Anna Prat: “Els meus pares sempre em preguntaven per què volia marxar tan lluny”

Anna Prat (Girona, 1993) viu i treballa des de fa dos anys a la costa oest dels Estats Units i va arribar-hi amb una relocalització des de Sant Cugat del Vallès, on ja treballava per a la multinacional tecnològica HP. Llicenciada en ADE per l’EAE Business School i amb un màster sobre gestió esportiva al Johan Cruyff Institute, Prat va ser una de les saltadores destacades de l’equip estatal, tant que va participar en campionats europeus i va formar-se al CAR de Madrid i de Sant Cugat del Vallès. Amb el somni de treballar a Silicon Valley des que era molt jove, ha aconseguit complir-lo i actualment ocupa un lloc en la secció de 3D. A Exterior, repassa el seu camí fins que el 2022 desembarqués als Estats Units, comencés a complir el seu somni i s’hi establís, per al moment, de manera definitiva.

Per què vas triar l’empresa HP per treballar-hi?
Volia trobar una empresa prop de Sant Cugat del Vallès que tingués un horari flexible i que fos multinacional, perquè tenia el somni d’anar a treballar i viure als Estats Units. De fet, portava molt de temps, juntament amb la meva parella, enviant cartes i escrivint entrenadors per anar-hi, però era molt difícil. També vaig buscar empreses que tinguessin les oficines centrals a Silicon Valley, perquè era com el Hollywood per a la gent que estudia ADE [riu] i a Sant Cugat vaig trobar HP, vaig aplicar i em van fer entrevistes per aconseguir-hi una plaça. Allò era el 2019.

Abans de marxar als Estats Units, combinaves la teva feina amb l’esport?
Sí, quan acabava la meva jornada havia d’anar corrents als entrenaments, però per sort és una empresa molt flexible amb uns horaris que tu et pots gestionar. La meva idea no era traslladar-me tan aviat als Estats Units, però després de picar moltes portes, a la meva parella li van oferir una posició a Califòrnia i ell va marxar primer.

I tu què vas fer?
Li vaig respondre: “marxa, jo ja m’espavilaré” [riu]. Aleshores vaig exposar el meu cas als meus caps i vaig aconseguir un trasllat. Això suposava que seguia treballant per a la mateixa empresa i el mateix equip, però des de fa dos anys ho faig des de la costa oest dels Estats Units.

Què temies més a l’hora de travessar l’Atlàntic?
La meva parella començava de zero, perquè havia allargat la seva carrera esportiva i encara no havia treballat mai. En canvi, jo ja tenia una estabilitat, una bona posició i estava molt contenta amb la meva feina. I no volia arriscar-me a marxar sense poder treballar i arribar amb un visat d’esposa o sense tenir una feina que em permetés quedar-m’hi. Per a mi era una situació una mica crítica, però va sortir perfecte. Tenia un pla A, B i C, però per sort va sortir el primer. Estic molt contenta i agraïda que fos així. Sabia que era un lloc amb moltes oportunitats, però no volia venir sense res.

Es van alinear els astres?
Sí, i en molts casos un dels integrants de la parella és qui acaba sent el perjudicat, però en el nostre cas, cadascú va venir amb el seu visat i amb la seva feina, i tot i que havíem estat uns mesos separats, sabíem que faríem el que fes falta per poder estar els dos als Estats Units.

“Sabia que els Estats Units era un lloc amb moltes oportunitats, però no volia venir sense res”

A HP quina feina desenvolupes?
A mi sempre m’ha cridat molt l’atenció tot el que té a veure amb la tecnologia, així que jo estic en l’organització de la impressió 3D. És la part més innovadora de l’empresa i el meu rol és el de connexió entre el negoci amb les finances.

I per què era el teu objectiu, anar a Silicon Valley?
Perquè HP n’és un dels fundadors i la història de l’empresa és molt inspiradora i interessant. A més, miris on miris hi ha anuncis d’empreses que estan naixent, qualsevol persona amb qui et trobes et parla dels seus projectes, i és una experiència molt maca.

Estàs complint el somni que havies tingut des de sempre?
Sí, totalment. La meva parella ha tingut la sort de fer realitat els seus dos somnis: participar com a gimnasta en uns Jocs Olímpics i treballar a la Universitat de Stanford. En el meu cas, els Jocs Olímpics eren una fita molt més llunyana i el de poder venir als Estats Units a treballar no era tan real, però ha acabat sortint i estem molt contents. Encara no m’ho acabo de creure, que estigui passejant i treballant a Califòrnia.

Per què?
Perquè els Estats Units és un país on has de fer molta burocràcia i on només contracten els millors. En aquest sentit, has de demostrar que ets millor que un americà i tots els qui venen són els millors en el seu àmbit. Per sort, tenim un grup de catalans molt bonic, ens sentim com si tinguéssim la família a prop.

