Seguretat, defensa o militarisme?: 10 preguntes sobre el rearmament europeu

La Comissió Europea i els governs de la Unió Europea han obert les portes a un pla de rearmament massiu que proposa ampliar “substancialment la despesa en la seguretat i la defensa” per defensar-se de Rússia, principalment, davant les reticències dels Estats Units a finançar la defensa del bloc. El pla implica augmentar la despesa europea en defensa en 800.000 milions d’euros, i això està generant una escalada de preocupació que ens empeny a posicionar-nos des de la dicotomia: a favor (“ens hem de preparar ja perquè, si es dona el cas, puguem defensar-nos bé”) o en contra (“hem d’evitar aquesta despesa injustificada”). Tots ens veiem arrossegats per aquesta onada de resposta urgent que assumeix la guerra com a inevitable i, per tant, el rearmament com a necessari; precisament, però, potser el principal repte és defugir d’aquesta narrativa bèl·lica (la dels bàndols i els binomis, la dels arguments simplistes, la dels raonaments des de les presses i la que s’alimenta de la por) i ser capaços de fer-nos preguntes que ens col·loquin en un altre angle.

1. De què es vol defensar la Unió Europea? Quines són les amenaces i riscos?

Segons l’últim Eurobaròmetre, encarregat pel Parlament Europeu, el 36% dels europeus considera que la defensa i la seguretat són dues àrees en què la Unió Europea ha de centrar els seus esforços a llarg termini (un punt menys en comparació el 2024). Però, què entén la ciutadania per “defensa”? Què entén per “seguretat”?

Dos terços dels europeus (66%) diuen que la UE hauria de tenir un paper més important en el futur a l’hora de protegir els ciutadans contra les “crisis globals” i “els riscos de seguretat”, una proporció que encara és més gran entre el jovent (70%), però l’enquesta tampoc no entra a indagar quines són les amenaces i riscos que percep la població, ni les vies per gestionar-los. Alhora, els resultats reflecteixen que, enfront de les despeses en armament, la majoria dels ciutadans espanyols estan a favor que les principals àrees de despesa a prioritzar siguin l’educació i la recerca. D’igual manera, en altres sondejos recents, quan la població ha d’escollir entre invertir més en infraestructura de la UE i en defensa o, pel contrari, en seguretat social i econòmica, la majoria opta per aquesta segona opció.

La urgència i la percepció de perill no és compartida per tots els països de la UE. En un context de globalització i d’amenaces noves com la pobresa salarial (l’índex que més creix a la UE), la dificultat d’accés a l’habitatge i a la sanitat pública, la ciberdelinqüència, les crisis humanitàries i la crisi climàtica, des de l’ICIP pensem que la UE hauria de diversificar els seus recursos i esforços en lloc de centrar-los a potenciar les capacitats d’armament i militars. Precisament, l’Eurobaròmetre sobre joventut va concloure que les tres principals problemàtiques que els joves voldrien que la UE prioritzés en els propers cinc anys són l’augment dels preus i el cost de la vida (40%), el medi ambient i el canvi climàtic (33%), i la situació econòmica i creació de llocs de treball (31%), seguida de prop de l’accés a l’assistència sanitària (29%). Com es canalitzaran totes aquestes demandes, que també són una amenaça diària sobre la qualitat de vida dels europeus?

“Dos terços dels europeus (66%) diuen que la UE hauria de tenir un paper més important en el futur a l’hora de protegir els ciutadans contra les “crisis globals” i “els riscos de seguretat”, una proporció que encara és més gran entre el jovent (70%)”

Si bé és cert que cap persona o país se sentirà completament segur fins que no desaparegui la possibilitat que esclatin conflictes armats, també ho és que la seguretat s’ha de concebre assumint altres dimensions que no siguin únicament en termes defensius i militars. És per això que des de l’ICIP defensem una seguretat que no es supediti únicament a criteris geopolítics i de seguretat nacional, sinó que gestioni de manera prioritària les inseguretats provocades per les desigualtats en els àmbits polític, econòmic, social, cultural i mediambiental. Les polítiques de seguretat són un veritable instrument de construcció de pau quan tenen com a principi rector que la guerra i la violència són una derrota en si mateixes. Partir d’aquesta noció ens permetrà apropar-nos a altres preguntes: és l’onada militarista una amenaça en si mateixa?

2. El pla de rearmament és realment necessari i inevitable per protegir la ciutadania europea?

El pla pot ser qüestionat tant des d’un punt de vista de lògica militarista com des d’una lògica pacifista, doncs es basa en una estratègia quantitativa, majoritàriament d’augment d’armament (defensa àrea i míssils, sistemes d’artilleria, municions, drones, IA militar i computació quàntica…). Aquest marc (“com més, millor”) pot resultar fal·laç perquè la possibilitat de defensar-se no depèn tant de la quantitat d’armes, sinó també de la voluntat i convicció de fer-les servir. Això ens porta a altres preguntes: Cal incrementar les capacitats de la UE o, simplement, fer-les més coordinades perquè siguin més efectives? És la falta de visió conjunta un dels principals problemes i reptes d’Europa?

