Foto: Lluís Burillo

En la dècada dels anys 50 del segle XX, un diari en anglès de Monterrey (Mèxic) dedicava una columna a l’empresari català Antoni Costa, propietari de dos restaurants i un motel a la capital de l’estat de Nuevo León. “He is one of the truly figures of the tourist industry”, clou l’article. Però, com s’ho ha fet? Així ho explica Lluís Burillo, llicenciat en Història de l’art i en Periodisme i doctor en Comunicació Social.

L’Antoni Costa Vilanova, de sobrenom Tonet, va néixer al Port de la Selva l’any 1904. No va estudiar al Seminari de Girona, com en Dalmau, però l’escola i un entorn familiar favorable el van fer sensible a la cultura i, especialment, a l’escriptura.

El seu primer ofici fou el de cuiner, après de la seva mare Remei als fogons de l’hotel familiar. Ben aviat, el jove va demostrar tenir idees audaces, com la d’instal·lar un viver de llagostes al moll d’en Balleu, just davant de l’hotel. Els crustacis sortien de la gàbia i anaven directes al foc i als plats de clients com, per exemple, els joves intel·lectuals de la colla del Port: Sagarra, Ventalló, Garcés, Foix, Regàs, Planes, etc. El germans Costa Vilanova oficiaven els àpats, les sobretaules i les vetllades.

El bullici de la Segona República va dur en Tonet a Barcelona, on es va guanyar la vida als fogons de les millors cuines de la ciutat. Mentrestant, en Dalmau adquiria cultura gastronòmica (i una bona cintura) a les taules d’aquests restaurants. En Tonet també va formar part d’ERC. Justament, com a conseqüència dels fets ocorreguts el 6 d’Octubre de 1934, fou detingut i empresonat al castell de Figueres, com tants d’altres milers de represaliats d’arreu de Catalunya.

Un cop alliberat, en Tonet va prendre les regnes de l’hotel de la família al Port de la Selva i en feu el seu mitjà de vida. La guerra civil, però, ho va trasbalsar tot i, no sabem com, va acabar exercint d’agent d’ordre públic altre cop a Barcelona. Per aquells atzars del destí, va acabar sota les ordres directes del conseller Josep Tarradellas a la Comissió d’Indústries de Guerra.

Un diari personal del jove cuiner que narra els darrers dies de la guerra així ho testimonia: “aquella nit del 28 de gener era freda a Olot. El conseller Tarradellas visitava una fàbrica de pòlvora. Jo estava al grup. Com si la guerra encara hagués durar. Ell sabia que els franquistes acampaven vora l’Hospitalet. Ningú em pararà. Arribaré a casa”. En Tonet va trigar 24 hores en fer el trajecte d’Olot al Port. Duia una jaqueta de pell folrada de pèl de xai, boina, manteta de llana i una pistola Colt penjada a la cintura; a més, una grip ben inoportuna va complicar una travessa ja de per sí farcida de perills.

Després de viatjar com bestiar dalt d’un camió, d’esquivar els atacs de l’aviació feixista a Figueres i de caminar durant hores, en Tonet es va retrobar amb la família al Port. Foren moments dramàtics però no hi havia temps a perdre: calia fugir com fos a terra segura. Van agafar unes quantes pertinences i van provar d’embarcar-se al darrer vapor que salpava del Port abans de l’arribada dels rebels, però el Torras i Bages ja anava ple. Les bodegues estaven farcides de famílies esporuguides que només volien sobreviure.

Gràcies als convilatans Baldiri Coromines i Pepitu Puignau, “el gallego”, els van fer un lloc a bord. Van salpar de matinada amb rumb desconegut. Que si a França, que si al Marroc, que si ens entregaran als franquistes. La por i el cansament s’abatien sobre els refugiats. A la fi, el destí fou Seta, al Llenguadoc. Les autoritats franceses van preguntar quants anaven a bord. Van dir-los 80, però n’eren 800. El fred i el plogim no dissuadia els refugiats d’apinyar-se a la coberta per ser els primers a baixar. No imaginaven el destí que els esperava.

Els gendarmes els van enviar als camps de concentració del Rosselló, on molts van morir de fam, de fred i de malalties. En Tonet no tenia cap intenció de deixar-se capturar: va aprofitar un moment de confusió i la solidaritat espontània d’un estibador del port per amagar-se. Calia arribar a Perpinyà, on vivia una germana, la Maria. Va costar, però ho van aconseguir. En Tonet va allitar-se per refer-se de la grip.

