L’escriptor nord-català, Joan-Lluís Lluís, a la Llibreria de Perpinyà [Foto: Maria Cerezuela / Exterior.cat]
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és escriptor i periodista. Va estudiar Història de l’art a la Universitat de Montpeller. Ha publicat una munió de llibres, des d’Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1996), El crim de l’escriptor cansat (2000) o El dia de l’ós, premi Joan Crexells 2005, que va significar un salt qualitatiu en la trajectòria literària de l’autor. En els darrers anys ha publicat Jo soc aquell que va matar Franco (Premi Sant Jordi, Proa, 2018), Els invisibles (2020), Salives (2021), Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor, 2021) i, el darrer, Una cançó de pluja (Club Editor, 2025). A Perpinyà ens el trobem a La Llibreria Catalana, i tot i no estar prevista l’entrevista, l’escriptor l’accepta de bon grat. A Exterior.cat, Lluís denuncia les dificultats que té per viure en català al seu propi país.
Com està funcionant el teu últim llibre: Una cançó de pluja?
Bé, és una novel·la diferent de la resta, perquè el seu protagonista és un orangutan i això no acostuma a ser habitual. I, per altra banda, té a veure amb el maltractament, m’esperava una acollida molt continguda, hi ha gent que m’ha aturat pel carrer o que m’ha escrit per dir-me que la novel·la els ha incomodat i que els ha commogut.
Costa molt, escriure novel·la en català des de la Catalunya del Nord?
No, gens, perquè jo no escric des de la Catalunya del Nord, sinó que escric des de casa meva. El que sí que costa és no ser un extraterrestre.
Què vols dir?
Jo visc en un poble de 800 habitants, a Terrats, i soc un extraterrestre.
Per què? Per què ets l’únic que parles en català?
No soc l’únic, però sí que soc un dels pocs. El fet d’escriure sí que et fa ser curiós i estrany, però fer-ho en català encara més, i és molt trist, perquè escric en la llengua de casa meva, però m’he convertit en un estranger sense canviar de país.
“Escric en la llengua de casa meva, però m’he convertit en un estranger sense canviar de país”
Què opines sobre la tendència a la baixa del català, tant al Nord com al Sud?
Jo estic desesperat, soc molt pessimista. No crec en la dicotomia optimista o pessimista, jo crec en la dicotomia activitat o passivitat, provo de ser actiu i moure’m per no donar-me per vençut. El català està en un retrocés que indica l’inici de la gran davallada, crec que en mig segle el català serà residual. A Catalunya no desapareixerà, perquè n’és la llengua oficial, i crec que aquesta oficialitat no molesta a Espanya.
Per què?
Perquè Espanya treballa amb energia, una certa discreció i eficàcia per aconseguir que el català deixi de ser útil i passi a ser purament decoratiu.
Foto: Maria Cerezuela / Exterior.cat
Després de les darreres eleccions, com valores que Perpinyà s’hagi convertit en un bastió de l’extrema dreta?
Hi ha moltes raons històriques. A l’inici, hi havia una base de refugiats francesos i com a nostàlgics van fer un vot de confiança a Le Pen els anys vuitanta, després va quallar per la figura del batlle, una personalitat d’àmbit francès nacional, i a Perpinyà es dona un fenomen específic, que és l’empobriment de la població per la immigració francesa.
De què tracta, aquest fenomen?
A França hi ha un contrast climàtic important, així que molta gent pobra del nord baixa al sud perquè és una mica més fàcil suportar la pobresa si el clima és més agradable. Però el marc mediterrani és molt car i Perpinyà no ho és tant, així que s’hi queden. Per tant, a Perpinyà hi ha una població molt pobra i els pobres fan por als burgesos, i aquesta burgesia de la ciutat vota l’extrema dreta. El que també passa és que els qui no voten se senten abandonats pel sistema i, per ressentiment, voten l’extrema dreta.
“La frontera entre el nord i el sud no es trenca perquè els estats són molt més poderosos que la Unió Europea o el concepte de Països Catalans”
Per què no es trenca, la frontera entre Catalunya del Nord i del Sud?