De la mateixa manera, la poca justificació tècnica del pla ens planteja la necessitat d’esclarir si la crida al rearmament europeu vol donar resposta a les tensions externes com a objectiu últim o si la principal finalitat és potenciar la indústria i competència militar, doncs sovint aquesta inversió es converteix en la seva pròpia raó de ser i no en el mitjà per acabar amb les hostilitats.

3. Necessitem més despesa militar?

En primer lloc, és important esmentar que la despesa militar és tan sols una part de la despesa en defensa, de la mateixa manera que la despesa en defensa és tan sols una part de la despesa en seguretat. Per tant, podem pensar que cal invertir en tecnologia de defensa en un món tensionat, però això no té per què implicar que s’hagi d’enfortir la indústria militar convencional.

En segon lloc, se sol partir de la “debilitat militar de la UE” obviant que la despesa dels països europeus és molt superior, en conjunt, a la de Rússia (l’any passat, va ser 3,5 vegades més gran). Malgrat que en el preàmbul del pla de rearmament s’esmenta que “la preparació en defensa s’ha afeblit per dècades de poca inversió”, la realitat és que la despesa militar europea no ha deixat d’incrementar-se en els darrers 25 anys, així com tampoc no han deixat d’augmentar el nombre de conflictes armats en el món i les persones obligades a abandonar les seves llars (més de 120 milions).

“La pau que es construeix de manera recíproca, entre totes les parts, és potser la més complicada però la que ens pot oferir amb més garanties el cessament de les hostilitats”

D’altra banda, si es compleixen les declaracions del president del Govern espanyol, en els propers anys la despesa militar podria arribar a ser 10 vegades superior (2% del PIB) als fons destinats actualment a la cooperació al desenvolupament (0,24% del PIB). Aquesta tendència planteja qüestions preocupants sobre les prioritats pressupostàries i el gran desequilibri entre defensa i solidaritat internacional.

Cal tenir present que en els pressupostos de les administracions de l’Estat els ingressos i les despeses han d’encaixar si no es vol caure en un excessiu endeutament i dèficit. Si bé el president espanyol ha assegurat que l’augment de la inversió en defensa sortirà d’altres partides existents que s’hi puguin computar (cadenes de subministrament sanitàries, ciberseguretat, infraestructures ferroviàries…), caldrà veure si finalment altres ministeris patiran retallades per tal de complir amb aquest compromís amb l’OTAN i la UE d’arribar al 2% del PIB.

4. S’han tingut en compte els efectes col·laterals dels processos de rearmament?

No es coneixen les garanties que planteja la UE i els seus governs perquè el pla de rearmament massiu no faci escalar encara més les amenaces i desafiaments a què pretén donar resposta. Caldria una anàlisi profunda de les altres conseqüències que podria tenir, com la proliferació d’armes en zones de conflicte o la reducció en despesa social. Les polítiques sense anàlisi d’impacte sovint es basen en interessos polítics momentanis més que en dades objectives i rigoroses, alhora que ignoren els efectes diferencials que poden tenir sobre els grups en situació de més vulnerabilitat. Això pot portar a la implementació d’accions que no resolen els problemes de fons o que acaben sent contraproduents. La manca de previsió sol portar a la implementació de mesures a curt termini que no tenen una sostenibilitat real, posant en risc els recursos públics i la qualitat de vida de les persones. D’igual manera, dificulta la creació de mecanismes efectius per al seu seguiment i avaluació posterior.

5. S’han explorat i finançat prou alternatives no militaristes per afrontar les amenaces actuals?

El ventall de mesures recolzades pel Consell Europeu no inclou cap referència al desenvolupament de capacitats de suport al diàleg polític i la mediació com a àmbits d’actuació. També cal tenir present que la dissuasió, per se, no ha de ser necessàriament militar. Per evitar les escalades dels conflictes, s’haurien d’explorar altres formes de dissuasió com la diplomàcia preventiva, les aliances polítiques, la cooperació econòmica o la pressió internacional.

Les relacions amb Rússia, i amb qualsevol altre estat, requereixen de l’enfortiment de les vies diplomàtiques i la distensió en ares de promoure una confiança mútua, i no tot el contrari. Això implica desplegar mecanismes d’apropament a actors que actualment exerceixen funcions de facilitació i acompanyament al diàleg al nou escenari EUA-Rússia i Rússia-Ucraïna. Alhora, des de l’ICIP creiem que enfortir una estructura de seguretat comuna -allunyada dels marcs bel·licistes- és realment la clau per fomentar la cooperació internacional i reduir les hostilitats i violències a llarg termini. Aquesta estructura hauria de centrar les capacitats de negociació i mediació, i tenir com a horitzó la desmilitarització i el desarmament.

