Foto: La vallesana Laia Balcells és professora titular de la Universitat de Georgetown (Washington DC) [cedida]

Laia Balcells (Granollers, 1980) és doctora en Ciències Polítiques i una de les expertes de referència mundial especialitzada en els estudis de política comparada. Llicenciada a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2002), actualment és professora titular de la Universitat de Georgetown (Washington DC), un dels centres més cotitzats del món acadèmic. És especialista en l’anàlisi de conflictes violents, guerres i terrorisme. Va forjar-se com a politòloga a la Universitat de Yale (2004-2010), va ser professora a la Universitat de Duke (2012-2017), investigadora visitant a l’Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat Princeton (2015-16) i catedràtica d’excel·lència a la Universitat Carlos III de Madrid (2017). Ha publicat el llibre ‘Rivalry and Revenge: the Politics of Violence during Civil War’ (Cambridge University Press, 2017), que va ser finalista al premi ‘Conflict Research Society Book of the Year’ (2018). Ha publicat una munió d’articles dels quals col·lecciona premis de prestigi de l’àmbit acadèmic. A Exterior.cat, Balcells fa una pinzellada a la seva trajectòria professional i analitza el panorama sociopolític actual d’arreu del món.

Durant tota la seva carrera professional sempre ha anat excel·lint. Amb el títol universitari sota el braç, amb premi extraordinari, obté una beca del CEACS de la Fundación Juan March per fer els estudis de màster i doctorat en ciències socials. De jove ja apuntava maneres?

No em puc queixar. En aquell moment, només s’atorgaven sis beques anuals a estudiants de tot l’estat. Tenia 21 anys quan em van donar la beca, que em va permetre independitzar-me tot just acabar la llicenciatura. Mirant-ho en perspectiva, aleshores ja vivia en un àmbit molt competitiu. A Madrid, estudiant el màster, va ser determinant el fet de coincidir amb professors com James Fearon (Stanford), Margaret Levi (Universitat de Washington a Seattle) o Stathis Kalyvas (Yale), qui em van engrescar definitivament per fer el salt als Estats Units. Tenia ganes d’avançar en els estudis de ciència política comparada i en la resolució de conflictes arreu del món.

Amb 24 anys aterra a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut) becada per la mateixa universitat fruit de l’admissió al programa de doctorat.

És així, vaig anar becada per la mateixa Universitat de Yale. Vaig decantar-me per Yale perquè hi havia un grup de recerca sobre conflictes molt potent liderat per Stathis Kalyvas, qui va ser el meu director de la tesi, que vaig defensar cinc anys més tard. Precisament, amb Kalyvas, vam elaborar un dels estudis que més m’han citat al llarg de la meva carrera acadèmica, publicat a The American Political Science Review (APSR) dedicat a com la fi de la guerra freda va tenir un impacte en la forma de conflicte dins dels estats. El més rellevant de l’estudi va ser la detecció del fenomen de la guerra de guerrilles que va acabar minvant al final de la guerra freda per passar tenir més conflictes simètrics amb uns grups menys organitzats. Així i tot, eren capaços de posar contra les cordes estats febles. Aquest article va rebre la distinció Luebbert Award com a millor estudi d’investigació en política comparada de l’American Political Science Association (APSA).

Quin va ser el fil conductor de la seva tesi doctoral?

Va consistir a analitzar la violència que té lloc durant les guerres civils convencionals, és a dir, que tenen característiques molt semblants a guerres entre estats. Hi vaig incorporar un estudi sobre la guerra civil espanyola, cosa que em va obligar a consultar diferents arxius de l’Estat espanyol -entre ells, Salamanca. Vaig complementar-ho amb una seixantena d’entrevistes a gent gran que havien viscut la guerra.

Què en va extreure de la seva investigació sobre la guerra civil espanyola?

Que en les ciutats on hi havia més competència política -més rivalitat entre partidaris d’esquerra i dreta- abans de la guerra, van ser els llocs on hi va haver més morts durant el conflicte armat. L’estudi el vaig fer des de la comparació de municipis i els patrons de vot que hi va haver en les eleccions de 1936. També hi ha un component rellevant que és la revenja. A Catalunya, per exemple, mentre en la primera fase les esquerres van exercir més violència, després els nacionals van passar comptes. I als llocs on hi havia hagut més violència d’esquerres també hi va haver més violència de dretes.

De la seva etapa als Estats Units de setze anys hi ha una estada de dos anys i mig a Catalunya treballant a l’Institut d’Anàlisi Econòmic CSIC, a Bellaterra.

Així és. Quan estava acabant la tesi doctoral em van contractar en aquest centre del CSIC, que aleshores dirigia Clara Ponsatí. Un temps en el qual vaig seguir els meus estudis sobre diferents conflictes i guerres, sobre preferències redistributives a Espanya i opinions sobre la independència de Catalunya. Aquests darrers a partir de dades d’enquestes experimentals. Vaig combinar-ho exercint com a professora a la Universitat Pompeu Fabra. Però vaig rebre una oferta per incorporar-me com a professora a la Universitat de Duke, en un ‘tenure-track’, i no vaig dubtar a tornar a traslladar-me als Estats Units.

És a Duke quan publica el llibre: ‘Rivalry and Revenge: the Politics of Violence during Civil War’.

Sí, per això al títol subratllo els dos eixos vertebradors de la tesi: rivalitat i revenja. El llibre comprèn una part de la tesi però vaig afegir-hi un estudi de cas de Costa de Marfil. Hi vaig observar que, salvant les distàncies, hi havia dinàmiques de violència molt semblants a les que hi havia hagut a Espanya. A més, incorporo dades d’arreu del món. La investigació es fonamenta a través de mètodes estadístics i diferents anàlisis sobre com afecten determinades variables en els conflictes armats.

