L’escriptora Roser Rovira (Vic, 1971) acaba de publicar el conte Ralet, ralet (El Cep i La Nansa, 2020) que narra la relació d’una néta -la mateixa autora- amb la seva àvia, que pateix Alzheimer, a través del temps. La història es basa en l’experiència personal de l’autora, que el 2018 va perdre la seva àvia a causa de la malaltia.

“Aquest conte és real. Els darrers dies que la vaig veure, l’àvia no em recordava, no sabia on era, no s’entusiasmava com abans per les roses. Però quan li vaig demanar que em fes ralet, ralet, em va mirar amb aquella cara de múrria, i amb l’índex, em va començar a dibuixar cercles a la mà”, assegura Rovira, a Exterior.cat.

“Poc abans de morir, amb l’Alzheimer molt avançada, vaig començar a cantar Rosó i l’avia em va seguir. Va cantar-la de dalt a baix, fil per randa. Però un cop va acabar la cançó seguia sense saber qui érem”, recorda Rovira.

El conte té un rerafons social i els guanys que se n’obtinguin serviran per recaptar fons per la investigació de la malaltia. L’obra s’ha finançat a través d’una campanya de micromecenatge i en col·laboració amb la Fundació Pasqual Maragall, que destinarà tots els beneficis a projectes d’investigació de l’entitat.

El conte compta amb un pròleg de Marc Suárez, neuròleg i investigador del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), centre d’investigació de la Fundació. “El pròleg que va escriure Suárez és preciós”, diu Rovira. Les il·lustracions són a càrrec de Holly Reitter.

L’ÀVIA, LA SEVA HEROÏNA

El vincle emocional entre néta i àvia va molt més enllà d’un conte. “La meva àvia -Roser- era la meva heroïna, el meu mirall, la persona que jo volia ser quan fos gran”, explica Rovira. Nascuda a Massies de Roda, l’àvia va treballar de pagès i despatxant en un forn de pa familiar. “Era coneguda com la pastissera de Roda, era una donassa!”, subratlla la néta.

Un cop va saber que la seva àvia patia Alzheimer, Rovira va escriure un blog: La meva iaia Roser. “Escrivia els meus records sobre ella. Fins a la seva mort, aquells escrits van ser una mena de comiat amb ella. L’àvia va viure fins els 90 anys, la vaig gaudir moltíssim”, diu. La néta no va poder assistir a l’enterrament de la seva àvia tenint en compte que Rovira vivia als Estats Units.

Amb la Covid-19, Rovira ha recordat encara més la seva àvia. “No podem deixar morir així la gent gran”, reclama. Així, l’escriptora de Vic vol impulsar un projecte educatiu adreçat a infants i joves perquè “entenguin el valor que té la gent gran i tot el què aporten a la societat”.

VIC-POLÒNIA-MASSACHUSETTS

Als 40 anys, Rovira -llicenciada en Química- treballava en una empresa molt coneguda de fuets de Vic, però va haver de deixar Osona per fer un salt, primer, a Polònia i, després, als Estats Units. És a Boston (Massachusetts) quan es converteix en escriptora. “Sempre he estat inquieta, activa, m’agrada observar el món que m’envolta i convertir-lo en frases i més frases”, diu la vigatana.

Un cop a Polònia, la vigatana va impulsar un projecte d’audiocontes en més d’una desena de llengües. Rovira assegura que “es pot escoltar la història del Patufet en japonès, en xinès o en romanès. Ara mateix disposo de més d’una quarantena de contes que representen gairebé 500 audiocontes si comptabilitzem totes les llengües”.

A Boston, Rovira compagina la tasca d’escriptora com a intèrpret d’espanyol en un hospital. A més, també exerceix com a traductora: “tradueixo material educatiu a l’espanyol, sobretot d’educació especial, per a diferents escoles de la ciutat. I sobretot, escric moltíssim, sobretot arran de la malaltia de la meva àvia, que va coincidir quan vam marxar a viure a l’estranger”, subratlla.

Amb prop d’una cinquantena de contes i més d’una vintena de novel·les, l’escriptora de Vic lamenta que “no ho hagi publicat tan com voldria. No he sabut moure’m prou i és extremadament difícil entrar en el món de les editorials catalanes”, confessa. “La resposta sempre és la mateixa: que és un mal moment o, fins i tot, no responen ni el correu electrònic. M’agradaria canviar aquesta inèrcia”, afegeix. Des de Boston, Rovira manté la seva il·lusió per escriure en català.