A Catalunya hi ha una manca de cultura científica generalitzada

Foto: Washington University

Després de viure mitja vida al barri de Sants de Barcelona, el doctor José Morón Concepción (Madrid, 1970) és el cap d’investigació del departament d’anestesiologia de Washington University, a Saint Louis (Missouri, Estats Units). És un dels científics de referència en el camp de la farmacologia opioide. Després de doctorar-se en bioquímica a la Universitat de Barcelona, ha treballat en les millors universitats americanes i és una de les veus autoritzades de la ciència en la investigació del dolor.

A casa no va respirar ciència. Sempre ha tingut curiositat?
Des de ben petit ja m’agradava la ciència i, fins i tot, una de les meves primeres joguines va ser un microscopi. Jo volia ser metge, però en l’últim any de l’Institut vaig haver de recuperar al setembre i després de fer la Selectivitat no vaig tenir lloc a Medicina. Em vaig decantar per la biologia i em va captivar.

En la seva presentació, vostè diu que el seu postdoctorat va ser un entrenament. Com va viure el canvi, de Catalunya als Estats Units?
Va ser molt bèstia! El primer laboratori que vaig treballar a Baltimore era una màquina de produir dades, amb molt personal i grans recursos econòmics. Al principi vaig patir moltíssim amb l’anglès, quan jo em pensava que tenia un bon nivell. Poc a poc vaig anar superant obstacles amb esforç i dedicació.

El concepte d’universitat als Estats Units no té res a veure amb les facultats a Catalunya. Perquè estem tan lluny?
D’entrada, hi ha una gran diferència entre les universitats catalanes i americanes: els treballadors. Als Estats Units hi ha dos tipus de professorat: investigació i docència. El docent ensenya als alumnes i cobra de la mateixa universitat sense haver-se de preocupar pel finançament dels seus projectes. En canvi, els investigadors ens dediquem únicament a la investigació. Això sí, com a responsable de departament he de trobar el finançament necessari pel meu equip format per 15 persones. Aquí no ens podem quedar mai de braços creuats, no hi ha feines per tota la vida i hi ha una competència molt forta entre universitats. La ciència avança molt ràpid i el que deixis de fer tu, ho farà algú altre. A Catalunya no hi ha aquesta cultura ni aquesta mentalitat. És a anys llum.

La majoria de científics catalans troben acollida a Estats Units. És el paradís de la ciència?
És el paradís, però amb matisos. El sistema laboral americà és molt competitiu i t’exigeix moltíssim. Això suposa un sacrifici molt gran a nivell personal. És cert que els sous són més elevats que a Catalunya però aquí es treballa moltes hores, caps de setmana, si convé. Quan publiques un article en una revista has d’intentar fer-ho en una altra de millor. No valen excuses. No hi ha baixes ni vacances llargues. És un non-stop.

L’èxode de científics catalans a l’estranger és únicament per manca de voluntat de la classe política o de la manca de cultura científica de la societat catalana?
Per a totes dues coses. Als Estats Units la ciència es considera una prioritat i s’hi inverteixen molts diners. En allò que afecta a les persones, el govern hi dedica molts recursos. Els científics estem molt ben valorats per a la societat nord-americana i, fins i tot, tenim un cert prestigi. A l’Estat espanyol, en canvi, és tot el contrari. Hi ha una manca de cultura generalitzada de la ciència en tots els àmbits de la societat. Fins al punt que, a hores d’ara, part de la meva família encara em pregunta si encara estic estudiant als Estats Units i no sap a que em dedico…

Acceptar la renúncia de viure lluny de casa és el primer pas?
La meva estada als Estats Units havia de ser de dos anys… i ja en porto 18! No tenia cap intenció de quedar-m’hi però un cop passen els dos anys veus que encara et queda camí per a recórrer. I quan superes els cinc anys, pel visat, veus que enlloc del món podràs guanyar-te la vida en la ciència com aquí. Ara bé, inicialment, no hi ha ningú que quan fa el pas de viure a l’estranger pensa que és per tota la vida. És una decisió molt difícil de prendre i, també, per a qui t’hi acompanya.

En el seu departament es dediquen a la investigació de l’addició als opioides i l’efecte en el dolor. Com s’explica que als Estats Units moren 142 persones diàriament per sobredosi?
És molt preocupant. Després de 20 anys s’ha aconseguit detectar-ne l’adicció. Se’n diu overdescribing, és a dir, que els especialistes recepten opioides al pacient, tant si té dolor per un queixal del seny o per haver-se trencat una cama. Aquest abús genera sobredosi.

Hi ha un corrent crític als Estats Units que assenyala directament el sector farmacèutic.
Hi va haver una farmacèutica molt potent que va fer-se d’or en el subministrament de morfina. Es van dedicar a l’emissió d’anuncis on es veien persones i famílies alegres després de prendre’s opioides. La manca de desconeixement de la societat civil nord-americana i l’enginy empresarial va provocar-ne un abús.

Com es combat aquesta epidèmia?
A través de l’educació des de l’àmbit mèdic i social. En les universitats de medicina s’ofereix poca formació als futurs especialistes sobre el paper de les addicions i el dolor. Els metges de família, generalment, haurien de minimitzar les prescripcions mèdiques d’opiodes als pacients. Des de la societat civil, el pacient també ha de conèixer quins efectes pot tenir fer abús dels opioides. S’ha de tractar el dolor d’una forma diferent. Hi ha pacients que necessiten opioides, però n’hi ha d’altres que no. Controlar les prescripcions mèdiques i trobar fórmules alternatives per minimitzar el dolor són determinants per combatre l’epidèmia.

Un cop el pacient ha superat la dependència en els opioides, se n’ha sortit del tot?
No, hi ha un problema més greu que és la recaiguda. I això no cal que passi necessàriament al cap de poc temps sinó que es pot produir trenta anys després. Aquella persona que està anímicament sensible recorda l’estat de felicitat que li va generar prendre opioides. Tornar a consumir i, en molts casos, buscar els opioides al carrer és doblement perillós.

Des del seu laboratori estan investigant els mecanismes entre l’adicció als opioides i les conseqüències del dolor.
Hi ha un relació entre en un determinat context i el consum d’opioides i això té efectes en el cervell. A través de rates, estem evaluant els canvis de conducta que es generen des del cervell després de sometre-les a diferents contextos que es relacionen amb el consum d’opiodies. Les rates poden prendre lliurament la droga, i això permet analitzar la conducta i l’expressió de determints factors que podrien ser els responsables de l’origen de la dependència. Tot i els avenços que s’han fet, encara som lluny de trobar la fórmula definitiva.