El secret català del Louvre de París: el retrat d’Isabel de Requesens

Els milions de turistes que arriben cada any al Museu del Louvre, abans o després de fer-se una fotografia amb la gentada que envolta la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, passen per una de les millors galeries del museu. Aquesta sala sempre està més buida de gent, però en canvi està plena d’obres meravelloses dels més grans artistes del Renaixement i del Barroc on s’hi exposa una joia que té a veure amb un bocí de la història de Catalunya. Es tracta d’un retrat d’Isabel de Requesens (1468-1535), probablement una de les poques catalanes que hi ha al museu i sens dubte la única pintada pel gran pintor Rafael (1483-1520), en col·laboració amb el seu deixeble Giulio Romano.

Però, com és possible que aquest geni renaixentista retratés a una noble catalana? I com és que avui aquesta obra forma part d’una de les millors col·leccions de pintura del món? Cal remuntar-se al segle XVI per trobar l’explicació quan Isabel de Requesens, comtessa de Palamós, Trivento i Avellino i baronessa de Calonge, casada amb Ramon Folch de Cardona Anglesola, va ser virreina consort de Nàpols. El virregnat de Nàpols era un territori vinculat des de molt antic a la corona catalanoragonesa i acollia una de les corts més refinades de la Itàlia del Renaixement.

Entre les joies amagades del Louvre hi brilla el retrat d’una catalana: Isabel de Requesens, immortalitzada pel gran Rafael fa més de cinc segles

L’any 1518, el cardenal Bibbiena va encarregar aquest retrat a Rafael, el millor pintor del moment, per ordre del Papa Lleó X. La intenció del Papa era fer un obsequi luxós i ben especial a Francesc I, rei de França, intens admirador de la bellesa femenina i gran rival de Carles V per les possessions d’Itàlia. En aquells anys la fama d’Isabel de Requesens havia traspassat fronteres i la realització d’aquest tipus d’obsequis era quelcom ben habitual com a present de cortesia i adulació. I així és com aquesta pintura, una exemple majúscul de l’ideal de bellesa femení del Renaixement, va entrar a formar part ja al segle XVI de les col·leccions franceses i per aquest motiu es conserva avui al museu de París.

La pintura, un oli sobre fusta, té una mida molt gran (fa 120 x 90 centímetres), fet no gaire habitual per a un retrat d’aquestes característiques en l’època del Renaixement. La seva grandària contribueix a augmentar el seu poder d’atracció quan es contempla en directe: al seu davant la nostra mirada es queda ràpidament atrapada per la de la jove Requesens.

En l’escena rivalitzen la bellesa del seu rostre amb la magnificència del seu vestit, realment espectacular. Però si mirem detingudament la pintura podrem descobrir altres detalls. Les mans, per exemple, destaquen amb força: sobretot la mà dreta que es troba en el moment just de fer un gest delicat: posar-se bé una pellissa que li ha de cobrir l’espatlla. És un moviment natural que li confereix a la pintura un to d’intimitat i de privadesa molt intencionat, com la captura d’un moment precís (una instantània, en diríem avui) en la vida d’una jove aristòcrata.

Amb la seva mirada serena i un gest delicat, la Requesens ens observa encara avui des de París, amb el magnetisme silenciós dels grans retrats renaixentistes

El quadre es configura a partir d’una composició piramidal, que centra l’atenció en el rostre. Isabel, asseguda a l’interior d’una estança privada – una arquitectura que podríem identificar amb el seu palau residencial a Nàpols – es gira lleugerament cap a nosaltres i ens interpel·la amb una mirada enigmàtica i alhora còmplice. Llueix un vestit de color vermell carmesí molt intens per fora i amb un folre vibrantment daurat per dins que comparteix protagonisme amb la lluminositat d’una brusa blanca, delicadament brodada amb guarniments d’or i argent.

El vestit amb un ampli escot que deixa veure gran part de la seva pell fina i clara, d’acord amb els cànons estètics del moment, es complementa un barret vellutat amb incrustacions de perles i altres joies. Al damunt del ventre de la jove catalana destaca singularment una fina cinta de roba, lligada amb un nus de llaç, molt simple. Val a dir que la senzillesa d’aquesta cinta contrasta fortament amb la qualitat de la resta de teixits i manté un protagonisme central però discret, subratllat inclús pel dit de la seva mà que l’apunta des de dalt… podria simbolitzar un embaràs.

Amb un somriure còmplice i enigmàtic, però sobretot amb la força de la seva mirada, Isabel de Requesens ens contempla avui, cinc-cents anys després, amb el poder de seducció que només els grans genis de l’art saben immortalitzar. Si algun dia aneu a veure la seva veïna, la famosa Mona Lisa, no deixeu de visitar la Isabel, us agradarà molt i la gaudireu amb menys aglomeracions.

La sorprenent connexió entre Molins de Rei i Florència: el secret amagat al Palazzo Vecchio