De Duke a Georgetown passant per Princeton i Madrid.

A la Universitat de Princeton vaig passar-hi un any com a investigadora visitant on vaig encetar diversos projectes, entre els quals un amb en Gerard Torrats-Espinosa, un investigador català que ara és professor a la Universitat de Columbia. Vam fer un estudi sobre l’impacte dels atacs terroristes d’ETA sobre el comportament polític dels espanyols que va publicar PNAS, una revista multidisciplinària de molt impacte. En l’article posem de manifest que després d’un atemptat d’ETA, els ciutadans tenien més ganes d’anar a votar, suggerint un efecte de mobilització de la violència terrorista.

A més d’exercir com a professora de ciència política a Georgetown, on posa la seva mirada actualment com a investigadora?

Ara mateix estic duent a terme una investigació comparada sobre la independència a Catalunya, Escòcia i Irlanda del Nord. Ara bé, prefereixo ser prudent i no avançar gaire continguts del projecte. Així i tot, respecte a Catalunya, el que hem detectat és que les dinàmiques de polarització social són molt diferents en els tres blocs en els quals es divideix la ciutadania: l’independentista, l’unionista i aquells qui estan a favor que Catalunya tingui més autogovern però que rebutja el procés d’emancipació.

Quines diferències hi troba en aquestes dinàmiques de polarització social que es detecten a Catalunya?

Que els blocs més extrems tenen una visió particularment negativa de l’altre. En una de les enquestes, els preguntàvem si se sentirien còmodes anant a viure en un edifici ple de banderes estelades o espanyoles als balcons. Mentre els dos blocs ideològicament més antagònics hi veien reticències, en el bloc més central les persones es mostraven menys polaritzades. En tot cas, he de dir que, en general, la bandera espanyola no agrada gaire per altres connotacions de tradició del passat.

A banda d’analitzar les causes i les conseqüències, com a especialista en resolució de conflictes polítics, quin hauria de ser el desenllaç del pols entre Catalunya i Espanya?

No tinc una solució. Ara bé, l’obstacle principal que hi ha en aquest conflicte és l’asimetria de poder. Això significa que qui té més poder, en aquest cas Espanya, no té incentius per comprometre’s a executar les accions resolutives del conflicte. És a dir, l’Estat espanyol pot anunciar una taula de diàleg amb Catalunya, però com que està en una posició de poder això implica que pot fer-se enrere quan vulgui, sense que generi cap conseqüència per a la posició dominant. En ciència política ho anomenem problemes de compromís.

Això genera desconfiança, sobretot per la part més feble.

Així és. La sentència de l’Estatut dictada pel Tribunal Suprem fa deu anys exemplifica clarament el problema de compromís que hi ha entre Catalunya i Espanya. Un procés en què un Estatut que és escollit pels ciutadans i aprovat per un Parlament que acaba retallat per un tribunal. La falta de mecanismes que permetin que l’Estat es pugui comprometre de forma creïble fa que el problema, a hores d’ara, sigui irresoluble. Per això a Catalunya hi ha una part de la classe política i de l’electorat que ja no se’ls creu i que vol tirar pel dret. L’única manera de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya és que hi hagi una reforma profunda de les institucions que depenen de l’Estat i que regeneri noves confiances entre les dues parts. Però aquesta reforma ara mateix no sembla possible perquè no hi ha voluntat de fer-la.

Tenint en compte la desconfiança generada, fa necessària la presència d’un mediador internacional en la taula de diàleg?

Sí, pel que sabem des de la resolució de conflictes, un mediador internacional facilitarà el diàleg entre les parts. Ara bé, el repte seria en trobar un o diversos mediadors de confiança per a les dues parts. Sobretot, que la part més té més poder -en aquest cas, Espanya- acceptés la presència d’aquesta mediació. Fins ara s’hi ha negat. A més a més, caldria que el mediador s’impliqués del tot en el procés de manera que pogués generar garanties a mitjà termini del fet que la part poderosa no es farà enrere en els acords.

Sent catalana i professora universitària als Estats Units, creu que els fets de l’1-O han internacionalitzat el procés des de la mirada dels seus estudiants o col·legues?

Sí, en general, Catalunya s’ubica millor que mai. Va haver-hi molta incomprensió per la repressió policial que va exercir l’Estat espanyol. Ningú entenia que davant d’una mobilització no violenta s’enviessin policies a agredir a la gent que només pretenia exercir el seu dret a vot. Dit això, també hi havia veus que no entenien l’acció unilateral dels líders independentistes tenint en compte que no hi havia una majoria aclaparadora a favor de la independència, motiu pel qual al·legaven que no disposaven de la legitimitat necessària per executar la República catalana.

S’ha especialitzat en l’anàlisi del terrorisme internacional. S’ha minimitzat en els darrers anys?

És una problemàtica global que no està gens resolta, tot i que ara té molta més força o visibilitat una pandèmia sanitària global. Des de la mirada nord-americana el repte continua sent el fet de contenir els possibles atacs que volen posar en risc la civilització occidental.

Vivim en una pandèmia sanitària global. Hi ha un conflicte geopolític amagat entre els Estats Units i la Xina en la lluita per l’hegemonia mundial?

És possible. Ara bé, si és així, els Estats Units no està fent cap esforç per impedir que en aquesta lluita la Xina acabi aconseguint el lideratge polític mundial. L’administració Trump, en lloc d’aplicar mesures estrictes per evitar la propagació de la Covid-19, fa tot el contrari. Fins al punt de polaritzar l’ús de les mascaretes. Crec que els Estats Units ha desaprofitat l’oportunitat de convertir-se en el líder mundial en la lluita contra el virus. No entenc el seu posicionament, perquè està perdent la partida davant la Xina.