Foto: Joanna Chichelnitzky
Joan Raventós (Vilafranca del Penedès, 1978) és l’actual corresponsal del TV3 a Brussel·les. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar la seva carrera a El 3 de Vuit. El 2003 es va incorporar als serveis informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com a redactor del portal de notícies 324.cat. Quatre anys més tard va ser nomenat subeditor. El 2015 va entrar a la secció d’internacional de TV3. En els darrers cinc anys ha estat corresponsal de TV3 a Brussel·les. A partir del setembre presentarà el TN migdia els dissabtes i diumenges fent tàndem amb Júlia López. A Exterior.cat, Raventós aborda l’impàs de deixar Brussel·les i afrontar un nou repte professional com a nou presentador dels TN a partir del setembre.
Com afrontes la tornada a casa?
Amb il·lusió i respecte. Després d’una etapa meravellosa a Brussel·les, ara s’obre una oportunitat que fa que aquesta tornada sigui més dolça. L’al·licient que tenim al davant és d’aquells que encoratgen i engresquen.
Per què?
Mai he estat dins un plató, no conec els codis ni les dinàmiques d’aquest espai, però amb ganes d’explorar-ho. I sabent, a més, que compto amb un equip de grans professionals a la tele que m’ajudaran en aquest camí. Sempre he defensat anar canviant de tasques, així és com renoves constantment la il·lusió.
Com s’ha gestat el pas de corresponsal a Brussel·les a editar i presentar el Telenotícies?
En el meu cas particular, tot s’ha precipitat en les últimes setmanes [somriu]. Tenint en compte que tornava de Brussel·les, vaig presentar-me a la convocatòria d’editor del Telenotícies. Un cop vaig ser escollit, em van fer la proposta que, a més d’editor, també fos presentador. Va ser tota una sorpresa! [riu]. Que et demanin que siguis una de les cares visibles del Telenotícies és un reconeixement. Em sento molt agraït.
“Brussel·les té fama de ser una ciutat trista i avorrida, però té una oferta cultural i lúdica que no te l’acabes”
Rellevar Ramon Pellicer és una pressió afegida?
[Riu] Ho és, sí! Pellicer és un referent en l’imaginari col·lectiu per a tots els catalans. És un professional de cap a peus i té una gran capacitat comunicativa, com ha demostrat al llarg de la seva trajectòria. Ara bé, m’equivocaria si volgués ser una còpia de Pellicer al TN, seré jo mateix. Per això, intento treure’m aquesta pressió.
En pressió afegida ja hi tens experiència. La teva estrena com a corresponsal a Brussel·les va ser rellevant Xavi Coral.
Sí, aquesta també va ser una gran pressió [somriu]. En Coral té el cul pelat de fer directes i, en canvi, el meu primer directe a la tele va ser en l’estrena a Brussel·les. Recordo molt bé aquell primer directe, l’havia assajat una munió de vegades… Des del primer moment vaig voler ser jo mateix. Intento no copiar, sinó beure de grans professionals i referents com Coral i Pellicer.
Al plató del Telenotícies no estaràs sol. T’hi acompanyarà Júlia López. Us coneixíeu?
Personalment no ens coneixíem, però ha estat molt bonic fer-ho ara durant tot aquest procés. En aquest cas, sí que hi havia una pressió afegida, perquè tens l’obligació d’entendre-t’hi. He de dir que ha estat molt fàcil i molt agradable. Hem connectat moltíssim amb la Júlia. Tot i que és més jove que jo, té molt criteri professional, sentit comú i una afabilitat en el tracte personal.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Anem cinc anys enrere. Què et va atraure de la corresponsalia de Brussel·les?
Aquesta història és curiosa [riu]. Més que Brussel·les, jo volia una corresponsalia! És un projecte professional, però al mateix temps, un projecte de família, amb la dona i els fills. La Corpo va obrir la convocatòria de Londres i simultàniament, i una mica per sorpresa, es va obrir la de Brussel·les. La meva intenció i també de la família era Londres… i, finalment, se’m va atorgar Brussel·les! [somriu].
