L’artista català Eduard Bigas en el seu taller a Berlín [Foto: Eduard Bigas]
La Galerie Kuchling de Berlín s’ha convertit en l’aparador de l’obra de l’artista català Eduard Bigas. Hi ha exposat en diverses ocasions. Actualment, mostra Gods, Demons and the Sound of Water, una col·lecció inspirada en els viatges d’estudi que ha fet l’artista al Japó i Taiwan, durant els darrers anys. Bigas (Palafrugell, 1969) viu i treballa a Berlín des de fa més d’una dècada. Ha exposat en diverses galeries de l’Estat espanyol, el Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Taiwan. A Exterior.cat, Bigas aborda la seva relació passional amb la pintura des de Berlín.
L’artista hi neix o s’adquireix amb els anys?
S’és artista o no s’és. Però jo més que artista em considero pintor, perquè el concepte d’artista s’ha vulgaritzat. De ben petit a Palafrugell només dibuixava a l’escola, mai era al pati jugant a futbol amb la resta d’amics i companys. La pintura és només una manera d’escapar.
Quins records té de l’escola?
Recordo quan ens feien escriure amb un guix la data a la pissarra, jo sempre hi feia un dibuix. Destacava molt en el dibuix, però en aquell moment no vaig donar-hi importància. Ja des d’aleshores, dibuixar era la meva manera d’expressar-me, de dir a la resta: soc aquí! Fins que no ets més gran no t’adones que el camí és aquest.
I mentrestant?
Els anys a l’escola no van ser senzills, era un bon nano, però em costava la comprensió lectora. Fins i tot, un mestre va arribar a dir-los als meus pares que jo no acabaria fent res de bo. És una conseqüència més de l’educació repressiva que hi havia abans. Afortunadament, ara hi ha més sensibilitat.
Va deixar l’escola a 16 anys. A casa sempre vas rebre el suport necessari per seguir el camí lligat a l’art?
Els pares sempre van ser molt comprensius, sempre m’han donat suport. Però sí que altra gent sempre m’ha preguntat amb un cert to despectiu a què em dedicava a la vida. Mai he fet el mandrós, al contrari, he picat molta pedra per continuar aquest camí. Això sí, no vaig cursar Belles Arts.
Per què?
No tothom s’ho podia permetre. Jo era feliç fent de pintor de parets amb el meu tiet. Preferia tenir diners. No em penedeixo per no haver-ho fet. Al llarg dels anys diversos companys que van abandonar la carrera abans d’hora i d’altres que van acabar-la i van perduts. M’haguera agradat tenir l’experiència.
“La pintura és només una manera d’escapar”
Ha viscut amb una certa solitud?
De petit, no. De més gran passes moltes hores sol pintant, allunyat de tot. Pots passar dies, setmanes i mesos al taller convivint amb els pinzells, els colors i la imaginació. Especialment abans d’una exposició. M’agrada anar per lliure i, sobretot, conèixer i descobrir nous ambients.
La de l’artista és una carrera de fons?
Sí, indiscutiblement. Tinc una gran virtut: soc molt tossut. I gràcies a això he resistit fins avui. Molts companys ho han deixat perquè és una feina que té moltes pujades i baixades, compromisos que acaben en paper mullat. Econòmicament, a vegades, és molt dur i inestable. Acabo assolint els reptes perquè tinc paciència, molta.
Com ha evolucionat el seu estil i la seva obra?
Hi penso sovint. Diria que mantinc l’habilitat que he tingut des de jove, i que l’aprenentatge m’ha fet millorar amb el pinzell. Treballo a cop d’imaginació, mai faig esbossos. El desig per pintar és el mateix de sempre, però l’edat passa factura. No tens la mateixa energia i possiblement tot costa una mica més, però, en canvi, tinc més clar què vull i com ho haig de fer.
Hi ha un dia que decideix marxar de l’Empordà. Què el va empènyer a viure a l’estranger?
L’Empordà és casa meva, es viu molt bé, però en aquesta vida no es pot tenir tot. La meva primera experiència va ser a Sydney, a Austràlia visitant galeries d’art. Allà vaig descobrir que l’estranger està ple d’oportunitats. Així que d’Austràlia vaig fer el salt a Nova York exposant una col·lecció de dibuixos, tot i que encara em faltava una certa maduresa.
Fins que arriba la primera gran estada lluny de casa: una dècada a Londres.
Així és. A Londres em vaig posar les piles, és una ciutat on passen moltes coses, i artísticament és un aparador ple d’artistes brillants. Eduard Bigas: Viure a l’estranger et dona una altra perspectiva i capacitat d’autocrítica. Soc molt crític amb mi mateix i estar en un entorn culturalment potent m’ha ajudat a créixer en tots els sentits.
I de Londres a Berlín.
Sí, després de tancar una relació personal a Londres vaig fer un salt al buit a Berlín. No coneixia absolutament ningú, no sabia ni un borrall d’alemany. A Berlín vaig tenir la sort de conèixer de la meva dona actual, que m’ha donat estabilitat i professionalment he aconseguit una estructura. A Alemanya comparteixo el taller amb gent jove, molt potent, que m’ensenyen a créixer i evolucionar.
“El desig per pintar és el mateix de sempre, però l’edat passa factura”
Ha exposat en diverses galeries d’arreu del món, també a Taiwan. Què t’aporta el mercat japonès?
Tinc una gran fascinació pel món asiàtic. Sempre que he viatjat ho he transformat en una col·lecció personal. En un viatge al Japó vaig fer un seguit de dibuixos que han acabat sent la darrera col·lecció que exposo a Berlín. La col·lecció reflecteix la interpretació del mar en la cultura japonesa i convida a reflexionar sobre la relació entre l’home i la naturalesa. L’exposició a Taiwan va ser un èxit, el públic asiàtic és molt generós.