Veure que arriben tants catalans als Estats Units què t’indica?
A Catalunya hi ha molt de talent i és una llàstima que molts pensem a marxar, tot i que trobem a faltar moltes coses de casa. Als EUA la gent no té por d’arriscar i hi ha moltes maneres de créixer i tenir èxit.

“A Catalunya s’ha d’apostar més per la base, fa falta tenir més nens i nenes que practiquin la disciplina del salt”

Per als americans, moure’s d’un estat a un altre i haver de recórrer quilòmetres és un fet molt integrat. Sembla que tu tens molt integrada aquesta part americana.
Sí, totalment. Els meus pares sempre em preguntaven per què volia marxar tan lluny. Potser el fet d’haver practicat esport tants anys, ens ha creat la curiositat de conèixer gent d’altres països i altres cultures, i tot i que hauria de ser molt semblant. Viure als Estats Units et fa veure coses completament diferents o estereotips que teníem s’han trencat de cop.

Com t’ha ajudat l’esport, a l’hora d’encara reptes com marxar fora?
Molt, en primer lloc m’ha fet veure que has de tenir diferents pilars a la teva vida i no centrar-te només en una cosa. A més, l’esport et fa viatjar des de molt jove, et fa viure experiències que potser la resta dels teus companys no viuen i et sents afortunat, tot i que en aquell moment t’estàs perdent coses. Estic segura que l’esport m’ha ajudat i dels Estats Units era una de les coses que més em cridava l’atenció.

Quina?
La manera en què podies combinar l’esport amb una carrera professional, perquè a Europa és molt difícil. En canvi, als Estats Units hi ha uns programes universitaris molt més potents que la selecció nacional. Fins i tot, es valora més estar en un d’aquests programes abans que estar en la selecció del país. Tot això em va fer entendre per què aconsegueixen resultats tan bons, perquè estan acostumats a una pressió molt alta i a competir cada setmana, no tenen por de moure’s d’estat, per exemple.

La teva etapa esportiva com va continuar un cop vas retirar-te com a saltadora?
Vaig combinar la meva feina d’entrenadora al club Joan Pelegrí i al CAR de Sant Cugat amb la meva feina a HP, fins que vaig veure que el projecte als Estats Units estava agafant molta forma. I és una de les coses que em va fer més pena, perquè m’agradava molt, però als Estats Units també he buscat fer alguna cosa relacionada.

I ho has trobat?
He trobat un grup de gent adulta a Stanford que fa salts i tinc pendent anar-hi. A més, a vint minuts tinc un club de salts, vaig anar-hi i vaig coincidir amb una noia que saltava amb mi a Hongria i que ara és entrenadora. Potser a l’estiu m’engresco alguna tarda i faig d’entrenadora [riu], encara que sigui per treure’m el cuquet.

“La selecció espanyola acaba de guanyar dues medalles en la modalitat de salt. És històric!”

Als Estats Units és un esport referent, el salt?
Molt més que a Espanya i Catalunya. A totes les universitats hi ha el programa de Swimming and Diving i, com a mínim, tenen trampolins d’un i tres metres a la majoria d’elles, i n’hi ha d’altres que tenen torre de salts. Hi ha campions olímpics que han sortit d’aquest país, així que és un esport conegut i popular, sí.

A Catalunya, en quin moment es troba la disciplina de salts?
Ara mateix s’estan celebrant els Campionats d’Europa, i la selecció espanyola acaba de guanyar dues medalles. És històric! Però s’estan fent bé les coses. Han canviat el cos tècnic i hi ha saltadors de molt nivell, sempre n’hi ha hagut tot i ser un esport minoritari i tenir poques instal·lacions. Crec que s’ha d’apostar més per la base, fa falta tenir més nens i nenes que el practiquin, i no cal tenir una piscina de deu metres. Això és el que vam intentar fer al Pelegrí i el que va intentar fer la Federació Catalana de Natació, tot i que no és fàcil, perquè a Catalunya només tens les instal·lacions de Sant Cugat del Vallès.

Quina relació teniu amb la comunitat catalana de San Francisco?
Ha estat una de les coses que ens ha sorprès més, perquè per a nosaltres era difícil conèixer gent nova i ho hem fet. A Califòrnia hi ha una comunitat de catalans molt gran, ens ajudem molt entre nosaltres.

Tornar a Catalunya entra en els vostres plans?
De moment no, perquè jo em sento com que acabo d’arribar i estic molt a gust. Mai se sap, però la nostra idea és quedar-nos als Estats Units.

Rubén López, campió de la NCAA de gimnàstica artística: “Ara entenc per què als Estats Units hi ha un nivell esportiu tan alt”