Va ser un desengany?
No, tot el contrari. Vist amb perspectiva, puc assegurar que vam tenir molta sort que el destí fos Brussel·les. Vist des de fora, Brussel·les té fama de ser una ciutat trista i avorrida i, en canvi, Londres és més sexy. Ara bé, Brussel·les és la ciutat de referència per al periodisme, tot passa per aquí. I això té un repte afegit: que t’has de familiaritzar amb diverses temàtiques que no domines inicialment.
“El meu fill i jo ens hem integrat als Mannekes, la colla castellera de Brussel·les. Som dues peces del tronc!”
Brussel·les és una ciutat acollidora?
Ho és. Té racons molt amagats, parcs i places amb molt encant. Té una oferta cultural i lúdica que no te l’acabes. La meva família ens sentim molt agraïts d’aquests anys a Brussel·les.
La comunitat catalana a Brussel·les és molt activa. Hi has establert algun vincle durant la teva estada?
[Somriu] Sí, especialment en el tram final de la nostra estada a Bèlgica. Volgudament, els primers anys vam preferir relacionar-nos amb persones d’altres països. Però, quan ja ho has mastegat, també et ve de gust connectar amb catalans, especialment quan la proposta és anar de calçotada! I el vincle ha estat tan intens que, fins i tot, el meu fill i jo ens hem integrat als Mannekes, la colla castellera de Brussel·les. Som dues peces del tronc! [somriu].
Sent de Vilafranca del Penedès, era gairebé obligat.
Sí, tot i que jo mai havia fet castells, però evidentment m’agraden molt. Qui m’ho havia de dir que acabaria fent castells a Brussel·les! [riu]. Vam ser a l’actuació de la Grand Place de Brussel·les i a la trobada de colles castelleres internacionals a Berlín. Ha estat un procés molt bonic, ja que la colla, que és molt jove, ha anat creixent moltíssim i hi ha molta implicació, fins i tot de persones d’altres nacionalitats.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Professionalment, quins tres fets informatius han marcat la teva etapa a Brussel·les?
La pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, i el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, on Europa ha vist que el seu paper al món s’ha de ressituar. A més, hi ha la carpeta catalana.
D’aquesta carpeta catalana hi ha dos aspectes informatius rellevants: el retorn dels exiliats i l’oficialitat del català a Europa.
Si la Unió Europea es creu que és un projecte de diversitat que uneix cultures i pobles diferents, ha de predicar amb l’exemple. I, per això, hauria de reconèixer totes les llengües que es parlen a la UE –siguin oficials o no– perquè és un símbol de riquesa cultural i lingüística. Però, en el cas del català, s’ha polititzat i ha entrat en una dinàmica perversa, cosa que em fa una certa llàstima. Defensar el català no és defensar cap ideologia política, sinó defensar-te a tu mateix.
I el retorn dels exiliats?
Quan vaig arribar a Brussel·les els exiliats ja hi eren, i alguns han anat tornant, però no tots. Se m’ha fet estrany veure dirigents polítics que hagin hagut de marxar del seu país per defensar les seves idees, i que això passi a la Unió Europea. I se’m fa estrany veure que, havent-hi una llei d’amnistia aprovada, es vagi entorpint tant la seva aplicació. La primera vegada que vaig veure Puigdemont a Brussel·les li vaig dir que pensava que abans d’acomiadar-me de Bèlgica explicaria el seu retorn i el de tots els exiliats, però crec que tornaré jo abans.
“Les institucions europees tenen una certa voluntat de ser accessibles i d’arribar als periodistes”
Del projecte europeu, tornes a Catalunya amb una altra mirada de la qual tenies preconcebuda abans d’aterrar a Brussel·les?