6. Quin paper pot tenir en un futur l’Organització de Seguretat i Cooperació Europea com a òrgan multilateral europeu?

L’OSCE ha jugat un paper important en la mediació i resolució de conflictes en el passat, però la seva influència no ha sabut adaptar-se a un moment d’hiperactivitat dels actors internacionals, de crisi profunda de les institucions globals i d’augment dels canvis geopolítics. En tot cas, l’OSCE promou un enfocament de seguretat cooperativa en què els estats no es veuen com a rivals, sinó com a actors que han de treballar conjuntament per afrontar amenaces comunes.

No obstant, ha estat històricament criticada perquè es basa en un principi de consens i perquè té una capacitat limitada quan les grans potències, com Rússia o els EUA, mantenen posicions molt marcades que dificulten qualsevol avenç en el diàleg. Cal tenir present, però, que l’OSCE ha patit una falta de recursos i de possibilitats per actuar de manera contundent. Arran de la creixent tensió internacional, pensem que s’hauria de valorar positivament la seva revitalització i que això hauria d’implicar una voluntat formal i explícita dels països de redirigir el finançament i els esforços i d’establir noves dinàmiques en termes polítics i econòmics.

7. Té sentit debatre sobre la possibilitat d’un exèrcit europeu?

Una força militar europea requeriria d’una política exterior que unifiqués els estats membres de la UE en termes de defensa i estratègia militar. La creació d’un exèrcit comú implicaria defensar aquesta política compartida, però els països europeus gairebé mai tenen una visió conjunta en aquest camp i les prioritats de seguretat i defensa varien àmpliament d’un país a un altre (per factors com la ubicació geogràfica, la història, les aliances internacionals i les percepcions sobre les amenaces).

De la mateixa manera, els membres de la UE, la majoria dels quals també formen part de l’OTAN, tenen ja una estructura de defensa militar consolidada. El debat sobre un exèrcit europeu és, per tant, poc realista en aquest sentit, doncs el propi Tractat de la Unió Europea i la Política Comuna de Seguretat i Defensa estableixen que els estats membres són els principals responsables de la seva defensa. Són els propis països els que prefereixen la sobirania sobre les seves forces armades i, en conseqüència, la possibilitat política real de crear una estructura militar comuna és quasi inexistent.

8. S’ha escoltat la ciutadania en la definició de la política de seguretat i defensa?

La implicació i la participació de la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques de seguretat és una aposta que es fa, de manera variable, a nivell local. Són processos consultius puntuals o eines periòdiques amb parts interessades, tècnics experts o representants de la ciutadania. Aquest paradigma de governança des de la coproducció problematitza la democràcia representativa tradicional, en què la relació entre poder polític i ciutadania està limitada al vot i aquesta és un subjecte passiu amb tan sols capacitat de decisió via eleccions. Les polítiques que es desenvolupen sense consulta tenen més probabilitat de ser ineficaces o fins i tot oposades a les necessitats reals de la societat. D’igual manera, les mesures implementades des de la urgència sovint requereixen de més recursos per compensar les presses i corregir els errors, fet que augmenta encara més la despesa pública a llarg termini.

El debat sobre el rearmament europeu no s’ha traslladat als parlaments ni està tenint la transparència pròpia de la despesa pública (s’apujaran els impostos o hi haurà endeutament?), i això és un risc a nivell de confiança i legitimitat institucional davant d’un pla que pot tenir enormes repercussions econòmiques, polítiques i socials. La manca de consideració a la ciutadania, que tan sols pot respondre de forma autoorganitzada i reactiva, és un risc per a la pròpia UE; una senyal molt preocupant de debilitat democràtica.

9. Com ens hem de situar davant de la por?

Tenir por és innat a la nostra naturalesa, però hem de ser conscients que, d’una banda, la por és políticament poderosa i econòmicament rendible i, d’altra, no és el mateix la por que l’alarmisme. En aquest sentit, la majoria dels operadors polítics instrumentalitzen i exacerben l’angoixa com a mecanisme per reforçar la pròpia legitimitat. Alhora, els mitjans de comunicació contribueixen a la seva propagació, engrandint aquests dies la retòrica de la guerra i la sensació que vivim en societats permanentment amenaçades. En paral·lel, estan emergint noves elits tecnològiques i nous referents culturals que juguen un paper clau en la viralització de la por i la construcció de narratives polaritzadores.

