Lluís Llobera, a la seu de Pixar Animation Studios, a Califòrnia (Estats Units) [Foto: cedida]
Lluís Llobera Trias (Barcelona, 1978) és animador sènior de Pixar Animation Studios, a Emeryville, al costat de San Francisco (Califòrnia, Estats Units). Nascut a l’Esquerra de l’Eixample —de tota la vida— fa divuit anys que viu a l’Amèrica del Nord amb la seva dona —que també és catalana— i els seus dos fills. Apassionat a les joguines, els còmics i a explicar històries, el seu somni de petit era ser animador de pel·lis. Ho va aconseguir tot pagant un peatge: deixar de viure a Catalunya, l’any 2007. Primer va treballar a Blue Sky Studios durant gairebé catorze anys. Després va fer el salt a Walt Disney Animation Studios per acabar a Pixar Animation Studios. Al llarg de divuit anys de carrera als Estats Units, ha format part de fins a 17 pel·lis d’animació, dues de les quals van merèixer un Òscar: Encanto (Walt Disney) i Inside Out 2 (Pixar). A Exterior.cat, Llobera reivindica el talent humà en les pel·lícules d’animació davant l’amenaça de la intel·ligència artificial.
Quan vas descobrir que volies dedicar-te a l’animació?
De petit. Veus pel·lis, però un dia veus un making-off —crec que va ser el de Toy Story o Pesadilla antes de Navidad— i t’adones que algú fa tot allò. Que hi ha gent darrere aquells personatges. I, com que sempre m’han agradat les joguines, els còmics i explicar històries, va ser una evolució natural.
Quin panorama hi havia a Catalunya abans del 2007, l’any que decideixes marxar?
En aquell moment, jo treballava en el sector de la publicitat i es feien algunes sèries, però molt poca cosa en 3D. Tot just s’estava començant. En aquell moment no hi havia mercat a Catalunya ni a Espanya. De fet, no hi havia una indústria real d’animació 3D.
Davant d’aquest escenari l’única possibilitat de créixer era marxar de Catalunya?
Sí, alhora, tenia clar que volia anar a la indústria més actual i potent: la dels Estats Units. Sabia que volia acabar fent pel·lícules d’animació allà, fos a la costa est o a la costa oest. Per això, des de Barcelona vaig fer en línia un curs d’animació d’una escola d’animació nord-americana. Era una escola excel·lent, amb professors de Pixar i d’altres grans estudis. Tot i els horaris terribles des de Catalunya, vaig poder despuntar una mica i això em va obrir la porta d’anar-hi.
El curs d’animació en línia va ser determinant per fer el salt als Estats Units?
Sí, exacte. Em van contractar a Blue Sky Studios. Fins i tot em van oferir plaça fixa, que no era gaire habitual. I vam anar directament cap a Nova York a viure-hi. Allà vaig treballar com a animador de personatges de pel·lis durant catorze anys. En aquella etapa, vaig participar en una onzena de pel·lis: Horton hears a who!, Ice Age: dawn of the dinosaurs, Rio, Epic, Ice Age: continental drift; Rio 2; Peanuts; Ferdinand, Ice Age: collision course, Spines in disguise i Nimona.
“La meva feina és donar vida als personatges. És molt laboriosa, puc estar treballant en 12 segons d’una ‘pel·li’ durant més d’un mes sencer”
Entre Blue Sky Studios —propietat de Fox— i Pixar, hi ha una etapa breu, també a Nova York: Walt Disney Animation.
Sí, així és. Quan Disney compra una part de Fox, també adquireix Blue Sky Studios. Després d’un parell d’anys, Disney —que té tres estudis d’animació: Pixar, Walt Disney Animation Studios i Blue Sky— decideix enmig de la pandèmia tancar Blue Sky perquè era el menys rendible. Jo vaig poder fer el salt a Walt Disney Animation Studios i vaig poder treballar telemàticament des de Nova York.
Com vas viure personalment aquell canvi?
He de dir que ben mirat ens van tractar prou bé, oferint-nos compensacions i possibilitats de fer el salt a altres estudis. A Walt Disney Animation vaig formar part del projecte d’Encanto —amb qui vaig obtenir el primer Òscar— Vaig fer-ho telemàticament, des de Nova York. Quan estàvem a punt de mudar-nos a Los Angeles, va sorgir l’opció d’anar a Pixar, a tocar de San Francisco. M’hi vaig llançar de cap.
Foto: cedida
En els darrers anys, la teva participació com a animador a Pixar ha estat molt intensa participant en cinc pel·lis, una de les quals amb un nou Òscar: Inside Out 2. Treballar a Pixar és com jugar en la millor lliga del món?
