Víctor Ugarte és el director de l’oficina de l’Instituto Cervantes a Tòquio [Foto: Víctor Ugarte]

Amant de l’Àsia des de ben petit gràcies als seus avis, Víctor Ugarte Farrerons (Barcelona, 1963) es va graduar en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona combinant-ho amb cursos de gestió financera, sempre mirant a l’orient. L’any 2002 va entrar a formar part de l’equip de la Casa Àsia -l’organisme de difusió de la cultura asiàtica que pertany al ministeri d’Afers Exteriors, Generalitat de Catalunya, Ajuntaments de Barcelona i Madrid- on va ser gerent i director de programació i mecenatge. Però la seva inquietud pel Japó va fer-lo venir al país del Sol Ixent per obrir la seu de l’Institut Cervantes de Tòquio, un dels més importants de l’Àsia i del món.

La seva obertura va suposar una revolució en el panorama cultural toquiota i ha suposat que un munt de personalitats culturals i esportives facin del Cervantes un punt de referència ineludible, no només de la llengua i cultura hispanoamericana sinó també de la llengua i la cultura catalana, que sempre ha desitjat promoure. Ugarte, que també va dirigir l’Institut Cervantes de Sidney, se li acaba al 2022 el mandat a la capital japonesa.

Passió arrelada a la família

Confessa que la seva passió per l’Àsia i pel Japó li va venir donada de ben petit pels seus avis materns, en una visita que hi van fer per un congrés mundial del seu avi -el conegut i estimat Doctor Xavier Farrerons i la seva àvia, la pintora Rosario de Velasco.

Els Farrerons van quedar fascinats per la bellesa del Japó dels anys setanta i li van transmetre al seu net. El director del Cervantes de Tòquio recorda que els seus avis hi van anar diverses vegades i li parlaven de coses i portaven diversos presents del país que “em semblaven del futur”, confessa.

A més, Ugarte recorda que “la meva àvia també era una àvida lectora i aleshores llegia Kawabata i Mishima en francès” perquè encara no estaven traduïts els seus llibres al castellà o català. A més, explica que “nosaltres vivíem a prop del cinema Capsa i allà posaven pel·lícules de Kurosawa i la meva àvia m’hi portava: era molt estrany que una àvia portés un nét a veure un film de Kurosawa” però a casa dels Farrerons es vivia molt intensament la cultura asiàtica i, en particular, la japonesa.

No és estrany, doncs, que Ugarte comencés a estudiar japonès a la universitat i pensés a fer una tesi doctoral sobre els kanjis japonesos però poc després s’adonà que eren gairebé els mateixos que els xinesos i va començar a estudiar també aquesta llengua. Actualment, a banda de català i castellà -les seves llengües maternes-, Ugarte es defensa en anglès, italià, japonès i xinès.

Ugarte va començar a treballar a l’empresa privada amb temes relacionats amb l’exportació amb la Xina amb una empresa catalana

Poc després del seu pas per la universitat, Ugarte va treballar a l’empresa privada amb temes relacionats amb l’exportació amb la Xina amb una empresa catalana. Aquesta empresa va començar a fer inversions en el gegant asiàtic i a incrementar les seves relacions amb la Xina fins al punt d’esdevenir alt responsable de la branca xinesa d’aquesta empresa completant més dos anys en aquest país.

Posteriorment d’aquesta experiència i coincidint amb una situació familiar delicada, va tornar a Barcelona i li van oferir el lloc de director gerent de la Casa Àsia però aviat va mutar a director de la programació “i va ser aleshores quan vaig entrar en contacte més directament amb el Japó”, confessa. La Japan Foundation -el que vindria a ser el Cervantes japonès- ens va convidar a un grup d’europeus a visitar el país i aquesta idea idíl·lica que tenia del país es va tornar real.

Víctor Ugarte amb l’aleshores príncep hereu del Japó, actual emperador Naruhito [Foto: cedida]

Posteriorment, Ugarte ens explica que va sorgir la possibilitat d’obrir un centre Cervantes a Tòquio gràcies a un pla del govern espanyol anomenat Pla Àsia-Pacífic, que tenia per objectiu posar les bases per estimular les relacions amb l’Àsia. “El setembre de l’any 2006 vinc al Japó amb l’encàrrec d’obrir un Institut Cervantes a Tòquio i un any després, el 9 de setembre de 2007, s’inaugurava l’edifici”, explica Ugarte.

