Fotografia cedida per l’IICLO amb Yasuko Doi i el llibre proposat per 2025
En l’imaginari col·lectiu, els concursos literaris solen associar-se a la creació original: novel·la, poesia, assaig. Tanmateix, hi ha una altra forma de creació, sovint més silenciosa però igualment decisiva per a la vida cultural d’una llengua: la traducció. I, dins d’aquest àmbit, els concursos de traducció d’àlbums il·lustrats constitueixen una experiència especialment rica, tant des del punt de vista lingüístic com humà.
Fa vint anys, des del Centre Català de Kansai, a Osaka (Japó), es va posar en marxa un concurs de traducció centrat en llibres il·lustrats d’autors i il·lustradors dels Països Catalans. La iniciativa va néixer arran d’un simposi europeu organitzat pels centres culturals europeus d’Osaka, al qual es va convidar l’escriptora catalana i reconeguda experta en llibres infantils i juvenils, Teresa Duran. No es tractava només d’exportar títols, sinó de crear ponts: entre llengües, entre cultures i entre maneres de mirar el món.
Fa vint anys, des del Centre Català de Kansai, a Osaka (Japó), es va posar en marxa un concurs de traducció centrat en llibres il·lustrats d’autors i il·lustradors dels Països Catalans
Any rere any, l’International Institute for Children’s Literature de la Biblioteca Prefectural d’Osaka rep el llibre original i la traducció guanyadora. Amb el temps, aquest gest ha donat lloc a un petit però valuós racó de llibres en català, l’únic d’aquestes característiques a tota la regió. Un espai discret, però carregat de significat: la presència física i llegible d’una llengua minoritzada en un context llunyà, gràcies a la mediació de la traducció.
La tria dels llibres no ha estat mai casual. Són obres que, més enllà de l’entreteniment, conviden a la reflexió: sobre les emocions, la diferència, el pas del temps o la convivència. L’àlbum il·lustrat, sovint considerat un gènere menor, es revela aquí com un vehicle potent de pensament i sensibilitat, capaç d’interpel·lar lectors de totes les edats i cultures.
Fotografia cedida per Anna Fornieles i Ryo Kakumoto
Al llarg de dues dècades, hi han participat prop de 1.000 persones de procedències molt diverses. Algunes són traductores professionals; d’altres, simples aficionades als llibres il·lustrats —un gènere amb una tradició i una comunitat molt viva al Japó. Hi ha hagut participacions individuals, treballs en grup i fins i tot traduccions col·laboratives que han esdevingut autèntics exercicis de diàleg intercultural.
Un bon exemple és el d’en Ryo (dissenyador de projectes d’Osaka) que juntament amb l’Anna, la seva parella catalana (mestra ceramista), va crear una versió en un delicat i genuí dialecte de Kansai. “Per apropar-nos encara més”, explica, “em va fer gràcia traduir el llibre escrit en la llengua de la meva dona al Kansai-ben, la meva llengua”. El jurat li va atorgar una menció especial, no només per la qualitat lingüística de la traducció, sinó perquè el resultat mostrava com la traducció, quan és col·laborativa, també pot nodrir un profund sentiment de complicitat.
La guanyadora de l’edició de 2025 va ser Tomoko Jitsukawa, de la ciutat d’Hiroshima. Ella mateixa es presenta dient: “Soc orientadora en un centre per a nens i nenes amb discapacitats, i en la meva rutina diària llegeixo contes il·lustrats a la canalla”. No era la primera vegada que participava en el concurs del Centre Català de Kansai, però sí el primer cop que obtenia el primer premi. Quan li preguntem com ho ha aconseguit, ella ho atribueix a la seva experiència professional: “La canalla no respon només al contingut, sinó també a la manera com llegeixes el conte”.
En el context de la Catalunya exterior potser caldria ampliar la mirada i reconèixer també el valor d’aquests concursos de traducció
Quan es va posar a traduir, explica que el primer pas va ser comprendre bé el missatge i la intenció de l’autora, i intentar manllevar-ne l’estil comunicatiu tot adaptant-lo al japonès. “Vaig triar les expressions amb molta cura”, afegeix, “perquè tant els petits com els grans poguessin rebre l’alè del conte i perquè el missatge els commogués tant com em va commoure a mi”. El reconeixement del jurat, conclou, li confirma que ho va aconseguir, i se’n mostra profundament agraïda.
Aquest tipus d’iniciatives posen de manifest que la traducció no és una operació mecànica, sinó un acte creatiu, relacional i profundament cultural. Traduint, no només es transporten paraules: es negocien matisos, es prenen decisions ètiques i estètiques, i s’estableix una relació d’escolta amb l’altre.
Fotografia cedida per Tomoko Jitsukawa guanyadora del 1er Premi 2025 (Hiroshima)
En el context de la Catalunya exterior, on encertadament s’organitzen nombrosos concursos literaris, potser caldria ampliar la mirada i reconèixer també el valor d’aquests concursos de traducció. Són espais de formació, de descoberta i de fidelització cultural. Són llavors que, amb poc soroll, fan créixer l’interès per la llengua i la cultura catalanes en indrets on, d’altra manera, difícilment arribarien.
Per tot això, seria desitjable que tant les institucions catalanes, com les universitats i centres al Japó on s’ensenyen llengües estrangeres, trobessin maneres de promoure el català i de donar suport a aquest tipus d’iniciatives. Sigui mitjançant premis específics o reconeixements institucionals, aquest suport podria permetre ampliar-ne l’abast i consolidar-les. No com un gest simbòlic, sinó com una aposta clara per una diplomàcia cultural feta de proximitat, de llibres i de persones.
Aquest model és reproduïble i exportable a altres comunitats catalanes a l’exterior perquè traduir, al capdavall, és fer lloc. I fer lloc a la manera d’entendre la vida d’una cultura determinada és una de les formes més profundes de mantenir-la viva.
De Kansai a Montserrat: un Joc de l’Oca que travessa continents
