Dagoberto Escorcia, de Barranquilla a Barcelona: “Mai m’he sentit immigrant a Catalunya”

Dagoberto Escorcia observa el periodisme esportiu amb la distància crítica de qui ho ha viscut gairebé tot. Des de Cambrils, on resideix des de uns anys, el periodista —nascut a Barranquilla (Colòmbia), el 1956— és una figura de referència del periodisme esportiu català. Format a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se al desaparegut diari 4-2-4 abans de passar per El Correo Catalán, El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia, capçalera on va treballar més de trenta anys i on va arribar a ser redactor en cap d’Esports. L’any 2000 va rebre el premi de periodisme esportiu de la Lliga de Futbol Professional.

La seva història personal està marcada per l’emigració. Amb només 17 anys va deixar Colòmbia per instal·lar-se a Catalunya, inicialment amb la idea d’estudiar Medicina. “La mare volia tenir un metge de l’ànima i un altre de cos”, recorda amb ironia. Però una experiència en una guàrdia hospitalària el va fer canviar de rumb. L’escriptura, una afició que ja arrossegava des de jove, el va portar cap al periodisme. “L’etapa de la facultat a Bellaterra va ser la millor escola per aprendre l’ofici”, subratlla.

Amb només 17 anys va deixar Colòmbia per instal·lar-se a Catalunya amb la idea d’estudiar Medicina, però va acabar sent periodista

Tot i no haver perdut mai el passaport colombià, Escorcia se sent profundament vinculat a Catalunya. “Mai m’he sentit un immigrant a Catalunya”, assegura. L’acollida d’una família del barri de les Corts va ser clau per a la seva integració, fins al punt que va aprendre català convivint amb una mestressa que no parlava castellà. Cinquanta anys després, manté viu el vincle amb Barranquilla, on torna sempre que pot, especialment per retrobar-se amb la família i els amics de Batxillerat.

Professionalment, el seu nom va créixer lligat a un periodisme esportiu de carrer, de vestidors oberts i telèfons directes amb els esportistes d’elit. Un model que, segons ell, ha desaparegut. “La bunquerització dels clubs impedeix fer millor periodisme”, lamenta. Avui, diu, la feina s’ha reduït a cobrir rodes de premsa controlades i a dependre de filtracions. “El periodista gairebé no surt al carrer. Tot passa per la pantalla i per les xarxes socials dels jugadors”, reconeix.

Escorcia defensa que els periodistes esportius han desenvolupat una gran capacitat de reacció i síntesi, fruit de treballar sota la pressió constant del tancament d’edició. Una habilitat que, segons ell, desmenteix aquella vella frase que menyspreava la secció d’esports. “Tenim moltes més habilitats del que es pensa”, afirma amb convicció.

“Gairebé tots els mitjans de comunicació publiquen el mateix. Veig molta mediocritat en el periodisme”, lamenta

Testimoni privilegiat de la política interna del Barça, Escorcia no amaga que les etiquetes l’han perseguit durant anys: nuñista, laportista, rosellista o guardiolista, segons l’època. Avui se’n riu. “Soc un jubilat actiu”, diu, tot i admetre que “Joan Laporta és el president del Barça més intrús amb la premsa”, especialment a través dels seus equips de comunicació. Amb tot, reconeix haver mantingut relacions de confiança amb diversos presidents, que fins i tot el trucaven directament per ampliar o matisar informacions publicades.

Entre les seves exclusives més sonades hi ha la investigació sobre les despeses extres de la directiva de Laporta durant el primer mandat o el relat detallat del conflicte entre Pep Guardiola i Tito Vilanova després de la seva estada a Nova York. Informacions que li van costar tensions professionals i algunes amistats, especialment dins del guardiolisme mediàtic, una influència que considera molt present encara avui a la premsa esportiva catalana.

Escorcia reivindica una generació de periodistes marcada per la competència ferotge entre mitjans i per una cultura de l’esforç que troba a faltar en l’actualitat. “Gairebé tots els mitjans publiquen el mateix”, critica. La immediatesa, assegura, ha substituït el rigor i ha multiplicat els errors. “Veig molta mediocritat en el periodisme”, confessa.

Ha entrevistat mites com Johan Cruyff, Maradona o Messi

Tot i això, el balanç vital és clarament positiu. “Sempre m’he sentit un afortunat: m’han pagat per divertir-me”, resumeix. Ha entrevistat mites com Johan Cruyff, Maradona o Messi; ha cobert esdeveniments com el Mundial de futbol de 1982, Wimbledon o el Masters d’Augusta de golf; i ha compartit redacció amb figures com Antonio Franco o Xavier Batalla, dels quals es considera deixeble.

Ara, amb la mirada reposada, Escorcia tot i estar jubilat, continua escrivint a Mundo Deportivo, Culemania i El Correo. Ho fa escrivint cada article “com si fos un examen”. Potser per això el seu testimoni sona a advertència, però també a llegat: el record d’un periodisme que, per a ell, tenia més carrer, més temps i, sobretot, més ànima.

Enric Batalla, el català que fa créixer el pàdel a Luxemburg: “ja és casa meva, ser seleccionador és el màxim”