Foto: Freepik
Els darrers resultats del vot exterior entre les diàspores de diversos països europeus en el que portem de 2025 (Portugal, Romania i Polònia) presenten un panorama un tan inquietant per la gran majoria, o captivador per una minoria, pel que fa als resultats obtinguts per les formacions d’extrema dreta entre aquest vot exterior.
Molts ciutadans es pregunten com pot ser que persones en situació d’emigració, residint en un país que no és el seu i patint, en certs casos, discriminacions o d’altres problemes socials lligats a la seva condició d’emigrants puguin estar votant a formacions que proposen en el seu país d’origen solucions polítiques que presenten l’emigrant en general com la causa de la major part dels problemes interns.
La qüestió de perquè una gran part de les diàspores vota per l’extrema dreta pot semblar paradoxal, sobretot quan aquestes diàspores provenen de països o grups tradicionalment marginats o immigrants. Diversos factors poden explicar aquest fenomen, depenent dels contextos nacionals, sociològics i psicològics.
Aquests són alguns dels exemples:
A PORTUGAL, on Chega (extrema dreta) ha estat el partit guanyador entre la diàspora portuguesa, molts emigrants senten que han estat oblidats o marginats pels partits tradicionals portuguesos. Això els pot fer més receptius a discursos que prometen una “ruptura amb el sistema” o un “nou començament”, com solen proposar els partits d’extrema dreta. Des de fora, alguns emigrants tendeixen a idealitzar el Portugal que van deixar i rebutjar els canvis socials o culturals al país d’origen. Això pot derivar en un suport a partits que promouen una visió més conservadora, nacionalista o autoritària del país.
Curiosament, alguns emigrants adopten postures molt dures respecte dels immigrants arribats a Portugal. Aquesta contradicció aparent té explicació: una part busca diferenciar-se d’altres migrants o sent que ells sí que s’han integrat, mentre que els nouvinguts a Portugal no. Molts emigrants usen el vot com una forma de protesta contra la situació política a Portugal, sense necessàriament creure en totes les propostes del partit d’extrema dreta. És una manera de “sacsejar el sistema” des de fora.
La tendència d’algunes persones de les diàspores a votar per partits d’extrema dreta pot semblar paradoxal a primera vista, però hi ha diverses raons per explicar aquest fenomen
EN EL CAS POLONÈS (on el candidat nacionalista pro Trump va arribar al 37% de vots entre la diàspora polonesa), molts polonesos de la diàspora mantenen una forta identitat catòlica, nacionalista i conservadora, de vegades més pronunciada que la dels polonesos que es van quedar a casa. Tot i viure a països de la UE, alguns membres de la diàspora polonesa desenvolupen una desconfiança total cap a Brussel·les, creuen que la UE imposa normes que dilueixin la identitat polonesa i s’oposen a les reformes judicials o a les polítiques socials desitjades pel centre-dreta polonès. Això pot reforçar el suport als partits que defensen una sobirania nacional forta, contra la “interferència externa”.
Foto: Freepik
A ROMANIA gran part del èxit dels candidats d’extrema dreta (el candidat d’extrema dreta va guanyar amb el 56% dels vots entre la diàspora romanesa) es deu al simple fet que parlen de qüestions socials que, d’altra manera, serien ignorades. Quan la gent sent que l’establishment els ha abandonat, l’extrema dreta entra per collir el descontentament públic. És un model seguit amb èxit arreu del món per l’extrema dreta. La nostàlgia per l’estabilitat de l’antic règim socialista, el retorn a un poble idíl·lic i a una relació més profunda amb la natura (la caseta i l’hortet versió romanesa), també va tocar la corda de molts votants, tant a Romania com entre els milions de romanesos que viuen a l’estranger.
LA DIÀSPORA ALEMANYA s’associa amb menys freqüència a un vot massiu per l’extrema dreta que altres diàspores. Tanmateix, alguns voten per l’AfD (Alternative für Deutschland), un partit nacionalista, anti-immigració i euroescèptic. Aquest comportament pot ser sorprenent però diversos factors propis d’Alemanya i la seva diàspora poden explicar-ho. Molts votants de l’AfD, inclosos els de la diàspora, expressen: estar farts de la “correcció política”, preocupació per la immigració musulmana o l’obertura cultural i sentiment de pèrdua de la identitat alemanya en una Alemanya percebuda com a massa liberal o multicultural.