El barceloní explica que va comptar amb l’ajut i col·laboració de totes les administracions per poder obrir aquest centre de manera creïble: “és a dir, una seu com cal que no estem parlant d’una ciutat petita, no estem parlant d’un centre petit: és la ciutat la més gran del món i aleshores necessitava una representació per complir amb les expectatives”.

Durant cinc anys, Ugarte va dirigir la seu de l’Instituto Cervantes a Sydney i va tornar a Tòquio, a ‘casa seva’

Després de cinc anys, els càrrecs del Cervantes són rotatoris, va haver de marxar i va passar a dirigir el centre de Sidney. Ugarte recorda que el seu canvi va coincidir amb la crisi econòmica que va afectar Europa i el món a principis de la dècada passada i les activitats van reduir-se considerablement. Algunes persones van creure que aquesta reducció d’actes i d’activitats es van deure a la marxa d’Ugarte però ell mateix aclareix que no va ser així.

Cinc anys després, però, torna a ‘casa’ a Tòquio i un dels reptes més importants amb els quals ha hagut de fer front ha estat la pandèmia. “Evidentment el tema de la pandèmia ens ha fet molt de mal, que tot i que si comparem a la resta de Cervantes som el que menys ha tancat les portes, és a dir, hem tingut més classes presencials que la resta de Cervantes i de fet això es nota en els ingressos”, assegura.

Malgrat això, el nombre d’alumnes que es matriculen a classes de castellà -o de català- s’ha reduït moltíssim, reconeix. “Esperem que l’any que ve doncs puguem recuperar els alumnes que teníem i sobretot l’activitat cultural -que en realitat no s’ha interromput perquè clar hem tingut molta activitat híbrida”, afirma.

El nombre d’alumnes que es matriculen a classes de castellà -o de català- s’ha reduït moltíssim, reconeix

Tot i això, Ugarte reconeix que malgrat poder haver fet moltes de les activitats online, “ens agrada el contacte amb la gent: estem acostumats a unes 20.000 persones per any d’assistència a les nostres activitats”.

També explica un fenomen curiós que ha viscut durant aquest període de pandèmia: “la biblioteca ha tingut molt moltes menys visites però ha tingut el doble de préstecs del normal, és a dir que molta gent ve només per agafar llibres; és a dir, la gent ha llegit més però ha vingut menys: almenys la gent ha llegit molt”.

Ugarte acompanyat pels Premis Nobel Kenzaburo Oe i Vargas Llosa a l’Instituto Cervantes al Japó [Foto: cedida]

Ugarte subratlla que és un orgull representar als catalans aquí al Japó i ho considera un valor afegit. Pels japonesos o els xinesos, el fet de ser de Barcelona és un valor afegit “i no és casualitat que sigui la ciutat més visitada”.

A més, a banda d’això, consideren que la part més ‘asiàtica’ d’Espanya és Catalunya “no només d’una banda econòmica per inversions històriques com Nissan o com d’altres empreses sinó també cultural; i de fet hi ha una història que aquí hem pogut veure aquest Cervantes de relació entre Catalunya i el Japó a través de l’art és molt antiga”.

El fet de ser de Barcelona és un valor afegit “i no és casualitat que sigui la ciutat més visitada”, diu Ugarte

El director del Cervantes, des de que va arribar a Tòquio, explica que ha tingut molta sensibilitat per projectar i consolidar la presència de la cultura catalana al Japó, des d’exposicions d’artistes catalans fins a la celebració de la diada de Sant Jordi.

“Només arribar vaig conèixer a l’Associació d’Amics de Catalunya i ja vam proposar de fer la el Sant Jordi aquí al edifici: evidentment van dir que sí i és positiu perquè a més a més coincideix amb l’aniversari en memòria de Cervantes; és a dir que no podia ser millor i des d’ençà de tots hem celebrat el dia de Sant Jordi amb la rosa amb el llibre i és una tradició que encanta als japonesos”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram