El periodista català Cristian Segura, des d’Ucraïna: “He tingut la mort a tocar més d’un cop”

Cristian Segura i Arasa (Barcelona, 1978) és periodista i actualment viu a Kíiv (Ucraïna) exercint com a corresponsal d’El País. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va exercir com a corresponsal pel diari Avui a Berlín (Alemanya) i a Beijing (Xina) gairebé una dècada. De tornada a Catalunya va treballar a Time Out, l’Ara i Altaïr, a més de col·laborador a El matí de Catalunya Ràdio i al No ho sé de RAC1. Des de fa una dècada treballa a El País. És autor de diverses novel·les i ha estat distingit amb el Premi Josep Pla de narrativa en català per El cau del conill (2011). Recentment ha guanyat el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado, que rebrà el pròxim 7 d’abril a Córdoba. A Comunicació 21, Segura aborda com està afrontant el conflicte bèl·lic a Ucraïna amb el barret de periodista.

Aquesta entrevista és especial per a mi. Amb en Cristian Segura vam compartir plegats la carrera de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Quants records d’aquella època (l’any que ve farà 30 anys!).
Sí, molts! [riu] Érem una bona colla. El Pere Bosch, el Pep Lloveras, el Marc Martí, i molts altres.

El primer record que tinc de la carrera de Periodisme va ser el primer dia a Blanquerna. L’aleshores degà de la Facultat, Miquel Tresserras, va preguntar-nos què volíem ser quan fóssim grans. Una veu es va aixecar i va dir: “Director de La Vanguardia!”. No n’estic segur (han passat molts anys), però perfectament podria haver estat la veu de Cristian Segura.
[Somriu] Ha passat molt de temps, sí! No ho recordo, però no seria gens descabellat que ho hagués dit jo. Sempre m’ha agradat ser una mica provocador.

Fa quatre anys (un any abans de marxar a viure a Ucraïna) vas publicar el llibre Gent d’ordre. La desfeta d’una elit. Quin lligam et queda amb l’upper Diagonal?
A banda de les amistats, poca cosa més. M’hi vaig criar, però de la meva família no hi viu ningú. La meva mare viu a la Vall d’Aran, el meu pare viu a Sant Cugat, les meves germanes viuen a Osona i al Baix Llobregat, el meu germà a Sitges… Jo avui no em puc permetre viure a Sarrià, és un luxe. El meu món avui ha canviat de cap a peus. Visc en una altra realitat, completament diferent.

Què fa un paio que va créixer en l’ambient del Reial Club de Polo de Barcelona explicant una guerra des d’Ucraïna?
[Riu] És una pregunta que sovint em faig a mi mateix. I la resposta és clara: soc periodista per sobre de qualsevol altra cosa. I l’ofici m’ha dut fins aquí, a Kíiv. Ara bé, el periodisme el pots exercir de manera interessant i atractiva tant cobrint un plenari d’un ajuntament d’una ciutat catalana com sent corresponsal de guerra.

“L’estrès no me’l genera sentir explosions a la nit, ja m’hi he acostumat”

Exercir el periodisme també comporta renúncies.
Sí, és clar. La primera renúncia és assumir tenir un sou més baix que en altres àmbits professionals. I, sobretot, per la manera que tinc de viure el periodisme, anys de vida! Em genera molt d’estrès, no només ara sent a Ucraïna, que visc una situació d’excepcionalitat. Per contra, el periodisme implica moltes renúncies, però, a canvi, ens regala moltes experiències.

I en l’àmbit personal, quines renúncies has hagut de fer?
Per circumstàncies vitals, no tinc una família convencional. No tinc parella, ni fills. Ara bé, no té res a veure en si soc periodista, sinó en mi mateix. Possiblement, si fos enginyer aeronàutic, potser tampoc haguera format una família convencional.

Des que va començar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, fa tres anys, vius i treballes a Kíiv. Com t’arriba aquesta oportunitat?
Jo treballava a la redacció d’El País a Barcelona. Fent un símil futbolístic (que a tu també t’apassiona), jo ocupava una posició de central avançat, amb marge de moviments en el terreny de joc i sense una responsabilitat concreta. Aleshores, seguint amb atenció l’actualitat internacional, el nas ja em deia que s’estava coent una invasió russa a Ucraïna. I és quan vaig avisar la direcció del diari que jo estava disposat a anar-hi.