En tot cas, la sensació d’inseguretat que patim està molt condicionada per la desinformació davant de situacions que generen incertesa i el grau d’animadversió que genera l’assenyalament d’un “enemic comú”. Així, se sol proposar com a solucions quasi miraculoses els diagnòstics superficials i suposades mesures urgents que responen a “amenaces immediates” i impliquen tan sols intervencions dissuasives a curt termini.

Trobem com a exemple recent, en paral·lel a l’aprovació del pla de rearmament, un fet que sembla innocu però que impacta de manera directa en la nostra d’(in)seguretat subjectiva: la crida a preparar-se un kit d’emergència de cara a una guerra o catàstrofe natural. La CE anunciava que aquests plans de preparació busquen donar “tranquil·litat” a la gent i no fomentar l’alarmisme, però han generat tot el contrari, complint així la màxima de “ens regalen por i ens venen seguretat”.

Per gestionar la por és important contrastar fonts i fer un esforç per escoltar veus diverses. En lloc de consumir notícies o publicacions de manera passiva i constant, fer-ho de manera selectiva pot ajudar a evitar la sobrecàrrega informativa i mantenir una perspectiva crítica davant els fets. És precisament l’espant irracional dels governs, preocupats per perdre la sobirania econòmica, la que els porta a voler reforçar la sobirania militar, però la ciutadania no acostuma a sortir al carrer a demanar més armament o despesa militar, sortim a reclamar drets bàsics.

10. On queda la responsabilitat moral d’Europa?

Des de l’ICIP pensem que, com a Europa, tenim una responsabilitat moral pel que fa a la recuperació de la memòria històrica col·lectiva. La història ja ens ha demostrat que la veritable ostentació de poder no està en les armes, sinó en la comprensió de l’altre. El rearmament no ha resultat mai un camí definitiu cap a la pau, perquè la violència sempre ha acabat engendrant més violència; la seguretat veritable, la de tothom, mai s’ha assolit a través únicament de la força. Per aquest mateix motiu, la Unió Europea es va construir com un espai pacífic davant de l’experiència traumàtica de la guerra, i als anys vuitanta van aparèixer nocions com “seguretat comuna” (amb l’altre i no contra l’altre), fet que va constituir una rellevant aposta col·lectiva per superar els dilemes de la Guerra Freda i per posar sobre la taula els principis de cooperació, interdependència i responsabilitat compartida.

També creiem que hem d’exigir una responsabilitat ètica de coherència. La major part del pla de rearmament està justificat en la idea de defensar Ucraïna de l’agressió russa que està patint, però, d’una banda, Ucraïna és un dels països que més armes ha importat recentment, i d’altra banda, Europa ven armes a països que cometen agressions contra el dret internacional de forma sistemàtica (Israel, Turquia, Aràbia Saudita…).

Conclusió

Quines preguntes ens faríem ara si la despesa de tots aquests anys en favor d’una visió militarista de la seguretat s’hagués destinat a promoure el respecte als drets humans de tothom i reforçar una governança democràtica global? Defensar la pau és vist com a “simplista” o “absurd”, quan és realment l’aposta política més valenta. La pau que es construeix de manera recíproca, entre totes les parts, és potser la més complicada però la que ens pot oferir amb més garanties el cessament de les hostilitats. Això, sempre, requereix de cessions; d’operar des de la modèstia, i no des de la supèrbia. Significa estar disposat a assumir la pròpia vulnerabilitat i dependència respecte l’altre; implica, sobretot, acceptar que no s’és ni imprescindible ni invencible. Els valors que els europeus volen que defensi el Parlament Europeu són la pau (45%), la democràcia (32%) i la protecció dels drets humans a la UE arreu del món, tres pilars que no s’haurien de deslligar mai.

“És indispensable creure en el potencial dels debats incòmodes i de la possibilitat de diàlegs socials i polítics complexos que ens apropin a l’interès comú, que no és més que garantir la pròpia vida”

Si bé una part d’Europa assumeix que està en guerra i es resigna als possibles impactes socials de l’augment de despesa en defensa, des de l’ICIP creiem que la millor política de seguretat és la que evita la guerra i que, per tant, més d’hora que tard serà necessari un canvi de paradigma que articuli les estratègies de seguretat situant l’ésser humà tant al centre de les accions públiques nacionals com de les internacionals. La recerca de la pau és un camí ple de contradiccions i decisions difícils, però no es pot recórrer sense sortir del pensament únic. Molts posicionaments s’assumeixen més per inèrcia que per reflexió i això és un perill per a la pròpia estabilitat. Tant a escala interpersonal com regional, és indispensable creure en el potencial dels debats incòmodes i de la possibilitat de diàlegs socials i polítics complexos que ens apropin a l’interès comú, que no és més que garantir la pròpia vida.

Sandra Martínez Domingo és la responsable de l’àrea Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Quinze mesos de guerra, de Kristian Herbolzheimer