, amb molta indústria i centres de recerca situada a mig camí entre Valença i Torí també amb forts lligams històrics amb el nostre país i, evidentment, una empremta catalana gens menyspreable.
Montserrat Aymamí, sabadellenca de naixement, va marxar de Catalunya farà prop de 40 anys a França i, després de viure en diferents ciutats, es va instal·lar en aquesta ciutat occitana durant la dècada dels setanta del segle passat. Aymamí va fundar la Maison de la Catalogne -el Casal Català de Grenoble- l’11 de setembre de 1996, culminant el somni del seu pare que no va poder-ho veure realitzat ja que va traspassar pocs mesos abans de l’obertura del centre.
Aymamí va fundar la Maison de la Catalogne -el Casal Català de Grenoble- l’11 de setembre de 1996, culminant el somni del seu pare
Aymamí actualment està jubilada però anteriorment era professora de lingüística i comunicació a la Universitat de Grenoble i de sociologia de la publicitat i de gestió intercultural a Grenoble École de Management. I a banda de ser la presidenta i una de les fundadores del Casal, també ho va ser del Quartet vocal i instrumental Catalonia, dins del mateix centre.
“Malgrat que sempre hem estat un casal petit, sempre hem tingut força activitat”, reconeix Aymamí a Exterior.cat. “Ara, però, tenim pocs socis, la majoria gent gran”, explica. La presidenta es lamenta que la majoria de joves que viuen a la ciutat o a la regió de l’Isèra no prenen contacte amb el centre: “Els joves que arriben a Grenoble ho fan per un o dos anys i amb aquest temps no es fan socis. I els que hi són una mica més de temps, tornen sovint a Catalunya”, afirma. I la pandèmia de Covid-19 no ha fet res més que empitjorar la situació.
Malgrat totes les adversitats que la Maison de la Catalogne està passant, Aymamí es mostra optimista de cara a l’avenir. “Nosaltres no plegarem en absolut: seguirem existint malgrat que la Generalitat ens hagi tret de la llista de casals subvencionables. Som una associació declarada com a tal a França i a Catalunya quan la varem crear a l’any 1996”, subratlla. “A partir d’ara, farem projectes menys costosos: per exemple, les classes de català les faig gairebé gratuïtament perquè hi ha gent gran que s’ho mereix”, confessa Aymamí.
“Malgrat que sempre hem estat un casal petit, sempre hem tingut força activitat”, reconeix la presidenta Montserrat Aymamí
Tot i aquestes adversitats, el Casal continua mantenint unes excel·lents relacions amb les institucions locals i regionals. L’ajuntament de la ciutat cedeixen un local associatiu al centre per fer les classes de català i per les reunions de l’entitat. Aymamí explica que les relacions amb les autoritats locals és excel·lent gràcies a tota la bona feina que han fet al llarg de tots aquests anys.
“Vam fer molta feina amb la participació dels republicans catalans a la II Guerra Mundial i hem fet exposicions i conferències sobre cultura catalana tant a Grenoble i a tota la regió, com fins i tot també a Lió”, revela la presidenta. A més, es mantenen relacions cordials amb entitats d’espanyols i llatinoamericans de la ciutat, tot i que no de manera molt regular.
Foto: Casal Català de Grenoble
Durant aquests darrers dos anys de pandèmia, les activitats del casal es van reduir dràsticament a causa de l’evident emergència sanitària però les perspectives són positives de cara als propers mesos. “De moment anirem fent trobades per dinar i alguna sortida esporàdica. És possible que fem una sortida a Ginebra (Suïssa) per veure una exposició d’un artista català que hi viu”, afirma la presidenta.
Malgrat tot, Aymamí assegura amb il·lusió que estan treballant en una trobada sobre la pel·lícula Alcarràs, que tant d’èxit ha tingut en el passat festival de cinema de Berlín guanyant l’Os d’Or. Un acte que de ben segur atraurà els catalans que viuen a la zona.