No ho sé… [somriu] És una feina fantàstica! Per mi, és el somni fet realitat. Sempre havia pensat: “Un dia vull treballar amb aquesta gent!”. Era una fita que en algun moment ja donava per impossible, però va arribar. I un cop dins, t’adones de la manera com treballen, del talent, del tracte humà… És una empresa molt especial.
A més d’Inside Out 2, en quines pel·lis has participat amb el segell de Pixar?
Fins ara han estat Lightyear, Elemental, Elio, i la més recent, Hoppers.
Més enllà de títols, anem al gra. Com és la feina d’un animador de personatges?
Com a animador, la meva feina és donar vida als personatges. És una feina molt laboriosa. Penseu que la velocitat mitjana d’un animador a la indústria dels Estats Units és de 3 segons per setmana! Cada fotograma, cada gest, cada posat, cada moviment dels llavis i dels personatges, és lent, el fem fotograma a fotograma. Així que puc estar treballant en els mateixos 12 segons durant més d’un mes sencer, veient el mateix fragment un cop, un altre i un altre…
“És important regular la IA i preservar l’ànima humana de les pel·lícules. Jo vull continuar veient ‘pel·lis’ fetes per humans”
T’has d’omplir de paciència! [ric]
És una feina apassionant, d’anar avançant a poc a poc, buscant l’esperit dels personatges i l’acting (la interpretació) que s’imagina el director. A mi, m’encanta! [somriu] Però segur que per altra gent, pot semblar tediosa.
Quant de temps triga a produir-se una pel·li?
Entre 4 o 5 anys!
Des de l’àmbit creatiu, quina part és la més exigent?
Tot el procés és exigent. Primer has de pensar molt l’escena, fer brainstorming, gravar referència actuant tu mateix, buscar la guspira. Després has de trobar els millors angles, i rebre constantment el feedback del director. És un procés d’interacció constant.
Foto: cedida
Com es treballa la coherència emocional dels personatges?
El director marca clarament en quin moment emocional es troba el personatge. En acabat, els animadors fem moltes reunions per parlar d’emocions, d’arquetips psicològics, de maneres de gesticular… També tenim biblioteques de posats i expressions. L’objectiu és que no es noti que cada escena la fa un animador diferent.
Has treballat en pel·lis que han guanyat Òscars. On podem distingir el segell Llobera en algun d’aquests films d’animació?
És difícil perquè és un treball d’equip. Així i tot, estic molt satisfet de les escenes que vaig fer d’uns personatges en relació amb l’ansietat i la por. M’agrada animar personatges molt explosius i a Pixar em deixen fer. Ara bé, el que m’enorgulleix, sobretot, és veure el meu nom als crèdits! [riu].
“Potser algun dia tindria sentit tornar a Catalunya i aportar el meu bagatge en algun projecte des de Barcelona. No ho sé, encara”
Tecnologia i creativitat conviuen bé en el procés d’animació dels personatges?
Sí, i és necessari. A Pixar, moltes eines les desenvolupen internament. Podem parlar directament amb els programadors. A mi m’encanta fer servir alhora la part artística i la tècnica.
La intel·ligència artificial ja ha arribat a Pixar?
En l’àmbit creatiu, no. De moment, només s’utilitza per a tasques molt repetitives i no creatives. I espero que continuï així. És important regular-ho i preservar l’ànima humana de les pel·lícules. Jo vull continuar veient pel·lis fetes per humans.
Fa divuit anys que vius a l’estranger. Des de la distància com veus l’evolució de l’animació professional al nostre país?
Actualment, hi ha molta més oferta que quan vaig marxar. Encara no hi ha estudis fent llargmetratges amb aspiració global, però sí molts estudis mitjans i petits fent videojocs, realitat virtual o projectes de 3D especialitzats. I molts freelance que col·laboren amb projectes internacionals. Avui a Catalunya es fan coses molt interessants.
A tocar dels cinquanta i amb una indústria a Catalunya més avançada, és un bon moment per començar a plantejar-se seriosament la tornada a casa?
Si pogués em jubilaria a Pixar, cosa que voldria dir que encara em quedarien uns anys més a Califòrnia. Però hi ha molts factors que ho determinaran: la família, els nens, la indústria del cinema que no passa pel seu millor moment… Potser algun dia tindria sentit tornar a Catalunya i aportar el meu bagatge en algun projecte des de Barcelona. No ho sé, encara.
Foto: cedida
Jana Fernández: “La lliga anglesa femenina ja és la millor del món, però hi falta el millor equip: el Barça”