Les diàspores, sovint, segueixen els debats polítics del seu país d’origen des de la distància, a través de xarxes socials, canals per satèl·lit o mitjans partidaris. Això pot amplificar discursos radicals o simplificats
Fins i tot a l’exterior, aquest rebuig pot persistir, o fins i tot reforçar-se a través d’una visió idealitzada i fixa de l’Alemanya del passat, per exemple la d’una societat més homogènia, ordenada i disciplinada. Part de la diàspora alemanya prové de l’antiga RDA i comparteix una desil·lusió amb el sistema capitalista posterior a la reunificació, desconfiança cap a les elits alemanyes occidentals i la UE i la percepció que Alemanya ha estat “robada” als seus “autèntics” ciutadans. L’AfD està atraient molt d’aquest tipus de ressentiment, fins i tot a l’estranger.
Foto: Freepik
La tendència d’algunes persones de les diàspores a votar per partits d’extrema dreta pot semblar paradoxal a primera vista, però hi ha diverses raons —algunes psicològiques, socials i polítiques— que poden explicar aquest fenomen. Malgrat que sembla contradictori, hi ha diversos motius que ho poden explicar, segons el context:
1. Experiència migratòria com a discurs d’excepció
Molts emigrants es perceben com a “bons immigrants” —persones que han fet “l’esforç” d’adaptar-se, treballar i contribuir. Aquesta autoimatge pot derivar en una visió excloent cap als nous emigrants, especialment si es perceben com a “massa diferents” o com a no adaptats.
2. Individualisme i meritocràcia
Molts emigrants atribueixen el seu èxit personal a l’esforç individual i no pas a ajudes col·lectives. Això pot fer-los més propensos a creure en ideologies que posen l’accent en la responsabilitat individual i critiquen polítiques socials o migratòries com a massa “permissives”.
3. Influència de mitjans i xarxes a l’exterior
Les diàspores sovint segueixen els debats polítics del seu país d’origen des de la distància, a través de xarxes socials, canals per satèl·lit o mitjans partidaris. Això pot amplificar discursos radicals o simplificats que responen a emocions (por, pèrdua, patriotisme, ressentiment).
4. Desconnexió amb la realitat local del país d’origen
Els emigrants poden idealitzar el seu país d’origen o tenir-ne una visió esbiaixada. A causa de la distància, alguns poden creure que “cal ma dura”, “ordre” o “identitat nacional” per preservar el que ells recorden o voldrien veure en el seu idealitzat país d’origen.
5. Desafecció o ressentiment amb el país d’origen
Alguns membres de la diàspora marxen per falta d’oportunitats, corrupció o inestabilitat. Això pot generar ressentiment i fer-los votar opcions extremes com a forma de càstig contra les elits o sistemes tradicionals a qui responsabilitzen d’una emigració moltes vegades no desitjada.
6. Valors culturals o religiosos conservadors
Moltes diàspores europees tenen una forta orientació tradicional o religiosa, i veuen els partits d’extrema dreta com a defensors de valors familiars, cristians o patriòtics. A vegades, això supera les contradiccions respecte a la seva pròpia condició migratòria.
7. Participació selectiva
Cal dir que la participació electoral entre les diàspores sol ser baixa, però entre els que voten, hi pot haver una sobre-representació de perfils més conservadors, ideològicament mobilitzats o amb més capital econòmic/social.
En resum, el vot d’una part de les diàspores per l’extrema dreta tot i sent un problema complex no és necessàriament irracional o contradictori: pot estar motivat per lògiques d’integració, de rebuig, d’interès personal o d’adhesió a determinats valors. Això il·lustra la diversitat i la complexitat de les trajectòries migratòries i polítiques. El vot d’extrema dreta des de la diàspora s’explica per una barreja de conservadorisme cultural, idealització fins l’extrem del país d’origen, rebuig a les elits liberals i influència del país d’acollida. Es doncs una combinació de desafecció, cerca de seguretat, identitat i estratègies d’integració o reacció a l’entorn, exposició a discursos mediàtics polaritzats i sentiment d’excepció i orgull individual. És un fenomen complex que depassa els estereotips simples.