Mentrestant, va arribar en Dalmau, que tenia la dona i la filla a Vernet, al Conflent, on havien passat la guerra. Abatut, plorava. La desfeta fou total i la pena immensa. En Dalmau va amagar una caixa de plom sota el llit d’en Tonet. Era el cor del president Macià. Després, va marxar a París per complir uns encàrrecs de la Generalitat. En Tonet, refet de la grip, buscava la manera de marxar de França.

Foto: En Tonet Dalmau va obrir un restaurant a Monterrey que va tenir molta demanda

DESTINACIÓ MÈXIC

Finalment, en Tonet va trobar lloc al buc Orinoco per anar a Mèxic. Fou gràcies a la desgràcia aliena: el destí va voler que part dels passatgers del vaixell, un grup de jueus que no van ser acceptats al destí (Cuba), fossin obligats a retornar a l’Alemanya nazi, on els esperava la mort.

En Tonet, la seva dona Maria, els fills M. Dolors i Salvador van travessar l’Atlàntic a la recerca de la pau i de la llibertat. Abans de sortir, l’home va comprar una càmera de fotos i va immortalitzar el viatge. Li quedaven uns mil pesos mexicans per començar una nova vida. Un viatge llarg com aquell el va permetre refer-se, pensar i fer noves amistats. Els catalans d’abord estaven molt esperançats. En Tonet va escriure: “Arribo a pensar que si els anhels i les il·lusions dels passatgers fossin plom, naufragaríem”.

En arribar a Mèxic, es van instal·lar a la capital. En Tonet va trobar feina de cuiner i van llogar un piset prop del centre. Treballava moltíssim però no perdia mai l’optimisme. En tres mesos ja tenia el seu bistrot: un local anomenat Tokay, traspassat per jueus hongaresos. Al mes de novembre de 1939 va arribar a Mèxic en Dalmau amb la seva dona Emma, la filla Glòria i un nebot, l’Eulogi Bordas, el qual va esdevenir un dels biòlegs més prominents del país durant la segona meitat del segle XX.

Els Costa van unir esforços i, en un tres i no res, ja regentaven un dels restaurants més cèntrics i freqüentats del DF: el Papillon. En Tonet a la cuina, en Dalmau a la sala. El Papillon es trobava al carrer Madero, entre el Zócalo i l’Alameda. Però alguna cosa no rutllava. Els germans no s’entenien. Tenien dos caràcters molt forts i les idees clares. Abans de trencar la relació personal van preferir fer camins professionals separats.

En Tonet va anotar la data de la separació al seu diari. És tan sols un apunt, però no per curt és menys dolorós. En Dalmau va obrir l’Ambassadeurs el 1944. En Tonet va acabar traspassant el Papillon i va provar sort a Austin, Texas. Al final, però, va decidir tornar a Catalunya. L’any 1948 salpen de Galveston amb totes les pertinences i un cotxe americà. Fa gairebé 10 anys que són fora.

Amb els estalvis d’aquest temps volien treballar a l’hostaleria a la seva terra empordanesa. Les autoritats franquistes l’esperaven: no el van purgar políticament però no li van deixar entrar el cotxe i li van fan perdre el temps i els diners. Fastiguejat, va tornar a emigrar.

El turisme nord-americà només necessitava un parell d’hores de cotxe per deixar el seu país i gaudir de la cuina d’inspiració francesa i mediterrània que, a preus mexicans, els oferia en Tonet. L’èxit va ser fulgurant i els ianquis van començar a venir en processó. Celebritats del cinema com Joan Crawford, Robert Mitchum o Maria Félix van tastar la cuina d’en Tonet Costa i van contribuir a fer créixer una fama que va transcendir fronteres. Ben aviat va arribar el moment de fer créixer el negoci.

L’any 1954 en Tonet i la Maria van obrir un motel de carretera al mateix Monterrey: l’Anfa. No era un hotel qualsevol, tenia una de les primeres piscines d’aigua tractada del país i habitacions amb aire condicionat. El mateix any obrien un altre restaurant: el Santa Rosa.

Aviat van poder tornar al Port de la Selva, però ara ho farien amb un altre estatus. En plena expansió empresarial, en Tonet va obrir un hotel a Figueres, anomenat “President”. Es diu que aquest nom feia al·lusió directa al president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas. Als anys 80, ja mig retirat dels seus negocis, en Tonet va fer una troballa entre els seus papers: la novel·la que havia escrit feia seixanta anys. Va publicar-la l’any 1986 i la presentació la hi feu el periodista Joaquim Ventalló al Port de la Selva.

L’Antoni Costa Vilanova va morir l’any 1988. Probablement, la seva trajectòria política i professional es va veure eclipsada per la del seu germà Dalmau, però els anys permeten apreciar els mèrits dels dos en la seva justa mesura.