Gonzalo Giribet: “Amb les mesures contra la recerca a Harvard, Trump haurà de recular”

Gonzalo Giribet (Burgos, 1970) és catedràtic de Zoologia i director del Museu de Zoologia Comparativa de Harvard (Estats Units) i professor de la Universitat de Harvard. Llicenciat en Zoologia i Biologia Fonamental a la Universitat de Barcelona, va fer el postdoc a Nova York. I des d’aleshores, fa gairebé 30 anys, viu i treballa a l’Amèrica del Nord. És un dels partícips en la construcció de la filogènia animal i juntament amb els seus col·legues han estat els responsables de donar una millor comprensió de l’arbre filogenètic animal. Ha seqüenciat els genomes i proteïnes dels animals i n’ha investigat els caràcters morfològics. També s’ha especialitzat en la filogènia, evolució i biogeografia de subgrups com els aràcnids i els mol·luscs. És investigador associat dels museus d’història natural de Nova York, Chicago, San Francisco i Londres. És vicepresident de la Societat Espanyola de Malacologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Va rebre el premi Becari Guggenheim (2016) i investit amb el doctor honoris causa per la Universitat de Copenhaguen (2017). A Exterior.cat, Giribet aborda la seva trajectòria com a investigador als EUA i, sobretot, reivindica la recerca en un moment de crisi amb el govern Trump.

Nascut a Burgos, però des de ben petit va traslladar-se amb la seva família a Catalunya. Des de fa molts anys és català a l’estranger.
Sí, gairebé 30 anys! Fa una estona em preguntava qui és català. És català qui és nascut o viu i treballa a Catalunya?

Això deia el president Pujol.
És que jo no soc nascut a Catalunya ni hi visc! Ara bé, jo considero que català és qui se sent català. I jo me’n sento. I concretament, soc català a l’exterior [riu].

Actualment, és a cavall entre Harvard i Vilanova i la Geltrú.
Sí, després de viure gairebé trenta anys als Estats Units, cada cop passo més temps a Vilanova, que és on vaig viure a partir dels quatre anys. Harvard i Vilanova tenen un element en comú: el mar. Jo sempre he de viure a prop del mar.

Com recorda la seva infància a Vilanova i la Geltrú?
Sent més petit anant a la platja a col·leccionar petxines. Tothom m’ho recorda. Fins al punt que tenia tanta passió per les petxines que demanava a tothom que anava de viatge que me’n portés d’allà on anés. De Vilanova em va sorgir una altra passió que encara mantinc: el windsurf. Als estius practico a Harvard.

Quan va descobrir que la zoologia podria ser el seu camí professional?
Ha estat vocacional. Des de ben petit em va atraure tot allò relacionat amb el món animal. Volia ser biòleg, tot i que més endavant em vaig decantar per la zoologia. En la meva època a la facultat hi havia tres especialitats: zoologia, botànica i biologia fonamental. Jo vaig formar-me en zoologia i en biologia fonamental.

“Els Estats Units sempre ha estat un país d’acollida per a estudiants i investigadors d’arreu del món, i ara s’està revertint”

La decisió de triar el camí professional és un moment determinant. Hi ha una altra decisió que és marxar a l’estranger. Era una prioritat viure i treballar lluny de casa?
No, ni de bon tros. El meu objectiu professional era ser professor a la Universitat de Barcelona, però per a ser-ho era obligatori formar-te dos anys a l’estranger. Quan vaig finalitzar el doctorat a Barcelona vaig obtenir una beca a Nova York per fer el postdoc al museu d’història natural. Un cop als Estats Units vaig descobrir el sistema acadèmic americà i em va seduir moltíssim.

I ja s’hi va quedar.
[Somriu] Abans de finalitzar el meu postdoc em van oferir optar a una plaça com a investigador a la Universitat de Harvard, i la vaig guanyar. Amb 29 anys era assistant professor liderava un equip i diversos projectes als Estats Units. Això era impensable fer-ho a Catalunya. Vist amb perspectiva, estic molt content de la decisió que vaig prendre.

Amb el seu bagatge, quines diferències trobaries en el sistema acadèmic americà i català?
Amb els anys he après que, malauradament, quan dius les diferències hi ha qui s’ofèn. I aquesta no és la meva intenció. Des del meu punt de vista, la principal diferència és la llibertat. I sobretot, són els recursos en tots els àmbits. Els Estats Units és una potència mundial quant a la investigació.