Però, a diferència d’altres companys del diari, t’hi has acabat quedant?
Sí, perquè no m’agrada ser paracaigudista; és a dir, que no soc partidari d’anar 15 dies a un lloc a cobrir els fets i tornar a la redacció. Hi ha moments en què és inevitable. Quan m’implico en un projecte, vull ser-hi tot el temps possible, perquè això em permet explicar millor el que passa.

Quines referències tenies d’Ucraïna abans de viure-hi?
Molt poques. Com a bon lector, havia tastat diversos autors ucraïnesos, però quant al país, el meu coneixement era mínim. Vivint a la Xina vaig publicar el llibre Viaje al Ussuri. Tras los pasos de Dersú Uzalá juntament amb la periodista Andrea Rodés Montoliu. Dersú Uzalà va ser el guia de Vladírmir Arséniev, un famós geògraf militar rus que va fer diverses expedicions a l’orient de Rússia tocant amb la Xina. Al diari els vaig vendre la moto que havia escrit un llibre sobre Rússia. No en tenia ni idea! Però potser aquest detall també va influir en la decisió d’enviar-me a Ucraïna [riu].

Has hagut d’aprendre l’ucraïnès?
Sí, tot i que als periodistes internacionals no ens caldria. Però l’he volgut aprendre com a senyal de respecte i per deferència a Ucraïna. Hi ha polítics i militars ucraïnesos que t’ho agraeixen, tot i que hi ha molts soldats que entre ells parlen en rus. Fa uns dies, en una roda de premsa amb el president Zelenski, vaig fer-li la pregunta en ucraïnès.

Això vol dir que tens una bona fluïdesa.
Encara me’n falta molta. Quan hi parlo, hi ha ucraïnesos que em diuen que ho faig millor que altres ucraïnesos de mare o pare russos. [A mitja entrevista, truquen a la porta de la seva habitació i demostra la bona fluïdesa amb l’ucraïnès.]

I el rus, l’has après?
No, no l’he volgut aprendre. Des de fa anys hi ha un corrent social per eliminar el rus de la societat ucraïnesa, i és inevitable, perquè Rússia vol fer desaparèixer l’estat ucraïnès. Però amb l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea s’exigirà la protecció del rus a Ucraïna, perquè és una llengua molt antiga en aquest país. L’ucraïnès és un símbol de resistència d’una guerra injustificable.

“El periodisme implica moltes renúncies, però, a canvi, ens regala moltes experiències”

A Kíiv vius en una habitació d’hotel, en un apartament de lloguer o en una casa compartida amb altres periodistes?
Visc en un aparthotel des de fa més dos anys. És una habitació on tinc el meu llit, cuina i rentadora pròpia, i amb l’avantatge que tinc servei de neteja. Com a periodista, vaig decidir allotjar-me aquí perquè disposa d’un generador industrial que ens permet disposar d’electricitat i de servei d’internet fins a les 11 de la nit. Fins que no em vaig instal·lar definitivament aquí, vaig patir molts talls de llum que m’impedien fer la feina amb normalitat.

Quants periodistes hi ha fent la cobertura informativa del conflicte establerts de forma permanent des de l’inici?
De periodistes n’hi ha una munió, però la majoria van i venen. Com a periodistes espanyols establerts hi ha Alberto Sicilia de laSexta, Miriam González de l’ABC, Marcel Gascón d’EFE i jo, d’El País. Amb tots ells hi tinc molta relació, i també amb periodistes ucraïnesos. Quan faig reportatges, miro de no viatjar amb periodistes espanyols d’altres mitjans, són competència directa i em dec a El País.

Viatges molt sovint?
Abans de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, sí, gairebé un cop per setmana. Actualment, el conflicte s’ha dirigit cap a la negociació política. Per això, ara no em moc gaire de la ciutat. El diari ha reforçat la cobertura informativa amb un nou company, i jo m’encarrego de posar-hi més el context, l’anàlisi política i en faig el seguiment.

Quina és la teva tasca diària, ara?
Quan em llevo miro aproximadament una quarantena de mitjans, sobretot ucraïnesos i russos per comprovar si hi ha novetats. Així, preparo temes contactant amb analistes polítics i amb representants del Govern ucraïnès per trobar enfocaments que aportin alguna escletxa de llum a les meves cròniques.

Publiques diàriament?
Malauradament, sí. Ho dic perquè és bo que hi hagi dies que no només sigui escriure, ja que fer recerca també és rellevant. Però l’actualitat ho demana així. El País aposta per una cobertura molt intensa sobre el conflicte, com també ho fan les grans capçaleres mundials.