Quines conclusions aplicables a Catalunya ?
Foto: Freepik
1. Les victòries electorals de l’extrema dreta entre les diàspores d’alguns països (Portugal i Romania) no es poden considerar, ara per ara, com un signe definidor del vot general de les diàspores però indiquen una tendència que es veu també present en d’altres països (Polònia) i que pot anar a més en eleccions futures i exercir, indubtablement, una influència en el vot exterior català.
2. El vot dels catalans a l’exterior entre els que tenen llarga residència a l’exterior, i en molts casos doble nacionalitat, acostuma a ser similar al vot que fan o farien als països on viuen i òbviament el fort pes polític de les extremes dretes als països amb més presència catalana a Europa (França, Regne Unit, Alemanya, Països Baixos) pot influenciar el seu vot a Catalunya mentre que en el cas de l’emigració més recent acostuma ser un vot (o una abstenció) similar a la que farien si encara visquessin a Catalunya amb menys influència immediata de la política local però en molts casos amb una forta dosi de ressentiment per haver-se vist forçats a una emigració no desitjada de la que responsabilitzen a unes ‘elits polítiques’ despreocupades dels seus problemes.
3. La idealització d’una Catalunya ‘catalana’ és una realitat entre grans sectors de la diàspora catalana. Principalment entre els més allunyats geogràficament (Con Sud d’Amèrica) i en els catalans de l’exterior de segona o tercera generació. El contrast entre una Catalunya idealitzada, resistent, romàntica, rural (la caseta i l’hortet) i ‘molt catalana’ contrasta amb el que els hi arriba via xarxes socials o amb la realitat que constaten quan la visiten. “Algú ho està espatllant tot“ diuen i l’emigració nouvinguda a Catalunya (i en alguns casos el turisme de masses) són l’enemic a combatre. Refusen cap reflexió sobre el declivi demogràfic a Catalunya i sobre la necessitat de ma d’obra estrangera en certs sectors (“coses de wokes“ et diuen).
La idealització d’una Catalunya ‘catalana’ és una realitat entre grans sectors de la diàspora catalana
4. Un dels grans èxits dels casals catalans arreu del món és que moltes persones que si haguessin continuat vivint a Catalunya tindrien el castellà com a primera llengua hagin adoptat el català com a primera llengua tant per ells com pels seus fills. La sensació que a Catalunya una gran part dels nouvinguts no fan aquest esforç lingüístic frustra a molts catalans de l’exterior. La qüestió és saber com orientar de forma constructiva aquesta frustració i no deixar-la en mans de la ineficàcia estructural de les extremes dretes catalanes.
5. Una visió ressentida sobre el ‘fracàs del procés’ que afecta sobre tot als votants independentistes de l’exterior i que ha portat a una quasi-total pèrdua d’influència de certes estructures exteriors com les ANC exteriors, els CDR exteriors o el Consell de la República entre els catalans de l’exterior. No és un fenomen que afecti únicament als catalans de l’exterior.
Aquest votant independentista frustrat, ara abstencionista en la majoria dels casos, pot fàcilment acceptar discursos que prometen una “ruptura total amb el sistema” o un “nou començament”, com solen proposar els partits d’extrema dreta per, en realitat, no trencar res ni començar res de nou, sinó intentar aplicar un programa ranci i ineficaç en una perspectiva independentista.
Estem davant un fenomen complex que depassa els estereotips simples i sobre el que caldrà continuar fent anàlisis i observacions documentades i no purament emotives.
Antoni Montserrat Moliner és vocal d’Estudis i Anàlisis de la FIEC, membre del Consell de la Catalunya Exterior i expresident del Centre Català de Luxemburg
Amèrica passa a ser el primer continent per a les noves inscripcions de catalans a l’exterior