Quines referències tenia de Harvard abans d’aterrar-hi?
Personalment, no coneixia a ningú. Ara bé, Harvard és un al·licient per a qualsevol investigador, especialment per aquells que tenen la zoologia com a especialització. A Harvard hi han treballat grans investigadors.

Una curiositat: quants museus d’història natural ha visitat arreu del món?
[Somriu] Moltíssims! Recordo en el viatge de fi de curs, amb 14 anys, a Londres vaig passar-me tot un dia sencer al museu d’història natural. Des de fa molts anys, viatjo expressament per feina a visitar aquests museus.

Quins serien, segons el seu criteri, els tres millors museus d’història natural del món?
Primer el meu, el de Harvard! [riu] El podi més just seria Harvard, Londres i Nova York.

“L’extinció de les espècies és irreversible”

Quina importància tenen els museus d’història natural —com el Museum of Comparative Zoology de Harvard, on vostè treballa— en la recerca i la construcció de l’arbre de la vida?
La recerca té un paper rellevant i aquest, precisament, va ser un altre dels motius per als quals em va atraure la proposta de Harvard. El Museum of Comparative Zoology de Harvard no programa exposicions, sinó que és un espai per als investigadors i la recerca. Aquest escenari ens permet aprofundir en la investigació, en el meu cas, sobre l’arbre de la vida. Fins ara, aquest model només s’oferia als Estats Units, i a poc a poc, es va instaurant arreu del món.

Com pot la recerca filogenètica ajudar-nos a entendre millor els efectes del canvi climàtic sobre la biodiversitat?
Molts dels investigadors que fem recerca sobre l’arbre de la vida també abracem la biodiversitat i l’impacte que té el canvi climàtic. Ara bé, no crec que la recerca sobre l’arbre de la vida resolgui la problemàtica del canvi climàtic, tot i que tots els investigadors hi estem interessats. És més, jo capgiraria la pregunta: quin impacte té el canvi climàtic amb l’arbre de la vida?

Quin?
L’extinció de les espècies és irreversible. I detectem quins són els organismes que podrien estar més afectats pel canvi climàtic. Hi ha organismes que pateixen de valent amb el canvi climàtic, com ara, els organismes que viuen en els límits extrems o els pols. Això té un impacte bestial.

La recerca està supeditada a ajuts públics i privats. Fa unes setmanes, el president dels EUA, Donald Trump va titllar Harvard de “bastió del radicalisme” i l’administració federal ha congelat 2.200 milions de dòlars en subvencions de recerca destinades a la universitat. Com es viu la mesura Trump des de dins?
Ho estem passant molt malament. Harvard té una fundació gegant que, de moment, ens permetrà sobreviure. Però el pols de Trump contra la recerca va molt més enllà de Harvard.

Per què?
Amb aquesta mesura, Trump ha tallat els pressupostos de la National Science Foundation i ha eliminat molts programes de recerca, com el de biologia evolutiva i canvi climàtic. Fins i tot, ha prohibit les bases de l’Antàrtida. Totes aquestes mesures poden tenir un impacte molt negatiu per la ciència i la recerca. Sortosament hi ha moltes associacions privades que inverteixen grans donacions a la recerca.

“Jo no soc nascut a Catalunya ni hi visc. Considero que català és qui se sent català. I jo me’n sento, soc un català a l’exterior”

Els Estats Units pot deixar de ser el paradís de la recerca?
Fins ara, els diferents governs d’un color i d’un altre han apostat per la recerca, i ha estat un país de referència per aquesta aposta. Sempre ha estat un país d’acollida per a estudiants i investigadors d’arreu del món, i ara s’està revertint. Serà una tendència que s’imposarà o un parèntesi? Veurem.

És optimista?
Soc optimista de mena. Per això crec que Trump haurà de recular, ja que les seves mesures contra la recerca i la ciència poden tenir un impacte econòmic molt gran per als Estats Units. Ja hem vist què ha passat amb els aranzels. Estic convençut que la recerca tornarà a ser un motor rellevant per als nord-americans.

Vostè és una eminència en el món de la recerca i un dels investigadors més reputats en l’àmbit de la zoologia. Per què Catalunya li costa tant distingir el seu talent internacional?
[Somriu] No ho sé. Aquests dies que soc a Catalunya he visitat la universitat on em vaig formar. La diferència amb els Estats Units és que allà totes les universitats saben on són cada un dels seus estudiants i què fan professionalment. S’estableix un vincle constant en el qual sempre estàs implicat emocionalment en la universitat. A Catalunya, això no passa.

Isabel Galí: “A Catalunya sempre hi ha hagut la temptació de voler-se emmirallar amb França, però són realitats diferents”