Sí, tot i que vull subratllar que com a ciutadà sempre m’he sentit europeista. De la utilitat de les institucions europees no sé si tenia una idea molt formada abans d’instal·lar-me a Brussel·les, però la pandèmia me’n va fer adonar ràpidament. Sense una Europa unida, de la pandèmia no ens n’hauríem sortit. Així i tot, també és un club d’estats marcat per equilibris polítics entre països i ciutats, on les grans potències són Alemanya i França, tot i que la manca de solidesa dona opcions a què altres estats membres puguin tenir una certa capacitat d’influència. Europa no pot ser un projecte a mitges tintes, possiblement caldria més generositat entre els països que en formen part.
I a l’hora d’exercir el periodisme a les institucions europees, què?
Hi he trobat moltes facilitats. Les institucions europees tenen una certa voluntat de ser accessibles i d’arribar als periodistes, possiblement per justificar-se davant de la ciutadania, perquè té un cost econòmic. Així i tot, quan vols entrevistar un comissari, hi ha més dificultats de fer-ho amb aquells que lideren la carpeta d’economia que no pas de benestar animal.
Foto: Joanna Chichelnitzky
I la presidenta Ursula von der Leyen?
És gairebé impossible. No es prodiga mai entre els mitjans de comunicació. Ho he intentat cada any. Qui acaba accedint a la presidenta són els grans mitjans internacionals que acumulen molta audiència.
Vas coincidir amb el conseller d’UE i Acció Exterior de la Generalitat, Jaume Duch, quan liderava la comunicació al Parlament Europeu?
Sí, hi vaig coincidir. Quan va ser director de comunicació va tenir un tracte molt afable, mai tenia un ‘no’ com a resposta. Va ser un plaer treballar-hi, perquè facilitava moltíssim la tasca dels periodistes. Ha sigut curiós el canvi de rol, em va sorprendre. Hem coincidit, també ara, a Brussel·les sent conseller. He de dir que la relació professional i personal amb Duch sempre ha estat molt cordial.
Des de fa deu anys treballes en la secció d’internacional de TV3. Per què és important per als informatius que la Corpo aposti per comptar amb una xarxa de corresponsals arreu del món?
Per dos motius: el primer, s’ha de ser al lloc dels fets, aquest distintiu és imprescindible. I el segon, perquè TV3 té la voluntat de ser una televisió de país, que pot mirar de tu a tu a les grans televisions del món, i per això has de ser tu qui ha d’explicar els fets amb els teus propis ulls i no esperant què diu la resta.
“M’equivocaria si volgués ser una còpia de Pellicer al ‘Telenotícies’, seré jo mateix”
La Corpo es troba en ple procés de transformació dels serveis informatius cap a un model conjunt per a televisió, ràdio i digital, i una nova oferta de continguts sota la marca 3CatInfo. Com veus aquest projecte?
TV3 –ara 3Cat– sempre s’ha caracteritzat per no quedar-se ancorada en el present, fins i tot. Sempre ha tingut la inquietud d’anar avançant amb l’objectiu de connectar-se millor amb la ciutadania. TV3 sempre ha tingut la voluntat de fer-se necessària. I això s’aconsegueix sent referents i aportant qualitat. Aquesta transformació no és només estètica, no només canvien els decorats dels informatius, sinó que és un canvi de cap a peus. Una transformació històrica per adaptar-se a les noves maneres de consum de la informació i de connectar-se amb nous públics.
Com l’has viscut des de dins?
He de dir que en totes les reunions a les quals he assistit sempre ens han exposat la gran transformació digital i tecnològica que tindrem al nostre abast a partir del setembre. Ara bé, per sobre de tot, l’aposta en aquesta transformació dels informatius és situar els continguts al centre. Tindrem les millors eines tecnològiques, però l’essència continuaran sent els continguts creïbles, rigorosos, fets amb professionalitat i amb qualitat. I que aquest sigui el missatge central em reconforta moltíssim i ens dona molta tranquil·litat a aquells professionals que pugem en aquest nou vaixell.
El Periódico recupera la corresponsalia a Brussel·les de la mà de Beatriz Rico