Perquè els estats són molt més poderosos que la Unió Europea o el concepte de Països Catalans. La frontera crea una distància suplementària i també hi ha un problema de lingüística: el català no és oficial, a la Catalunya del Nord, i si hi hagués un 30% que el parlés seria molt més fàcil entendre que només es tracta d’un país separat per una frontera. Com que el català està desapareixent, les diferències s’eixamplen.
Quin valor tenen entitats com La Bressola, l’associació Arrels o l’APLEC en la promoció de la cultura i la llengua catalanes al nord?
De vegades, des del sud se’ns mitifica i parlen de nosaltres com a militants del català, però no és així! No som gens heroics, som quatre gats i el que es fa té un gran valor. En particular, La Bressola és cabdal i crec que no salvarà el català, hi ha 1.100 alumnes per a una població de mig milió d’habitants, però sense ella el català hauria desaparegut de l’espai públic com a llengua digna per a existir. El teixit associatiu català i catalanista és molt fràgil i no gaire eficaç, jo en formo part i m’adono que té defectes i virtuts, penso que es podria fer molt més. Ens trobem en una situació tan residual que no sabem veure les prioritats perquè estem enfangats en el dia a dia.
Foto: Maria Cerezuela / Exterior.cat
En aquest espai públic, quin paper juguen les institucions de cara al català?
Han assumit el català, però ho fan en un nivell mínim, prou per a dir que no l’estan destrossant.
Fa uns anys, es va restablir la corresponsalia a Perpinyà per part dels mitjans de comunicació públics catalans. Creus que incideixen prou en fer veure als espectadors que es tracta de la Catalunya del Nord?
Jo no tinc televisió ni escolto la ràdio, així que em costa una mica seguir-los. Però a través de les xarxes socials sí que me n’assabento i crec que es tracta d’una decisió de la redacció en cap o de la direcció, no dels periodistes. Pel que sé, TV3 s’interessa més per les coses que passen a Espanya i no per les que passen a tocar. Em sembla penós i conec la delegada, la Laura Bertran, i sé que fa tot el que pot. A Catalunya del Nord, TV3 té molt poc públic, és molt minoritari.
En la darrera edició del programa ‘Eufòria’ hi va haver un representant de la Catalunya del Nord, en Julien. Es va traduir això en la visibilitat de la televisió pública catalana a Perpinyà?
D’entrada, retocaria la pregunta, perquè no era un representant de la Catalunya del Nord, ningú el va triar. La gent de Perpinyà no ho sabia, que ell estava en el programa, però em sembla que amb ulls de la Catalunya Sud era molt estimat i molt carismàtic.
Se’n fa, de música en català, a Perpinyà?
No, la seva situació és lamentable i hi ha molt poca gent que en fa.0
“TV3 s’interessa més per les coses que passen a Espanya i no per les que passen a tocar”
S’acaben de lliurar els premis literaris d’Òmnium. Diuen que la lectura en català creix, estem en un moment dolç de consum de literatura en català?
Amb dades objectives, que diuen que el català en vendes ha pujat, però que es troba al voltant del 30% al Principat, això és poc i insuficient. Em fa vergonya veure algú que entra en una llibreria i li és igual llegir en català o en castellà, perquè la llengua que és feble desapareixerà. El més important és que hi ha escriptors bons de totes les edats i moltes editorials, per sota dels cinquanta anys el nombre d’escriptores dones iguala els homes, tot i que elles es presentin a menys concursos literaris. Vistes les condicions de desigualtat entre català i espanyol i veient com funciona el mercat, la literatura catalana competeix d’una manera molt digna contra literatures europees, excloent la celebració de Sant Jordi, un orgull per al país.
Se celebra, Sant Jordi, a la Catalunya del Nord?
No, només una mica, però com que és una festa del segle XX, no hi ha tradició i no es tracta d’una festa francesa, als llibreters tant se’ls en dona.
Foto: Maria Cerezuela / Exterior.cat
Laura Bertran: “A Perpinyà l’únic que sempre evita usar el terme ‘Catalunya del Nord’ és el batlle de l’extrema dreta Louis Aliot”