Quin valor té per a El País comptar amb, com a mínim, un enviat especial com tu a peu de guerra?
Té un valor incalculable per al periodisme, és molt meritori, se li ha de reconèixer. El País és el mitjà espanyol, amb diferència, i entre les cinc capçaleres europees de primer nivell que més està apostant en la cobertura informativa del conflicte. Ho fa en volum d’informació i inversió en els professionals. En el primer mig any del conflicte, El País va arribar a comptar amb sis professionals desplaçats a Ucraïna.

Com treballes per verificar la informació en un context tan caòtic i ple d’interessos?
Hi ha una dita que diu que “la principal víctima d’una guerra és la veritat”. La propaganda militar juga un paper determinant en aquesta guerra, i molt més en l’era de les xarxes socials. Una enquesta assegura que un 80% dels ucraïnesos s’informen a través de canals de Telegram. De desinformació n’hi ha molta, per això, l’has de destriar bé amb quantes més fonts (públiques o privades), millor. Et posaria molts exemples de propaganda i d’intents de voler-te-la colar d’un bàndol i l’altre.

Quins són els requisits que ha d’usar un bon periodista per exercir l’ofici amb excel·lència des d’una posició de conflicte com la que vius?
Em faig meva la màxima de Manuel Ibáñez Escofet: curiositat universal. En aquest sentit, no crec en la figura del corresponsal de guerra. La guerra s’ha d’entendre i s’ha d’explicar des de tots els punts de vista, sigui anant a una missa o un supermercat. I això es fa únicament des de la curiositat universal.

“La guerra s’ha d’explicar des de la curiositat universal”

Has tingut el privilegi de ser un dels pocs periodistes internacionals que ha entrevistat Zelenski. Quina mirada li poses al president d’Ucraïna?
És un home molt enfeinat, diria que no ha descansat ni un sol dia des que va començar la guerra. Admiro la seva capacitat de treball i de responsabilitat, no conec un polític igual. És un polític dur, que sempre va de cara a barraca. Zelenski mai ha tingut un bon tracte amb els periodistes, ve de molt abans de l’inici de la guerra.

Com és?
Des que va ser nomenat president del país va assegurar que desconfiava de la premsa. Durant la guerra, ha establert una campanya de comunicació molt potent, amb constants trobades amb periodistes. Així i tot, tant el president com el seu equip mantenen una desconfiança molt gran amb els periodistes i tendeixen a dificultar la feina dels mitjans que en són crítics. L’administració de la presidència ucraïnesa és excepcional en comunicació, però és difícil en el tracte cap als periodistes.

Creus que els mitjans occidentals estan explicant la guerra amb prou profunditat i equilibri?
[S’ho pensa] Quant a la profunditat, hi ha mitjans que sí, com ara The Economist o Financial Times. Des d’El País, per la part que em toca, crec que també estem fent molt bona feina. Hi ha un equilibri que és difícil de sostenir, ja que aquesta guerra és una brutalitat ordenada des de Rússia de forma injustificable. Així i tot, hi ha aspectes des d’Ucraïna que són negatius i també s’han d’explicar. Hi ha mitjans que són poc proclius a fer-ho, d’altres ho ometen. Però la feina d’un periodista és aquesta.

Has rebut crítiques o pressions de l’administració de la presidència ucraïnesa?
He rebut crítiques de la presidència, però també de l’ambaixada o de comptes en favor d’Ucraïna. Ells consideren que exposo, a vegades, aspectes massa negatius del país. Jo, com a periodista, crec que he d’explicar-ho. Hi ha un fet objectiu: el nivell d’atrocitats des del bàndol rus és infinitament superior a al de l’ucraïnès. I em faig la mateixa reflexió: en la Segona Guerra Mundial els aliats també van cometre crims de guerra i també calia explicar-ho, tot i que la censura militar ho impedia.

Has patit censura?
No, jo no. En algunes ocasions el departament de comunicació de l’Exèrcit ucraïnès demana que enviïs els documents de veu dels militars que has entrevistat o les fotografies que has fet abans de ser publicades. Ara bé, el llibre d’estil d’El País ja ho contempla. La censura militar s’aplica més en els mitjans ucraïnesos.

Parlem d’un vessant més personal. Com gestiones l’estrès i la tensió emocional de cobrir una guerra durant tant de temps?
L’estrès me’l provoca la feina, sobretot per la intensitat de treball. No me’l genera sentir explosions a la nit, ja m’hi he acostumat. Els primers mesos del conflicte sí que vaig patir estrès posttraumàtic, ja que somiava molt amb les explosions, especialment quan tornava de treballar del front. El que crema més és l’entorn amb qui convisc, ja que la societat ucraïnesa viu amb angoixa, i entrevistes gent (sobretot militars) que ho passen malament. Personalment, tinc clar que és un període de temps que acabarà i després podré treballar per recuperar-me emocionalment.

“L’administració ucraïnesa és excepcional en comunicació, però és difícil en el tracte cap als periodistes”

Què és el pitjor que t’ha tocat viure fins ara?
No ho sé, em venen molts moments al cap. He vist molts soldats ferits per metralla o que han perdut una cama o un braç. Ara bé, recordo especialment, al principi de la guerra, l’evacuació d’un psiquiàtric que van traslladar tots els pacients en un tren. Alguns s’havien cagat a sobre i la majoria ploraven. Va ser molt impactant.

Has sentit la mort a prop?
Que jo hagi pogut morir? Sí, he tingut la mort a tocar més d’un cop, però l’adrenalina supera la por. Tampoc soc un soldat en una trinxera. He conegut soldats professionals que s’han cagat de por, i jo segurament no he passat por perquè ni de bon tros he viscut el mateix que ells.

Recordes algun dels moments més difícils?
Sí, l’estiu passat, al nord de Khàrkiv, juntament amb una altra periodista ucraïnesa vam accedir a un poble amb una unitat de policia de forces especials on havien d’evacuar dues famílies (que eren russes) i ens van caure dos morters a només 30 metres de distància. D’aquell dia tinc una ferida de guerra en el meu cos.

Com és?
L’impacte dels morters provoca commoció cerebral en els humans i als gossos els deixa completament embogits. Una d’aquestes famílies tenia un parell de gossos que, fruit de l’impacte, em van mossegar sis o set vegades les meves cames. I jo no podia treure-me’ls de sobre, no podíem bellugar-nos.

Quantes vegades t’has dit a tu mateix: paga la pena ser aquí per la feina?
No m’ho he dit, perquè sí que paga la pena. Aquí estic aprenent molt de la condició humana en situacions d’angoixa permanent.

Vivint una guerra tan a prop, dels problemes del primer món, te’n fots.
No, jo soc molt respectuós. No són problemes menors, són diferents. Potser algú ha perdut un fill, s’ha divorciat del marit o no arriba a pagar la hipoteca a final de mes. Sí que és cert que, en els darrers tres anys, els pocs cops que he tornat a Barcelona m’he sentit fora de context.

En un ofici on predomina tan l’ego, el periodista de guerra pot sentir-se com un heroi?
Jo no m’hi sento! Ni de bon tros. Tothom té el seu ego i la feina periodística és important, però jo soc en un país en guerra explicant els fets. Això és tot.

Et sents millor periodista per ser en un territori en guerra?
Tampoc. Jo llegeixo reportatges d’àmbit local o metropolità a Barcelona que tenen un nivell periodístic excel·lent. Bon i mal periodisme el pots fer en una guerra o a Santa Coloma de Gramenet.

“Soc periodista per sobre de qualsevol altra cosa. I l’ofici m’ha dut fins aquí, a Kíiv”

La teva millor crònica des d’Ucraïna encara està per arribar?
El meu desig és poder escriure la retirada de Rússia de tot el territori ucraïnès. Seria el més just. Em faria molta il·lusió escriure-ho.

La guerra té els dies comptats?
Fa temps que tinc la percepció que s’acabarà aquest any, però no ho sé.

En un conflicte de guerra saps quan hi vas, però no saps mai quan tornes.
Els conflictes bèl·lics són totalment incerts. La primavera de 2022 va haver-hi negociacions de pau molt avançades, i podria haver-se acabat la guerra, però no va ser així. La decisió de quedar-me permanentment a Ucraïna no va ser presa des del principi pel diari, m’ho he anat trobant.

Continuaràs a Kíiv fins que acabi la guerra?
No ho sé, dependrà del diari.

Escriuràs un llibre d’aquesta experiència?
Sí, i tant! Vaig escrivint quan puc, però no tinc massa temps. Però ja tinc un terç de llibre enllestit.

Iolanda Batallé: “A Ona els catalans i catalanes residents a l’estranger també són els nostres aliats”