Foto: Govern
El 10 de juliol de 1940, aquests dies ha fet vuitanta-cinc anys, l’Assemblea Nacional francesa va concedir plens poders al mariscal Philippe Pétain. Aquesta decisió marcaria l’inici d’un règim autoritari colaboracionista amb el nazisme que ha deixat una petjada profunda en la memòria francesa.
La desfeta s’havia anunciat mesos abans. Quan l’Alemanya nazi travessà la línia Maginot, l’exèrcit francès es veié superat i París caigué sense resistència. Amb la bandera nacionalsocialista a la torre Eiffel, quedava clar que Alemanya engolia França. Semblava que el futur d’Europa seria dominat per les potències de l’Eix.
El govern de la Tercera República va fugir a Bordeus. El president del Consell, Paul Reynaud, volia continuar la lluita des d’Algèria, però va dimitir quan la majoria del seu gabinet, encapçalada per Pétain, defensà la rendició. El 22 de juny, França signava l’armistici al mateix vagó on s’havia signat la rendició alemanya del 1918 i quedava dividida: dues terceres parts sota ocupació alemanya i una zona “no ocupada” governada per Pétain.
Aquell 10 de juliol, a l’antic casino de Vichy, els parlamentaris van aprovar una llei que aboliria la constitució republicana i donaria tot el poder a Pétain. Comptà amb el suport de figures com Pierre Laval, antic socialista convertit al “pacifisme”, que veia en la derrota una oportunitat per instaurar un nou règim autoritari.
Aquell 10 de juliol de 1940 els exiliats catalans van tornar a perdre, després d’haver estat derrotats pel franquisme
Malgrat l’oposició d’uns quants, l’esquerra va acabar acceptant la ruptura amb la democràcia, arrossegada per la desmoralització, la por i el convenciment que no hi havia alternativa. Els comunistes ja havien estat expulsats per no haver condemnat el pacte entre Hitler i Stalin de 1939, alguns líders com Léon Blum estaven empresonats o marginats –com demostren les vint abstencions–, i la sessió parlamentària es va desenvolupar en un clima tens i sense debat.
Sota una aparença de legalitat, Pétain va dissoldre el Parlament i va iniciar una “Revolució nacional” personalista i antisemita sota el lema “Treball, pàtria i família” –una mostra de com de fàcilment pot degradar-se una democràcia liberal des de dins.
La Cinquena República encara té dificultat per assumir el passat col·laboracionista, el que l’historiador Henry Rousso va anomenar “síndrome de Vichy”. Una placa a l’òpera de Vichy homenatja els “vuitanta” que s’hi van oposar, però silencia els cinc-cents seixanta-nou que hi van donar suport –una xifra set vegades superior.
És un tema de digestió complexa per a l’orgull nacional francès i així per exemple, al museu de la Resistència de Llemotges, un panell explica que els dirigents de Vichy “sentien poca inclinació pel nazisme” i que la seva col·laboració no era ideològica, sinó funcional. Tanmateix, la col·laboració va ser total: van deportar jueus, van entregar refugiats polítics, van enviar treballadors francesos al Reich i van posar l’economia francesa al servei de la maquinària de guerra nazi.
Foto: Govern
Alguns dels espectadors involuntaris d’aquest episodi de la història francesa van ser catalans. Amb Catalunya vençuda pels franquistes, semblava que tornaven a ser derrotats en una guerra que no havien lluitat. Joan Sales escrivia des de República Dominicana: “Aquells dies de la desfeta de França era, però, com si els desfets fóssim altra vegada nosaltres; com si la terra s’obrís als nostres peus”. Rodoreda, en canvi, conservava l’esperança: “Calia, fos com fos, passar la Loire. Allà, dèiem, la França que encara quedava als francesos serà defensada bravament”.
Mentrestant, l’Espanya franquista no dissimulava la seva simpatia pel règim nazi i la derrota francesa. La Vanguardia Española definia la dimissió de Reynaud com una fugida “al estilo de un aventurero vulgar, a lo Negrín” i Solidaridad Nacional afirmava que els francesos deien “Nos ha faltado un Franco.”
Els refugiats catalans van patir internament, treballs forçats i, alguns, van acabar col·laborant. És el cas de Joan Prat (Armand Obiols), que va ser destinat a l’Organització Todt –l’encarregada de les infraestructures de guerra del Reich– on gestionava combois de mà d’obra i supervisava l’ordre intern.
I és precisament això el que ens recorda que, tot i que França va ser l’única gran potència que va perdre dues vegades la guerra, als catalans ens va tocar perdre per triplicat: vençuts per Franco, humiliats a l’exili durant el règim de Vichy i oblidats pels aliats el 1944, que no van passar dels Pirineus.
La sorprenent connexió entre Molins de Rei i Florència: el secret amagat al Palazzo Vecchio
